No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Aristarc Verdura, mort (26)

Ha emigrat del Matarranya a la capital, i el xiquet Aristarc hi ha feta fortuna. El veuríeu baixar i pujar per la Rambla de Barcelona damunt peus tan lleugers i feliços que semblen rebotre sobre les rajoles com pilotes de ping-pong. S’havia passat un cap de setmana sencer als bars – havia entrat al primer amb uns amics, les noies qui s’hi atansaven eren totes desvergonyides. T’agafaven la cervesa, hi endinyaven un glop, t’agafaven els entrants o els llevants que tenies davant, hi ficaven l’urpa i remenaven amb llur ungles d’harpia plenes de qui saps els mals. N’Aristarc se’n reia, mes ja no tocava aquella cervesa de broc endenyat ni aquell àpat ara abillat amb microbis malignes. En acabat els companys se n’anaren i el xiquet romangué rondant bars. Dissabte es tornà diumenge. La gernació de perduts no minvava pas. I llavors tingué l’idea: treballar al capdavall no era tan mala alternativa a aquella disbauxa blana, degenerescent.

Tornà dilluns a l’impremta on treballava, digué a l’impressor en cap que amb els seus guanys voldria fer imprimir aquelles postals de tres mides, mida butxaqueta de dalt de la jaqueta, mida butxaca del costat, mida més grossa, de luxe. Els colors foren rosa i groc, les inscripcions a dins foren desigs de felicitat fets rimar per ell mateix. Car als bars s’havia tornat poeta. Tota aquella carn fastigosa el va espiritualitzar de cop i sobte. De postals en va demanar tantes com el seu sou i estalvis podien pagar. Tres-centes per mida.

Les dugué en paquetets de vint-i-cinc a quioscs i llibreries. En un mes les havia venudes totes. Amb els guanys n’encomanà de noves. Afegí el blau cel i el verd de prat als colors. Va escriure a Vall-de-roures convidant el pares a Barcelona. Els ensenyaria els monuments. Gloriosa capital.

Anaven els tres en autobús. Els pares en dos seients a l’esquerra. N’Aristarc en un seient a la finestra, a la dreta. Pujaven cap a Montjuïc, crec. Diagonal amunt. Tot d’una l’autobús relliscà. No anava gens de pressa, mes relliscà i es tombà cap a la dreta, caigué feixugament damunt unes finestres. El soroll fou mínim. Ningú no esgaripà. El silenci era complet. Part de l’autobús, al cantó dret, s’havia falcat a una finestra d’una casa tota de ciment. Quatre passatgers, entre ells n’Aristarc, havien tinguts llurs cranis netament esclafats. Els altres, tothom il·lès, ni una esgarrapada enlloc.

Eixiren dels cellers unes treballadores. En veure els caps esclafats esgariparen com maleites posseïdes. Ara hi arribaven amb estrèpit els sapastres bombers. Tot hi era sorollada per no re. Els pares de n’Aristarc eixiren per la porta obliqua amb dos botets. En Brauli i na Dorotea eren tots plors: els sanglots muts els duien gairebé a ofec.

Els bombers destralegen l’autobús, els infermers s’enduen en precàries llitotxes els quatre morts en ambulàncies d’enrenou. Demanà a un guàrdia na Dorotea: “On s’enduen l’Aristarc?” El guàrdia li va dir: “Circulin, circulin”, i li va etzibar una espenta. En Brauli hauria mort el guàrdia amb l’escopeta, li hauria clavat un tret al clatell, com si el guàrdia fos estat un gos inútil i perillós. Mes venien a la capital desarmats. I ara se’n penedeix. Li puja la sang en un enfit d’ira. Pel sangfoniment al mareig. Trontolla a caire de vorera. L’hauria mort com un gos xarnec, i damunt li hauria esclafat amb la bota el cap com un escarbat, de qui la sànies duu a basca. Li creua per la graella tremolenca i esfilagarsada del cervell l’intuïció que no passa el mateix amb els homes. Com es que mataries sense recança, i àdhuc amb un cert goig amarg, els més repugnants capgrossos, com ara els borbons, els capitalistes, els imperialistes, els mitgesmerdes uniformats…? – i et sabria greu de matar, i probablement te n’estaries, qualsevol indefens inofensiu pòtol…? Mentre que amb els gossos és diferent; tot i que un gos és un gos, sempre fa més cosa tanmateix de fotre un tret al cap d’un gos de raça genuïna, amb com se’n diu, amb pedigrí, que no pas d’entaferrar-l’hi a un gos xarnec, i fa més cosa a un gos xarnec que no a un gos reganyós i malparit, bavós i fastigós, i potser rabiós, autoritari.

“On duen els morts?”, demanà la mare a una dona qui plorava amb repel·lents escarafalls, i ganyolava amb esgüells d’“Ai, reina, pobrissons”, i s’estrebava els cabells, i era un home disfressat de dona qui de cua d’ull guaitava si en l’aldarull no podria fotre mà a alguna cartera o algun collar o almenys a alguna collonada d’home apol·lini i airós. “Em sembla que a l’hospital, a fer’ls l’autòpsia, és clar”, respongué sense dignar’s a prendre-li a la pobra pagesa perifèrica re.

No saben pare i mare com anar als hospitals. Pugen a un taxi i diuen “A l’hospital, si us plau”, on el xofer, llord, simiesc, pretén ni acabar d’entendre’ls fins que no pretenen ells de parlar idiomes i tot. Els duu amunt i avall mandrosament i llavors accelerada i al capdavall els llença davant un edifici rònec, que par pus tost una presó o un escorxador. Els exigeix tots els diners que en Brauli duu a la cartera i els abandona entre lladregots, xurimangaires i torers qui sestegen estirats a la xamberga damunt escombraries i carronyes, tous i pudents com cagallons fumejants en la densa bovor de l’instint lleig, on de les penombres brollen de sobte urpes d’aufranys d’on pengen filagarses sanguinolents. Deixen en acabat d’una altra trista, revinguda, disbauxa, en Brauli en calçotets i violat part de cul, deixen na Dorotea amb potes d’animal mort penjant-li de cada forat. Aquell ensopit episodi els ha tanmateix exhaurits. Els torers tornen a jeure, llurs caps raguts a l’u on entre el rostoll brians supuren, llur fetges escapçats, llurs rots agres, llur pell un esgrogueïment de vòmit…

Giravolten pel camp de runes els pares de n’Aristarc Verdura. Aüquen les papallones de cap de mort – i què diuen de poètic? O és que delirem, Dorotea? Què xampurreja la xicarrona – deman-li a la falena que em xuclaria el brou blanc on em sura l’ull. Fuig, fuig!

Dissortat Brauli, vora el riu de merda, cadàvers i verins, directament, un home se li atansa, caminant molt de pressa, se li atansa a acoltellar’l; li veu la mà cafida de carboncles i entre els dits erts com garfis el xi rovellat.

Cau atuït. Una mà garbella cagallons de riu. Darrera cosa que albira: arpelles. Diu: Peona cap a mi el primer voltor. Llavors els ulls se li capgiren cavorques endins.

filaberquinant-hi doncs (per les esplugues rònegues, rasposes)

abans el son la son
com abans la mort l’agonia…

i la ranera el ronc.

com en deia aquell magnífic carallot…?
“morir…, belleu somiar…”

ronca el gènit a l’ampolla
fins que es trenca.

dolçament ara…
cap sorollet, no fos cas…

fins que el ronc
com branquilló
que en trepitjar’l eixorivirà la bèstia…

del son al crit
del son al crit
com del darrer alè a l’esclat.

horror de la nit
horror de la nit
ronca el gènit de la terra
fins que el cràter
no en perboca a sanglots tota la sang.

tota la sangassa congriada
als nítols de l’ésser
pregoneses avall.

horror de la nit
del son al crit.

[on deu ésser el meu fill, tan sortós, tan feliç?]

volcànics exabruptes
laves als ulls
entre els espetecs galàctics
s’erigeix en el rot més agre
l’erupció del crit
que et trenca com si érets vidre.

[Dorotea? Nedes a treure’m d’aquest femer aigualit? La fortor t’ofegarà.]

n’hi ha tostemps per a llogar-hi cadires.

atansa-te’ns al déu
em diuen
i em mostren, fustot oblic grotesc, el tòtem:
escuradents frèjol, minsoi, per a les serralades.

l’oligarca escanya-rals i cagamiques
voldria fer-nos-en veure de totes les colors
mes només en veiem de verdes…

[a quin taulell de marbre li obren els budells metges menjats per la curiositat?]

les fades xicarrones amb el caparró a tres quarts de quinze
són justament les qui decideixen les polítiques.

buidor al·lucinant dels il·lusos qui arrabassaran les sitges
aquests manen?

la pèrdua i el guany dels vots
l’estesa d’errors
l’estesa de roba bruta de qui els fru-frus
suggereixen les pors.

[n’Aristarc el dissecador li tallava la butza amb ganivets esmolats…]

l’enlairat l’estimben més fàcilment.

millor enfonyar’s a les coves
on cal endinsar’s per estrets embuts agrests
empenyent i pitjant amb músculs heroics
de cuixes i panxells
braons i coll i esquena i muscle
runa i pedregam
fins que al capdavall de la runa esquerpa
hi ha el cadàver de l’infant.

als mítings cal malfiar’s dels infiltrats
l’infiltrat acusa els altres molt impudentment
i fictament fa costat al més fort
d’amagat (perquè malgasta tot altri)
l’enlaira
perquè sigui més fàcil d’estimbar.

o es fa passar per cagarrinós
i desperta la pietat dels altres
car ha de córrer a cada instant
a cagar, i fa poc oimés que se li va morir
la dona.

millor enfonsar’s doncs a les coves
millor pujar
estimbar l’enlairat
i enfonsar’s en acabat dins les coves.

[la curiositat morbosa dels metges s’atura al cos qui es cruspirien adelerats]

a ca nostra
ningú no hi enveja les figures
cascú hi fot prou: el seu paperet i au.

els albardans i els futbolistes pagats
amb el que hom escauja que es mereixen:
en acabat de la funció o el matx
passen el bac verd fosc, de plàstic
(no fos cas que si fos de vidre es trenqués
i fiqués el terra ple de vidrets
i els dinerons virolats tots rodolant).

ve el futbolista o l’albardà
potser somrient
passant el seu baquet
i els qui hi fórem els donem el que ens sembla
quelcom o altre
o no pas res
segons alfarrassàrem que ho foteren.

“què feu al vestidor…?”
demana l’informador amb micròfon invariablement
i el jugador estel·lar somriu a la càmera
i respon invariablement
amb la múrria rialleta
“sí ves, ens ensenyem els blaus
a les cuixes.”

sempre les mateixes grasses gracietes.

[ningú es cura d’escorcollar-li fins a les engrunes les butxaques]

am les figues com els bonics i vitals i eixerits
bolets.

i espatll els rèquiems
amb sorollets com més anem més sòrdids
de cuc qui corca els fèretres.

i dic als catatònics qui hom volia sebollir
dic als erts catalonis a frec tostemps
que hom no els colgui definitivament…

“catatònics catalonis!”
els dic: “sou vius!”

a les coves
a les coves!

escriguéssiu-hi sempre en brut
sempre en brut
sempre en brut.

[un rodolí en cau – el darrer rodolí de felicitat per a les seues postals] am les figues
pesc amb dolces agres dents
les perles al fons de l’abís
l’abís flairós del cony.

[“bons desigs de culeig i sa non-non / al caliu que àdhuc les nimfes corfon”]

als fèretres
les mil tonalitats enriolades dels vitals i eixerits
bolets…

[“per al flac cor i el verdet a les pàtines / cor ardit i baronívoles ànimes”]

no trec a cap sinó a mar.

s’obren les aigües a pèrdua d’ull
i hi esclata el Solell
ah qui fos
novellament
peix.

ah qui fos…

novellament…

peeeeeeixxxxxxxx…