Aristarc XXIII

 

Aristarc Verdura, mort (23)

Put son pare al carbur de qui la flama fereix l’ull. Esfilagarsats esparpalls de brúfols se li congrien als ulls si son pare encén el carbur de copdescuit i l’esclat agressiu alhora fon la fosca i et nafra els ulls, i allò t’enlluerna, t’aombra i t’esparvera com aparició d’espectre resplendent.

El seu pare era miner i us sortia abracadabrant de cada clot o de cada cova que us poguéssiu trobar pel camí – mai no sabies de quin clot no et brollava ni de quina espluga al vessant de la muntanya que besava la carretera rocosa no t’eixia de trascantó – allò era màgia – i ell era un mag qui apareixia, negre com la nit – nit en nit – i esdevenia lentament blanc sota el plugim…, ah, i què comonia? Quina meravella no comonia aquest cop al capdavall dels seus dits? Era el mag qui produïa l’ull lluent d’un diamant als dits d’una mà que s’avençava d’un braç que s’allargava com el mànec de la forca d’en Banyeta. Heus-te’l, diamant en mà, relluent en la negror sota el plugim, mon pare, el mag.

I llavors, és clar, els testos s’assemblen a les olles.

N’Aristarc Verdura caminava d’esme, com un pellaire a l’escapça, en porreta i faduc, pòtol nocturn, empegueït. Era una altra ombra entre les ombres qui en la penombra eren guiats cap a les botigues d’aparadors esbotzats on potser encar hi hauria, part damunt terra o enfonyat en qualque prestatge, quelcom per a menjar. Seriosament organitzats, com a la presó, els pòtols, cascú tenia assignat un pany d’estança o un racó on furgar i escorcollar.

Un carallot de comunista, ja ho saps, li mormolava quelcom a cau d’orella, un company adventici. Com els altres, sempre insistint que no s’hi arriba mai… Que cal patir generació rere generació abans el llostre gloriós no apunti per a banyar-ho tot de llum rosàcia permanent… La felicitat inalterable a la terra… I n’Aristarc dient-li que sí, que ara hi érem a tocar de mà, aviant capcinades d’assentiment morós… Mes que tard o d’hora caldria adonar’s a l’autocrítica, re més sa. I que quan manessin ells (els pòtols malastrucs) també els criticaria, també… Que al poder tothom s’hi podreix…

–Què dius! –tot escandalitzat, el comunista–. Un cop s’arriba a la fita desitjada per l’humanitat de germanor universal, ja s’ha acabat. Què collons criticaràs!

Ara era n’Aristarc qui deia que res mai no s’acabava, que criticar enfortia el criticat, si el criticat no era un malparit, com els feixistes.

–Et matarem, et matarem! I tots els teus! –va dir, estertit, tetanitzat, l’altre.

Exactament com els feixistes, va pensar en Verdura. Sota les fustes menjades de la botigueta, l’aigua que pujava – tard o d’hora tot s’enfonsarà. Un home totalment desencaminat… La por més grossa que tinc…, perdre tots els familiars…, quina culpa tenen ells de les meues manies polítiques…? Li vaig fotre un cop al cap amb un maó que hi havia mal casat… Va caure rodó… Me l’enduguí amagat dins aquella carraca de cotxe que tanmateix s’engegà…

–Sí, ja m’ho has dit… L’alineament d’un intel·lectual amb un sistema polític sovint esdevé criminal…

–Sí, però què és un intel·lectual…? Qualsevol datpelcul se’n pot fer anomenar. Te’n recordes que el feixisme llufa no tenia intel·lectuals. Encara no en té ara. Agafen qualsevol bocí de merda, estil Gasset, o Unamuno, i els fan passar per bèstia grossa… I llavors tots els greus professors d’universitat, gentota sense cap categoria, només esperant a retirar’s per tal d’acabar’s de podrir, repetint-ne les bajanades infinitament. A la nit, per la ràdio, dient que no hi ha millor manera de pujar un infant que a cops de corretja. Mon pare sentint-ho mentre espigola diamants pels budells empedreïts de la mare — ja t’he dit que era miner. I, quan apareix com prestigi refulgent, qui et penses que rep els cops de corretja proclamats pels “intel·lectuals” feixistes…? Mon pare s’hi ficava amb totes les de la llei… La ràbia mentre em destruïa el cos…

–Tenies un pare cruel…

–Com tots els altres aquells dies, suposes.

–D’ell et ve la teua crueltat… No tant del seu exemple com de la reacció del teu cos a tant de càstig… Allò de trobar la violència com ara la cosa més normal… Allò que feres amb el pobre comunista…

–Quan… Quan el vaig treure del portamaletes del darrere… Llefiscós… Com qui extreu qualque cargol pudent i mig mort dels envitricolls de la closca… Gairebé a bocins… O una ostra enganxifosa, no pas gens fresca… Més que més que, amb el bony immens al cap, semblava que hi havia covada una perla… Em va vindre un acudit… Dos albardans… L’un qui demana: “Com acabaria una cloïssa que es fes puta…?” “Ben tocada de la closca, és clar.”

–M’has dit tanmateix que va sortir cantant…

–Una mica més tard… Quan l’havia instal·lat a la cambreta fosca del soterrani. Deia: “Visca el pa, visca el vi, visca la mare qui em va parir; visca el vi, visca el pa, visca la mare qui em va cagar…”

–No pas gaire delusori ni tocaboires com els altres cants comunistes.

–Home, no, ja et dic.

–Et va dir que posseïa un secret letal…

–No me’l volia dir fins que el deslligués… No el podia deslligar, no el podia deixar fugir cap als seus… Ja saps com m’havia barallat a Liverpool amb aquell del National Front feixista qui em tractava de wop i de paki i li vaig dir: Doncs t’equivoques, datpelsés, que jo a casa meua també sóc del Front Nacional.

–Hà! D’alliberament contra el feixisme llufa…

–Però ell no s’ho podia imaginar, que amb el mateix nom hi haguessin dues organitzacions polítiques totalment oposades…, i allò durant un instant el va deixar amb un pam de nas; vaig aprofitar aquell moment per a enfonsar-li l’ampolla trencada enmig del costellam. Se’n va anar corrents rajant sang pertot arreu… Vaig haver d’emigrar d’Anglaterra abans ningú no escatís el nom de l’atacant…

–I el secret letal per a l’espècie humana…?

–Sempre m’han cercat. Els va deure dir com era, d’on era… I ara em passaria el mateix… Deixaria anar aquest i multiplicava per dos els enemics; llavors tindria els feixistes i els estalinistes cercant-me com detritívors i estercoraris per a fer’m la pell…

–El secret, dic?

–L’hi vaig extreure a garrotades, ves. Em diu: “Aviat, en un mes, un any, deu anys, trenta anys…, t’hauràs mort, i això serà per sempre, per sempre, per sempre… Aquest és el secret. Ets carn d’extinció eterna…” Es pensava que aquella carallotada m’havia de dur a sant Boi…

–Per qüestions metafísiques…

–Li vaig fotre un mastegot! Dic: Això és un secret…? Això és merda, noi! Te n’adones que per als baboies de creients el missatge letal, el secret destructor de l’humanitat… Allò de l’eternitat, l’inacabament etern de l’ésser idèntic, allò de sempre ésser tu; sempre el mateix tu, el mateix tu, el mateix tu…. Sense fi, mai… Te n’adones que encara és pitjor que no ésser re, re, re… Mai…? No ho veus que és pitjor sempre ésser que mai no ésser…? Sempre sempre sempre…? L’angoixa, l’angoixa llavors! Ruc! I el teu secret, ma mare mateixa, entre tacons i reptes i sobtades rauxes de carícies impúdiques, prou m’ho havia dit de petitet… La vaig qüestionar quan matava un pollastre… I ara, li vaig demanar…? Ara el courem, va dir. No, però vull dir on és el pollastre, la seua ànima…? La seua ànima…? Mort és mort, em va dir. Tant se val un pollastre com un hipopòtam com un cocodril… O cap homenet posat i dret, amb el tornavís cargoladet i descargoladet… I m’estrebava el cigaló… Ah, i en acabat em va fer gràcia, molt més endavant, de llegir en Ben Jonson, a “l’Alquimista”, i n’hi ha un qui hi diu: “No hi ha al món ateus més convençuts que els cuiners…” És clar, i que tots els maellers, i els qui treballen als escorxadors…

–I els botxins. Això t’inspirà per a fer-te’n…? Per a ésser tan fort com un ateu et feres botxí…?

–M’inspirà…? Jo… Com ho saps…? Qui ets…? Escolta, les estructures pericliten… Quan això s’esdevé hom es veu atret a les esmenes, atiat a les reparacions – les rels dels arbres ens destruïen per lent soterrat envaïment part dels fonament de la casa però no teníem ja ara temps d’adscriure blasmes ni responsabilitats – el que calia sobretot era tornar a fer paret, a omplir els esvorancs, a reconstruir tot l’esbotzat… Per això vaig col·laborar provisionalment amb els llufes… Perquè sabia que més tard em rescabalaria traint-los prou a ells… I amb escreix… I tu…? Ets tu…? Ets tu…?

—Sóc en Patrici Sureda, sí. Amb una espardenya esparracada i un mitjó traucat, carranquejant de cel·la en cel·la, sempre a frec d’ésser “ajusticiat” a trenc de jorn. Trist titella, s’agemoleix, s’afligeix, s’escruixeix, rarament aqueferat a arrencar’s pelleringues d’un cos a mig desfer, rebregat en un racó, amb els ratolins i els cuirassats escarbats, sotragós, implorant socors als espectres de la foscor, pudegós, gratant amb les ungles dels peus, com simi grafòleg, críptiques grafies a les parets escrostonades, ullnú i no veient sinó cebes i carbasses de fosfès que t’esclaten als ulls, o monstres silents qui et segueixen com gossos, i noies pèl-roges qui, si et deixen penjat en precipici de faisó que només ja et manca caure i estavellar’t en mil bocins, més val que canviïs doncs de guió de seguida, això si vols continuar veient-te heroi qui sap en quina altra pel·lícula de l’existència, com ara, Aristarc, com ara que et tinc, com aparició, dominat.

L’escorxa-ròsses n’Arquimbau Esmolet, d’Arbúcies, baixava pels rònecs tenassars nevats cap als afores de la vila. Va veure anunciada una funció de teatre en un pasquí enganxat a una tanca, darrere la qual n’Arquimbau anà a clissar-hi, no fos cas que hi trobés tampoc cap carronya per a espellar… Érem tard a la tardor, dalt les muntanyes del Pirineu, quan l’aviram es despon i els viaranys es fan sovint impassables… L’home doncs s’obria pas amb el bordó entre la neu glaçada, quan el sobtà la veu: “–Oixque…!”, d’algú damunt un ase.

–Em dic Lli Lliç –féu l’esmolet, mostrant l’aparell amb la mola, carregat a la seua vora, damunt l’esquena de la lleial haveria.

N’Arquimbau Esmolet digué el seu nom i ofici, bo i mostrant les pells més o menys ratades que li penjaven del cinyell. Llavors es posaren a enraonar de temes ambientals, parant compte, mentre enraonaven i caminaven, a ficar peu ferm als carenats.

–Vós que hi deveu ésser entès, on fan la funció de teatre…? És a l’aire lliure? És dins cap església? No és pas dins cap local tancat: mai no gosaria d’entrar-hi, amb la pudor que faig i tot allò, compreneu? Sempre m’hi treuen amb penjaments rai d’afegitó. Ara, m’hi morc de ganes, de veure teatre – totes aquelles esdevinences còmiques, totes aquelles senyores despeses qui tanmateix t’ensenyen mitja cuixa i se t’espitreguen…!

–Redéu el tard que feu. Teatre només en fem a l’agre de l’estiu. Jo un cop no ha gaire hi vaig portar el meu fill i l’hi vaig perdre i mai més no l’he trobat. Allò del teatre és un parany assassí… La gent s’hi fa i qui sap qui en surt. Sobretot la mainada.

–Potser els lleons se’ls cruspeixen.

–Potser les senyores granades se’ls emboteixen pels canuts i els passen d’estranquis pels sedassos traucats dels badocs burots.

–O platerets volants se’ls enduen cap als Solerets dels mals d’ulls on els íncoles reptilians en deserts només d’escorces i cuixabarbes sens treva se’ls beuen, els al·lots, com qui es beu moscatells sense pagar piastres, o amb les minses piastres que pagues a l’arlot per la barjaula més bon mercat i doncs decrèpita de l’alegroi boldró de barjaules virolades.

–I un chor de virons entonaven virolais. Ara, això també: us diré que aquella era una peça abstrusa d’allò pus. Un comunista i un nacionalista. Dèries rai. Cobermòrums, enrònies. Els dos actors es deien Benjamí l’Arboç i Piotr Lapeur. Eren forceta coneguts fa uns trenta o quaranta anys. A escena es trobaven en una botiga desnonada. A l’aparador hi havien Púlitzers als prestatges – torts, mig cremats, amb els fulls que cruixien al vent pluig. L’acció era discutir rai mentre l’establiment s’engrunava. Em sembla que els establiments que difícilment albiraves per les vores fosques eren també llibreries, amb els prestatges també destarotats, tot i que plens de llibres vells i, rere els vidres romputs dels aparadors, qui sap. Semblaven llocs de construcció, amb tot de corredors on runes es tornaven atzucacs… Hi havia, sulls o en boldronets, a replecs, un arrroplec de pòtols. Pengim-penjam, feien acte de presència els dos pòtols protagonistes, un Patrici i un Aristarc, Verdura i Sureda… Queien asseguts molt a prop l’un de l’altre, començaven d’enraonar d’esme… Al capdavall es veu que l’un era el botxí de l’altre i ara l’altre se li’n torna… Li clava un coltell al cor. Ah sí…, la víctima qui abans havia esset botxí havia tingut un pare qui treia diamants del cor de les muntanyes…

–Moixoni doncs, que us n’endevinaré l’acabament… No n’he vist de parions pas poques de vegades! L’assassí burxa a la nafra, escateix què amb rebombori de silenci o esbrina amb sorda remor de dits pel cor o la corada, i al capdavall n’espigola un robí que esclata en llum… Car un llum poderós, d’aquells tan forts, com se’n diu, un projector concentrat, s’hi agullava…

–Ningú no aplaudí gaire, i jo no gens, que havia perdut el xiquet i ja no el vaig trobar mai més…

A l’aixella rònega d’un rastà hi havia un esquirol arrupit – balb de fred i de por, i dalt hi volaven astors, i en espiral, de branca en branca desguarnida, s’anaven perxant més i més a prop. Amb els crits del cel, on els astors es deien qui tenia prioritat a abalançar’s damunt el retut, tant n’Arquimbau com en Lli aixecaren els ulls.

Va dir el drapaire: “M’esperaré que cacin i es mig mengin l’animalet i n’aprofitaré llavors la pell. Sí ves.”

L’esmolet musclejà, de comiat digué salut i a pleret féu via.

 

 



Comments are closed.