trenta-u d’aclucallades

 


Aclucallades (31)

Catalònia, la bella persona: –D’ací a uns quants de milers d’anys, Catalònia serà el gran autor, la gran personalitat, l’immens personatge, hò, qui ens llegà aquell cos molt magnífic de filosofia i de literatura, les grans insuperables meravelles escrites en català.

Catalònia escriu – Catalònia com a persona. Tot allò escrit pels millors, tants i tants, molts d’anònims, mes també allò d’en Muntaner, en Metge, n’Eiximenis, en Turmeda, en Martorell, en Timoneda, en Bertrana, en Pedrolo, en Puig i Ferreter, en Carner, en Liost, en Foix…, tot això ho escrigué ella, Na Catalònia, la persona, la unitat. I no n’estarem pas pagats…! Jotfot, amples com les galàxies més lluents!

Llargàries: –El temps marmori és molt més llarg que no el temps de carn – mes el temps marmori és com no re davant el temps subatòmic que és infinit.

Tot era matràfola: –Paralitzat de por com el pare davant el patiment i la malaltia que s’enduen l’infant qui es rebrega al llit, tu mateix davant la mort de l’infant qui fórets fins ara sota tot el greix ranci de la “figura” (o la façana, o l’embolcall o la cariàtide) que t’havies volgut. Paralitzat de por davant la teua mort: flameta o embrió, tu, per vell que siguis, sota la carn, la roba, la “personalitat” i l’estació.

Cada terra fa sa guerra: –I al camp de batalla del cos, el cos present, bellament telescopat al “monitor” de la fantasia, es baralla amb les seues imatges d’adés. Als quinze anys (jo) era molt carallot. Més que no pas ara i tot. Per això sé que em guanyaria. Cada despulla de qui fui és un gripau pla i eixarreït, amb una sardònica rialla per barret. Seré demà encar més baboia que no avui, o menys? Potser en seré menys, qui sap, mes segurament me’n consideraré més. Per què? Doncs perquè qui s’enamora de cap gripau eixut i esclafat?

Portem sempre dol i no sabem ni de què: –Tota pell va de dol. Pel Solell qui s’apaga.

[Ara, saps que en aquesta vida has feta tanmateix sort quan a les vint-i-cinc mil cases i escapoló que habitaves, a totes i a cadascuna, a cada estiu, d’una finestra o altra enllà, sempre et fou donat d’ullar-hi una minyoneta qui al balcó, l’eixida, la terrassa, el terrat, el jardí, l’hort, el sas, el prat, se t’assolellava. Milions de minyonetes ensenyant el culet als ulls astorats ans enamorats de les finestres que, còmplices, em tapen.]

Elasticitat del cony: –(Ben amanit amb les setrilleres de les secrecions) hi cap un gat amb la cua dreta. [Esbombeu-ho, feu-ho avinent pertot: Tabolls ben amanits, que tothom s’hi apunti. Car qui vol un balb taboll – i eixut…? Ecs, signe de l’eixorquia i del disgust].

Pètals del cony: –Fulles de carxofa en vinagreta.

Elasticitat del temps: –John Gardner a Grendel, el 1971: “L’espai es llença enjondre – com una malaltia terminal.” [Space hurls outward like a final disease.] I el temps? El temps és la febre de l’univers cancerós. El tumor de l’univers s’estén fins a l’espetec darrer. Qualque dia l’elàstic farà un pet.

Surts al balcó quan truquen i dius qui hi ha: –Quan dius “qui hi ha?” (o “què hi ha?”), sempre pressuposes un “on…?” Car res no pot haver-hi si doncs no és en un lloc o altre. Això vol dir que tota existència depèn de l’espai. L’espai és el secret de l’existència. Sense espai, res. Res no pot mai no existir. Caldria que mai no hi hagués espai perquè res mai no existís.

A la Bergson: –“Temps” és com et veus per cominal, barrejat amb els altres: un altre pallasso fastigós. “Duració” és com et veus tu sol, per cabal, sense farses socials, un cuc nu cercant l’indret prou tebi, el cau menys agressiu contra la teua tan primeta pell.

Qui só…?: –No sé si sóc un cigró o una llentia a mig coure en l’olla barrejada on es barreja en barreig desmenjat l’univers; no sé qui hi sóc, si llentia o cigró a mig coure, tot tractant, dins els límits de les meues minses llums, d’escatir els entrellats del banal xup-xup.

Qui som: –“Espies qui les forces de la mort envien a espiar a l’estrany territori apellat vida.” En tornar, hem oblidat què hi vèiem, el cervell escapçat, la llengua tolta, els dits arrencats, els ulls podrits. Fets a tesa malbé pel virus del temps.

El temps només serveix per a podrir.

Individu vidu: –Se n’era un individu vidu dividit en molts bocins.

–Si era vidu què hi feia la seua dona gaudint ara com un camell…?

–Si era individu, què hi feia ara dividit en mil bocins damunt la taula de qui (Frankenstein de bot-i-fora) l’anatomitzava, i bavejant-hi de valent?

Simpàtiques secrecions: –Per què les llàgrimes ens duen tan de dret al pelar-nos-la o al cardar…? A tots els funerals veus les dones gratant-se d’esquitllèbit ja els conys. Deu ésser l’empatia (l’einfühlung husserlià) de les secrecions – la simpatia que es tenen entre elles les diferents secrecions amb vocació de fotre el camp del cos. Ulls de la cara, ulls del cul: mateix combat.

Sexe és imaginació: –Projecció de (petit) fet en el (grandiós) fantàstic – del formigueret del clítoris, pel túnel del Cadí del vesper universal, a l’eufòria del forat negre totpoderós del nou començament.

L’ésser és l’instant: –Com cada instant és diferent per les simultaneïtats que s’hi escuncen i acuncen (com en un cau on s’endrecessin els mals-endreços del que ocorr – car tot caos s’organitza en caos organitzat), així l’ésser mateix. Ningú no pot ésser “culpable” en aquest instant precís d’allò que fou “comès” per ell i per les simultaneïtats (les simultànies esdevinences) en un altre instant. Cal aprofitar l’avinentesa de l’instant, si vols anorrear res. Altrament, ets tu, qui en la revenja, comets el crim, jutge maleït.

“Jo”: –De tots els “jo” de tots els instants, només un (el darrer) morirà del tot. Els altres haurem tinguda una ombra qui ens continuava enllà, enjondre, ja en territori aliè.

Única fita acceptable: –El fit al qual ens hauríem d’agullar: la destrucció de la ficció del jo – sense jo, hi pertanys, ho ets tot, fórets endins – aire net, foc, glaç, estàtica buidor i pau silent – infinitud.

Il·lusió del jo vol dir enganyifa d’un mateix. Som amb en Witt: “Filosofia és lluitar contra l’encantament amb què ens embruixa la part intel·lectual del nostre cervell.”

Qui ets?: –Ara, si “ets musiqueta entre infinits silencis” (com diu si fa no fa en Sartre), per què ésser tan dissortat com els qui fan de llur vida una sola musica: els militars i llur marxa d’horror, els eclesiàstics i llur rebombori d’amenaça i ploramiqueig d’absoltes, l’ensarronaire i la seua fada cançoneta de l’enfadós? No fóra millor triar de ballar, ara i adés, moltes de diferents musiques, transformat en molts de balladors molt conscients cada cop de quina musica no volen ballar entre assumits silencis?

Qui ets?: –Viure és victòria, qui viu és viu i victoriós; i és prou viu per a arrencar la victòria del viure de les forces fosques de la mort que et robarien amb urpes esquelètiques la vida d’aquesta merda de cos que has de dominar com la bèstia més puta de totes les qui el món et fot barement davant.

Qui ets?: –Tot depèn del fet de: amb quines aptituds ja no neixes – tothom neix tenint-ne algunes – només l’inepte no en té cap – i aquest és fa soldat o penca per al govern: oi, es fa botxí – passiu o actiu – la qüestió: matar i gratar-se el melic, i impedir altri de concebre’s lliure i feliç.

Programa: –Felicitat és, no essent, ésser. És gaudir d’ésser viu i alhora perdut en l’entesa meravellada del paisatge: de l’obra d’art que t’absorbeix. On la teua persistència no corr perill; de fet, la fal·lera per persistir debades es dilueix en l’espectacle capit cent per cent; on ni te n’adones que has deixat d’ésser tu mateix (és a dir, el fitó on s’agullen totes les dolors), car esdevens, embegut pel paisatge, part del tot (i tanmateix conscient). Ets llogater privilegiat del millor d’ambdós mons, el de l’ésser i el no ésser.

Felicitat: –Felicitat és fel i citat – et citen amb fel, i ets feliç.

Qui se’ns hi desficiava altre que el pretensiós i barralbuit? Oh el paperot! Hi ets citat? T’hi esmentaven? No…?

[La taral·lirotesa dels humans cap límit no coneix. Acèfala carn. El que veus és, mes no existeix. Només existeix allò que creus que veus. Existeix ventissament i efímera, com el buf deleteri d’una espurna estèril, absurda, sense raó. Així que: i si no et fotessis tan nerviós…?]

Sí…?

[In-citat, doncs. Renilla-hi. “Incitat” – com qualque altre nici cavall amb una piula encesa anus amunt. Tot estarrufat, presumint pel Coliseu, aitan umflat i ple de tu mateix que no hi veus de cap ull, perquè no hi caps de satisfet, que hi faràs el ridícul i arribaràs darrer.]

N’Incitat: –Senador equí. Mai no bramà. Mai no bramà al ple del senat ple d’ampla “raó”; ple, vull dir, de supèrbia, protèrvia, ultracuidança; tot tibadot, a frec de pet, maleït hipòcrita. Únic senador fins ara qui pertot lo món se n’abstenia. Per açò sol, lloat ell, vós.

Llibertat de nom, d’ofici i de signatura: –Car, com digué en Llull, “no és null mester que bo no sia – mes enaixí com tot home pot prendre qual nom o senyal se vulla – enaixí tot hom ha elecció de prendre bon mester – e per açò, fill, consell-te que bon mester elegesques.” Tria, fill meu, d’ésser allò a què l’esperit t’empeny, d’ésser fins als límits d’allò per què tens un tirat. Car si doncs no hi ha feina dolenta, per què t’abstindries de quelcom que t’atrau i tanmateix et prohibeixen els repressors…? Qui són els repressors altre que obstacle o tap llefiscós de què cal esmunyir-se i que cal doncs sobrar? Que els maleïts repressors (els consuets botxins qui apareixen en cada societat com flagell de passa) diguin que quelcom no ha d’ésser fet no és mai raó per a no fer-ho, ni que sigui (de mantinent per a mantindre la pell incòlume) provisionalment d’amagat.

Neguit del vil capellanufisme (o del “puritanisme”, com en diu en Mencken): –Els capellanufes de tot uniforme: Corsecats per “la desficiosa por que no fos cas que mai qualcú, en algun lloc del món, encar fos possible que fos feliç…” Allò els corseca, els rosega el tegument fins que no poden viure i els cal reganyar rabiüdament ras contra qualque element subaltern, o de gairell contra el més amanós entre els més desemparats o afligits del no gaire esclarit proïsme.

Votar a favor d’una cotilla de claus rovellats que ens botxinegi el cos fins que ens morim: –Car, oi? Vota tothom – i si no tothom, les majories – sempre contra els propis interessos. No s’esdevé únicament a Catalònia, on a cadascun dels territoris en proporcions diverses la població vota a favor dels botxins i els espletadors, dels castelladrencs i castelladristes, i dels monçonegaires en general. Passa arreu. A la Xina, als USA, a can rus, a ca n’alemany, a ca n’hitit…

El gruix de la gent vota contra el que els convé. I és que gairebé tothom es mou pel somni. Hom t’etziba paraules de somni: llibertat, democràcia, igualtat, fraternitat, patriotisme… Esques dolcetes mes deletèries. I tu gamarús hi mossegues, ham enverinat.

Els polítics són així, com els capellans. Tothom qui et ven llibertat et dóna subjecció. Tothom qui et ven democràcia, tirania. Tothom qui et ven igualtat, el manteniment del privilegi. Tothom qui diu fraternitat, et fotrà a la presó tantost no puguis pagar-li el llogre o l’interès usurer que t’imposa. Tothom qui diu patriotisme et ven vent i et pren la terra. Tothom qui puja a cap estrada oficial o trona o tron i va contra això o allò prou se n’aprofita. El més antimarieta, és marieta (o li prou convenen per al seu guany o per a assegurar l’escó). El més antiateu és ateu (o sense ateus ja li calia plegar car se li acabava la fructuosa falòrnia). El més antiafoll el més assassí i sanguinari (evident)…

Diu l’esfereïdora senyoreta Corssolius [Nathanael West]: “Men have always fought their misery with dreams. Although dreams were once powerful… Els humans sempre han lluitat contra llur misèria amb els somnis. Tot i que hi hagué un temps on els somnis duien molta de força, ara, amb la ràdio, els films i els diaris, s’han tornats puerils. De tots les traïcions contra els humans, aquesta és la pitjor.”

Els somnis doncs corromputs per l’imperi del comerç. Per l’afany de guany. Pel deliri d’abassegament. Somiem amb els anuncis i del que els repel·lents i infantívols anuncis volen. “Tot aquell qui més acarnissadament s’aferrissa contra qualsevol suposat vici és perquè en secret en treu benefici.” [Fourier]

Ens deixem guiar pel somni i acabem desperts a la més sòrdida mort.

Teranyina totalitària del saliveig expositor, explicatiu. La gesticulació t’atrapa encar més estretament. No t’allibera, fantasia de la mel on esdevens mosca horripilant. La teua nineta esfereïda – pou infinit – cul de maligne déu que continua cagant-ho tot. “Fins a quan…? Quan se t’acabarà la sanguinària diarrea?”

La força de la llei: –Tot és pel·lúcid, palès. Tota llei és feta perquè el qui té no hagi de donar al qui no té, al qui no té altre que la força de la llei – és a dir, la garrotada que li cau al costellam.

[I totes les lleis del rabiós estat feixista que en diuen “epana” són fetes perquè els castelladres (qui al llarg dels anys ho robaren tot) no hagin de donar mai res als robats.]

[Soló: Les lleis són com teranyines – només serveixen per a atrapar els petits – tantost un de gran s’hi embolicaria, la teranyina es trenca i el gran fuig.]

 



Comments are closed.