No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Malsons nus (6)

11. Desficis per atènyer el terminal, com sempre. És clar, he perdut el temps en distraccions innòcues – llegint el diari, guaitant la gent a la fira del carrer… I ara? Ara s’ha fet fosc i estic perdut en la ciutat desconeguda. Els metros ja no corren, la gernació va minvant, els suburbis són menys acollidors, hi ha perill d’assalt a cada cantonada, a cada clotada d’absoluta foscor… I ni caminant no sé on atraçar’m – a quina adreça tinc la família, devers on deu caure la casa…? No sé exactament on vivim. A la rònega estació dels trens suburbials, les ombres qui es mouen amunt i avall, tots deuen saber on van… Sempre en deu haver algun com jo, desconnectat… Potser demà… Alguna nova idea… Com entraré en contacte amb la família… Aquesta vila sembla immensa… Milions i milions de penjats i despenjats… “Afegiu-m’hi, vague homenot de la nit…” No crec pas que tinguem telèfon… No puc escriure’ls, on els escriuria…? No en tinc l’adreça. I no feia sinó unes hores que anàvem tots junts, i quan la dona i la canalla se n’han tornats, he dit: “M’hi estaré una estona més; ara vindré…” I he romàs darrere, esguardant la gent innòcua, llurs pedestres jocs de mans… I m’he assegut a una cadira lliure i he roplegat un bocí de diari d’embolicar entrepans i m’he embegut en la lectura… S’ha fet de nit. El que els escrigués on aniria a parar…? No serveix de res. De què serveix el que escric? Com el que llegeixc per a perdre el temps. Per a això, per a perdre el temps i perdre’m a la vila, immensa, desconeguda, en perllongada nit.

12. Abans de claudicar, vell escriptor, periclites. Et guaites, ençà dels vasts amuntecs de rebuig, tots aqueixos buits…

“Tots aquests buits” – ell anava dient – “gent qui manquen”. Com paraules al diccionari, com fulles a l’arbre. Tot esdevé escarit. Només creixen les piles de rebuig. S’enduran els escombriaires tan massives piles? Deuen tindre poderoses màquines.

Amuntecs, lleugerament fumosos, com si fossin ja fems, de fulles, de fulls, de barrets, de pedres de l’edifici.

Desfés-te’m, edifici, que ara ve el torb que ho esbarria tot.

Se li fonien les paraules com se li havien fosos molts de membres de la seua família. Les xinxetes o els pius representatius al seu cercle de coneixences se li anaven tombant, com a l’escaquer familiar se li anaven buidant els requadres, com a les pàgines del seu diccionari se li esborraven les paraules. Aviat només un mot restava al diccionari, i una figureta a l’escaquer. El mot al diccionari era: “Ull.” Ah, i llavors es va cloure.

Quin mot escriurà abans de no escriure’n ja cap altre? Com tot ésser vivent qui inspira un primer camí i un darrer camí expira, l’escriptor doncs escriu un primer mot i en acabat un darrer. Va escriure ell: “Sóc” per començar i ara escriurà també: “Sóc” per enllestir, sols que avui amb la lleugera modificació d’aquest altre mot davant: “No.”

[k) My eye plump on the sweepings swept away, trying to hold onto a few of the memories as the construction crumbles – stalactites fragmenting, smashed smithereens, thawing fast.

l) Somehow I always knew I had to be dead by the time I was 53. When I survived myself, I also knew something was wrong. The tentacles of death grown awry. Wrong move, unacceptable. (Askance, I peered at the Sun: a black blob – in mourning for the run of things gone askew.)

Old writer, he had to elope into the wild. “In search of one’s fate” (or something of that tenor.) Or what else? Or what’s left? Or lest this be not done now, thou art left faltering, or thou fallest, or thou art already the corpse tossed into the dark eager mouths of the fishes at sea… A muddle in my upper deck. Sailing along. Words sailing along faster than myself… They had to elope into the wild waves… Me left behind adrift at home… Peering at the end, the last evaginations, the last gleamings… Can’t make out the horizons… Report of rebellion on the upper deck: a shambles of old voices, skurrying, in a jumble.

Lost in a strange nocturnal city. A hum of voices, at a dark station, indeed. Earthlings perambulating the decks: sheeted specters. Strange bumps along the robes. Numb among the horny, my tentacle instead reaching nowhere. Discomfort brought on by such vast discomfiture. Alighting heavily on my left ear, a conceited voice, speaking alone. Rather to a smooth pillar, soiled at its base, befouled, a rank odor over-enveloping the raconteur.

“Wife erased” – he said. “Alas, she never realized she was but a cartoon… Too eager to orgasm time and again, she was asking constantly that I rub her: Harder, Roy, harder…!”

The thrilling subplot still developing, soon awakening far faint echoes in my labile conscience. Sliced athwart by a sudden splintering noise. Unflinchingly I peered at the blinding light of the engine: omnivorous. Even the paltry morsel of me, appetizing enough for an engine that is as ravenous as… The one approaching at such unconscionable speed…

“Boarding, all jerks” – word of the joker: truthful. “Boarding, all fakes.”