tretzè truitenc

 

Truites (13)

37. Li dic (i em dóna tota la raó): “Turning a corner, the common ephemeral aggravation of a noisy party on a garden at the side of the path I had leisurely taken. Their distressed bodies – even from here, I can sense the annoying slightly dizzying whiff of unease, restlessness, inquietude they forlornly emit. I put myself in any of their insulted bodies and through their wispy eyes I look at the path, at me, at the shocking realization of the self-contained unity of unimpaired singularity at peace with itself and the natural envelope where it moves as an lithe insect in its perfect habitat, and I envy myself, powerfully, deeply. Ah, who could be, what wouldn’t I give to be (they say,) the solitary walker enjoying his hallowed solitary walk!”*

(*Quina enveja no em faig, solidari, quan passant vora cap festa vora el carrer se m’estampen coents els ulls d’algú a la gerda pell – sensitiu polsim d’ala se me n’aixeca com ara si qui em fes les anatrípsies oculars hi insistís amb els dits roents dels raigs dels envejosos ulls. N’hi ha qui d’esquitllentes guipen cap on sóc. Els espetarreguen els ulls, els en brollen espurnes. Què no donarien per ésser al meu indret: un caminant solitari caminant solitàriament, mestre de l’ambient!)

* * * * *

38. Bo i consirant pregonament què fóra l’ànima, l’esperit…, se’m belluga la cigala, i aleshores comprenc que l’ànima és això justament, el fluix vital que anima el vit a trempar!

Cames ajudeu-me, me’n vaig anar a veure el meu vell amic el savi. Li vaig dir:

*–After all the meaningless parties with noisy compeers, my prick and I enjoyed a quiet eloquent conversation; my prick wore a small congruent hat in order to gain in seriousness. We talked at length about weighty matters, contingency and conscience and so on, all in a sedate cogent manner. At last somebody, I said to myself, at last somebody indeed who understands me – the personification of my soul…!

–By golly, you’ve got it!

Aquell era el seu eureka! Al capdavall comprenia el secret de l’ànima. Eufòric, continuà:

Now I get the secret of the soul. The sensus numinis unveiled! I’ve spent the whole life trying to comprehend why women had no soul!

Va morir content i somrient, amb el problema de l’existència (i alhora la irrealitat) de l’ànima resolt (l’existència de quelcom irreal.) L’ànima només era la personificació espiritual de la cigala. Sense cigala ni ànima qui els l’aixequés les dones no podien tindre’n, vull dir, ànima. No anaven gens lluny d’osques els sacres pares de l’església, ca!

(*“En acabat de totes aquelles festes i reunions sorolloses amb els compares taral·lirots, la meua cigala i jo fruírem d’una conversa tranquil·la i prenyada de significat. La meua cigala portava al cap una menuda còfia normanda que li donava un aire encara més seriós. Enraonàrem i raonàrem, sense mai aixecar la veu i escoltant-nos mútuament d’allò més educadets i comcals, i congrus, de matèries filosòfiques de l’abast més il·limitat. De la consciència, de la contingència, de l’efímera vel·leïtosa insubstancialitat… Sempre seguint de cada lema avall, amb tota coherència. Vet ací, em vaig dir, algú amb qui realment entendre’m, amb ningú altre mai no m’he entès així. És com si fóssim bessons arrelats a un mateix tronc de rels qui xuclen a l’essencial…, imbricats anímicament…, d’alè vital infusos…, la personificació… La personificació ausades de la meua ànima! Ara ja l’he enxampada, ara ja la tinc!”

“Recony que ho endevines (s’admirà el savi). Hem trobada l’ànima! Deixelàvem el misteriós sensus numinis. Jo qui m’havia passada la vida tractant de comprendre per què les dones no en tenien!”)

* * * * *

39. Al rebost dels destins tot hi eren estatgers, relleixons, prestatges. I a les lleixes doncs tot hi eren potets i llaunes, receptacles. N’encetí i en tastí qualcuns. Eren de sucres secretats, destil·lats per insectes. Llurs anus dolcets. L’estona s’escolava. Vaig comprendre que no pots pas aturar el temps. El temps és una conseqüència de l’estireganyament de l’espai per l’erm il·limitat del no-res. I el sucre del viure quelcom produït pels insectes. Volia belleu barrejar sucres d’insectes, destins, mes encontinent em vaig dir: A què treuria…? Car els destins dels terraqüis ja són prou de plànyer. No hi afegirem pas dolenteria. I m’envolí als firmaments com falena a qui les tortes trompes dels sucre amarg els plors li encallen.

 

 

[@more@]



Comments are closed.