Oït als trens (6)

 

Oït als trens (6)

–Quina en deia doncs darrerament el bord Caguerot…? Ja fa dies que s’ha abaixats tots els calçotets, potser ara s’abaixa els budells i tot…

–No llegia pas cap diari d’aqueixos del règim, l’Avui i tots aqueixos que s’ofenen perquè bascs i catalans lluitin per la llibertat.

–Teniu raó: quan veurem que foten propaganda a favor de les marxes contra els terrorisme franquista que ha morts milions i milions…?

–I encara cueja.

–I vol haver morts uns quants milions més de bascs i catalans per a poder clapar finalment fart.

–“S’arrigola com el drac”, lleig sanguinari nyap: vestigis de salvatgisme als mapes malparits de l’oficialitat qui ens discrimina encara per una Europa qui no assoleix de deixondir’s del malson dels nacionalismes.

–Contra tot nacionalisme obnubilat (de xarnecs i gavatxs de reglament), hauríem de sortir a cantar: NO SEREM PAÏTS.

–No serem cagats.

–Lluny del canfelip. Ja cagarem a l’hort, ja pixarem a la molsa. Tothom a cagar a l’hort, tothom a pixar a la molsa. El canfelip per als canfelipencs i prou. I, si pogués ser, que el vent de ponent que sempre ens porta tanta d’irrespirable maror ja no bufés mai pus.

–L’estesa del canfelip… El castelladre i la seua mania (la seua malaltia) totalitària. Ens calen vint milions pel cap baix d’armes estratègiques, uns quants milions d’AXF foren collonuts. [AXF = AntiXarnecFuribund.]

–Encara sortiríem perdent. Em sembla que hi ha forces més que vint milions d’anticatalans furibunds. No hi ha d’altra solució que continuar d’anar-nos revoltant… Refusant de pagar, refusant de plegar’ns, refusant de caure al bertrol, de jugar al joc de la falòrnia del cagalló estès dels temps dels visigots i tot, o abans . Tantes de vegades com calgui. I amb raó. Cosa natural. No one likes to be ruled by an alien people.

Alien spics, scram! Out, bums…! Mes darrerament quin paperet fotem… Jotfot. Emasculada Catalònia – massa anys de franquisme desmenjador – i aquests dies mateixos, amb el franquisme “fofialita”, que encara ens ataca més fort. Ara els castelladres sense vergonya, dient que volen continuar d’anar manegant l’educació dels nostres – i és (diguem-ne) raonable: car qui vol perdre una ramat mesell qui reporta (en forma d’imposts i exaccions i escanyaments) guanys a betzef i, a canvi, emasculat, darrerement mai res no exigeix…?

–L’educació dels nous catalònics ha d’ésser: Menyspreu de la mort. Desig de glòria. Urc d’una reguanyada llibertat. I tindre ben clars quins són els objectius. Cal treure (d’on ara és) la ratlla de tramuntana i posar-la més amunt, i cal sobretot reforçar la ratlla de ponent (d’on ve la voluda lladra) – baldament poguéssim tancar-la hermèticament!

–Doncs precisament, això llegia a l’ADESIARA, el diari històric de Catalònia, l’edició d’avui. Hi resumien l’Història vera, breu. Un llibret d’història (el qual, pel fet que hom l’havia escapçat de tota falòrnia, es veu que és primet d’allò pus).

–Ah, sí, i què hi deia…? Allò de “tònic + lacònic = catalònic”…? Allò que venim de ca la Tònia. Tothom sap que el nom antic, prehistòric adu, de Catalònia, era ca la Tònia: era la contrada sagrada on la gran deessa única, Tònia – (d’on tots els fills foren nats déus) – visqué i, a tall d’enorme heroïna, hi combaté tot àvol poder subterrani i extraorbital… Per a vèncer i crear’ns – i encara cuegem… Mes… On són els nostres poetes cantant-la en llurs llarguíssims poemes èpics…? On era aquell carallot de Verdaguer cantant la Tònia per comptes de ximpleries atlàntides…?

–No, no; res de carrinclones fantasies columbines i “conqueridores”. L’història verra, vull dir, vera aqueixa que dic, es veu que s’hi diu, si fa no fa, parlant de l’enemic: “–Quant a l’indret apellat Castellàdria, direm això: –Terra closa, avariciosa i erma del poble dels castelladres: gent escarransida i tanmateix vanitosa, qui, perquè no conqueriren re, prengueren el que conqueriren els catalans. Els catalans conqueriren Itàlia i Grècia, i descobriren camins cap a Amèrica. Els castelladres, llopada fastigosa, espletaren la badoqueria bonhomiosa dels catalans (poble generós, mediterrani), els espoliaren de mig a mig, els ensarronaren amb camàndules de lladre, per mà de casoris, de liquidacions de sotamà i de trucats consells, on part dels qui anaven a sentenciar la sentència hi anaven ja comprats per la religió, i es ficaren els castelladres a la cort catalana i, a poc a poc, amb un parell de centúries i cassigalls, tot el que era català fou dat o anà a parar a urpes del golut castelladre. (L’anglès salvà el portuguès de patir robatori semblant.) El castelladre llavors s’apropià àdhuc el terme geogràfic d’Espanya, el tornà en Espanyar (mes pitjor: amb el típic cagalló castelladre damunt), i es féu dir, més que castelladre, espanyaire, o “epanoles”, i llavors assassinà per cobejança la massa dels americans qui caigueren sota la seua letal influència, i els qui quedaren els esclavitzà. I el cagalà qui no vol ésser català, és a dir, qui no vol ésser lliure, és un esclau encara, un cagalà qui cal viltindre fins que no es mori de vergonya.”

–Bon resum. Van conquerir un cagalló i se’l van fotre per barret. I eixamplaren la projecció i l’influència de l’irrespirable cagalló fins que agafaren, marejada de fàstic, Hispània i la convertiren en Epana, invent feixista, ecs, i hi plantificaren el cagalló damunt, i au, encara hi som, patint el tòtem, patint la creu del cagalló.

–Exacte, ens encolomaren aquelles sentències que la religió havia prostituïdes. Sentències entecades de religió (de mites ridículs) que ens condemnen a una història marcada pel domini dels mites estrangers.

–Això de les religions, embolics inútils rai. No trobeu? De què ens serveix ésser mínimament intel·ligents…? Per què volem un cervell que funcioni? Tot el que diem de seny cau en pou d’idiota ignorant, és a dir, de religiós, això si doncs no ens posa en perill i tot. Sovint més val callar.

–Més val no parlar gaire, teniu raó, no fos cas que ens caigués una bala al clatell per anar’ns-en de la llengua en indret massa mesquitós, o sinagogós o catedralici, ja m’enteneu; què hi fotrem! D’on no n’hi ha no en pot rajar: molts de cervells no hi arriben prou, s’aturen a l’infantilisme de l’adoració als déus petrificats, als cadàvers glaçats, momificats… Es veu que novament s’envolen com falenes de la mort, alaesteses com rates penades, les gemegoses divinitats assassines… Ídoles cruels batllint panys sencers de terra maleita. La boira verinosa embolcallant terres damnades… I naltres engolfats, a poc a poc engolits… Heu sentida l’expressió perles per als porcs…? Si tot tòtem és tabú, és el tabú tòtem…? Així com el porc per a moros i jueus és tabú, els és també tòtem…? Manies de la religió: cal llençar perles al tòtem, cal decorar’l amb perles i altre pedreries – i més tard, és clar, l’escolasticisme, la glossa, l’exegesi, l’hermenèutica: cal furgar-ne la merda… per a retrobar-ne les perles…? Tanta de beneiteria. Quin maldecap per no re!

–Què me’n dieu dels “epanoles” – llur tòtem és el cagalló damunt l’N – és palès, l’usen pertot de decoració, n’estan enamorats, és llur tòtem, segur. Adoren la merda, mes els és també tabú…? No en mengen gens, per això n’estan plens…? O en mengen massa, per això en diuen tanta…?

–Els tòtems són sovint només menjats en cerimònia de sacrifici als déus o als avantpassats (la mateixa cosa). Qui toca tabú n’esdevé… Ara, qui menja tòtem esdevé tabú…? No, car, quan cal, té lloc la cerimònia del sacrifici, i el sacrifici ho condona tot. Cada crim rentat, cada criminal net. Tot es justifica.

–Això de la sang rentant re… Veig, al contrari, que la sang ho embruta tot. Vivim a un món on tot són falòrnies. Nacionalismes, ètnies, religions, progrés… El cervell de l’humà: falorniós fins al punt que no pot treure el nas del merder de la falòrnia – terroritzat per la veritat de la nuesa de l’ésser.

–Voleu més sanguinari que el jacobí per excel·lència, en Maximilià Robaperes…? Va dir, com qualsevol bòfia xarnec com et tortura: “–Ei, qui tremola, ja vol dir que és culpable.”

–En Robespierre i el senyor Ramon qui estupra les criades, mateix combat. “–Qui gemega, ja ha rebut…” Hà! Si cal matar algú és als botxins, i prou. Tret que pertot arreu manen. Voleu més sinistres sanguinaris brutals tifuts carnissers que en Txeni i en Buix? Bon altre parell d’ocellarres!

–“Millorant” els “models” d’ahir, el senyor Ramon i en Robaperes.

–Txeni i Buix volen el món fet merda – cagalló de l’univers perdut – sense testimonis. Txeni, maligne lloret nan, perxat en arbre alt, amb un ull molt badat escosint tothora el cel, sempre esperant no fos cas que li caigués ara mateix la cinglada de l’astor de la mort; amb l’altre ull guaitant, avall, les brees decebedores on esbarts i esbarts de passerells es posen per a ésser-hi només engolits. Aquest és el seu consol: “–Moriré veient tots aquests altres desgraciats morint-se.” Empedreït per la constant pulsió de mort – mort qui el sotja sense respit – a cada dos per tres estassat per un atac de cor, o mès en ambulància especial avisat pels pròdroms de l’atac – tanmateix no s’abalteix, fa el cor fort i guaita com s’enfonsen els caganius, qui tindrien un cor tan fort que potser podrien haver arribats a vell i tot. Com li plauria doncs que no quedés nidéu abans ell no l’espitxés. I si doncs no pot ésser abans, alhora doncs…! La seua mona opaca, obtusa i sanguinària, Buix, inarticuladament, amb tics de mona folla, ho aprova, ho aprova, estiracordetes assidu, pertinaç, neguitós. “–Tot a la merda, oidà, tot a la merda”, diu, “com Jesucrist, apocalipsi, rapte místic, arravatament celest: a fer punyetes, barrabum – el messies nou del no-re etern, terra totalment feta xorca, cagalló ressec perdut per l’univers; som-hi, que vol ploure radiació: espesses gotes d’esfumat i d’esfumaire mort.”

–[…]

–[…]

[Van callar en sec perquè s’escau que, per badar, em van clissar – i es fa que faig (llas!) cara de maleït xarnec de la secreta. I encara vivim, tothom ho sap, en terra ocupada pels llords buls, de qui les crueltats són llegendàries (només cal recordar l’inquisició, només cal recordar la destrucció dels amerindis, només cal veure què fan encara amb bascs i catalans, com fan malbé la nostra cultura, com ens volen anihilats)… Al cap d’estoneta, bo i dissimulant, reprengueren la conversa, mes com qui no diu re, de fet dient no re.]

–I la dona…?

–Nar fent.

–La canalla…?

–Nar fent.

–I què me’n dieu de l’Hèrcules?

–Vam tornar a guanyar. Enjorn campions del món.

–Ah, si aixequés el cap la padrina…!

 

[@more@]



Comments are closed.