Novè d’entrevinenteses episòdiques (cont.)

 

Novè d’entrevinenteses episòdiques (cont.)

74. Cuc copròlatra qui, assidu, gens ventolà, entrevé els desmenjatoris als aeroports, en Gaietà Penós, sempre guaitant si percep, damunt les mamparetes, xancres a les calbeses dels capolls – tumorets prou genuïns que poguessin celar-hi gemmes (com les gemmes que els bubons, i els escirres, i les eixidures i els anticors d’en Carallot d’Antares ja no celaven) – sovint, per comptes, rep mastegots.

–T’imitaré en el vestit de closques de pells qui desclouen robins, Carallot – s’havia promès, tantost l’homenet verd i la negreta havien emigrats a les Bahames.

–Descloc robins i…

El món és meu. Descloc robins, cascun gros i lluent com l’ull colèric de l’abellerol, i, al reng de davant de tot, al Liceu i a l’Escala, al Bolxoi i al Metropolità, l’odi coratjós qui m’arma, m’arma més fort, i, embriac de vanitat i d’altres mants reeiximents, sóc el magnat – el magnat pròdig – no venc, les reparteixc a embostes, mongetes i cigarrets amb la trampa ara-i-adés (car la sort és la sort) de la penyora dins, la penyora de qualque robí, o maragde, o electre, o topazi, o safir, o dacriòlit, o ambre, o perla o carboncle o brillant…! I tothom se m’esbojarra de rapafuig pels voltants… Aquells estaquirots adés tan elegants i ara espellifats com captaires…! Me n’esclafeixc privadament.

Fins que no tornaré al món humil d’on no hauria d’haver eixit mai. Hi re-esdevinc xicotella amb faldilletes molt curtetes qui vol travessar una carretera de tràfec molt intens. Duc un regalet molt ben embolicadet a l’amigueta qui viu a l’altra banda, mentre la meua dona festeja al llit, i em vigila que no prengui mal per la finestra, mentre, com dic, festeja suaument amb un veí. Li fica la mà al cony nu on els tumors se li esponcellen en joiells…

Lluny de les voludes obsedides pels diners, en Gaietà sortí d’urgències a l’hospital amb el vult tot embenat. Sóc l’home invisible visible per les benes que m’embenen el vult, es feia. I el cert és que li feia mandra tot altre que elidir’s. Hauria tornat a casa, tret que aquells dies son pare, en Gaietà Entrevingut, romania aclaparat pel pes de la depressió, aquell flagell episòdic que se’ls enduia manllevats ensems – ell i els seus “espellofats” (car en aquell estat morbós, afligit d’heutoscòpia, es veia a cada instant desprès d’una nova despulla – el seu jo de feia un instant se li esbaldregava allí mateix com pelleringa de conill arnada, i el terra dels estrets corredors i els murs, doncs, pudien a carronya i pixats) – se’ls enduia manllevats ensems, dic, la depressió, l’Entrevingut i les arronyacades, esparracades, emboïgades exúvies, a món subterranis, on les ombres dels pagans de mil·lennis ha divagaven bòrnies, manxelles, monorques, fustacamades, fetes malbé amb tota mena d’os dislocat pel vall dels cocodrils afamegats. Ningú no s’estorç de llurs ben enferramentades goles altre que amb un bocí menys de cos espectral, manllevat, com dic, a les fires molt pansides de la depressió, on el fat de cascú és de no tindre altre lleure que mirar al forniment de l’heteròclita pelleringa qui al capdavall és hom, i no pas altre, un tort d’organisme, un altre rebuig lleig a l’atzucac pudent del metabolisme malmutat, un embull de divís pseudoindividu tort, ple d’ois i xacres, ecs.

Així que, au, novament, cap al camp nocturn fa cap.

– – – – – – – – –

75. Gaietà, allò que et pensaves que era un pilot de brutícia – cassigalls, rosegons, pellucalles i d’altres oradures – era un pòtol atuït pel fred i la fam i la beguda – un altre tu d’ossos i carn en condicions lleugerament empitjorides – una mica més avençat en la deterioració, amb la data d’expiració encara més endarrerida, de lluny ultrapassada – allò que sense contemplacions anaves a treure del camí, doncs, era quelcom que calia tornar al punt d’origen – no fos cas que, bo i desempallegant-te’n, no acabessis descobrint que érets a mig camí del suïcidi.

Torna’l, afanya’t, esdernega-t’hi, relloga’l, recol·loca’l al punt d’origen. Redhibitori, com tot altre cos.

Obsequiós, anaves a treure l’obstacle, i llavors a rentar-te’n les mans. Enrojolit, com si t’aguantaves un pet massa empegueïdor, te’n desdius. Cataracte, amb els pixats al ventre, com a ell, la mort qui vigilava ve dreta a dallar’t.

– – – – – – – – –

76. Sentí musiquetes carrinclones d’escola de dansa vessar’s amb llengua tragitosa i davallar flonjament per un finestra alta – dalt, amb botes de sapastre matatothom, hi dansava la bòfia danses macabres. El cartell de fora hi deia “to do”. Escrit en foraster, eh…? To do or not to do, here’s the fucking rub. No pas ésser, doncs – fer. Mes se n’adonà millor. No hi deia res filosòfic, i en americà. Era merda nacionalística – i, és clar, en xarnec. “Todo.” (Todo por la patriekha.) Hi deliberaven un altre prèmit al col·laboracionisme anihilador. Quina mena de barceloní degenerat deuen escriure aqueixa púrria bavosa…? No se n’adonen els jurats d’aquests prèmits que hom els aixeca la camisa…? Són còmplices del robatori. Cal denunciar cada xuclapalters qui atribueix prèmits a oradura tan manifesta. L’Als-llunys Viciat de la Quadra, la Cagueras, la Babaudella, la Franfiska Todeskamps, l’Ivana Entubau (amb el nom ja paguen) — tornant de nit a la cambreta rellogada del comissariat rònec i pudent, cascú com un altre escarbat infecte, fet una merda ambulant, begut, tentinaire, qualsevol taxiot eixelebrat l’hauria pogut esclafar pel carrer… (Massa poc!) Fastiguejats tots plegats d’ells mateixos – ara, quina culpa en té la llengua, la més rica i formosa del món…? Ah, atzeps datspelcul, d’aquests qui reben pel cul i en tenen fàstic, quina vergonya de tindre’ls de compatricis – tot hi és barreig de merda, borratxera, i autoodi…

Seré en Foció, qui beu el verí que li donen els caragirats i els sicofantes, o seré en Cató empoixevolit, rebutjant en canvi tot lletovari orvietí, tot vinet d’Orvieto, car no vull antídot ni triaga que no sigui la llibertat despullada.

Sortiren de la garita els goril·les Marcel·lí Cirerel·li i Mil·licent Seurat. Feien veure amb llur veueta més fleuma que eren la seua mare: “–Climent!

–Climent…? Senyoreta Mona, só pas en Climent.

–Ah, guano – van dir els dos fanfarrons. Volien dir: ah, bé, tant se val. Mes així és com parlen barceloní els mossos – (es diuen mossos perquè, a tall de ianqui matairaquians, sempre masteguen mossos de merda seca).

–Veig que ballen molt ça-sus, vull dir, a la finestra de dalt.

En Marcel·lí i en Mil·licent, com bons militars, el tenien apuntat amb llurs metralladores. En Gaietà en sentia la pudor. Ballen danses macabres mentre canten molt de baix, és clar. Cagats, armats fins al barret, plens de mocs…, i tanmateix és tan fàcil d’ésser valent contra el poble desarmat…!

–Anava a dir: el català prohibit, tots els llibres cremats o destruïts, els papers oficials segrestats i deturpats…

–Massa d’urc de ço del teu – el reptaren.

–A les mones se’ls esvalota el galliner…? – queien de la finestra com broixos càdecs gegantins i mig corcats totes les tecles que romanien per tocar: els simis d’allà sobre les arrencaven i les llençaven avall, embogits.

Sense tecles, s’aturarà l’aldarull cacofònic de llur ballar indecent… i es tornarà a oir pels airecels més nets les simfonies eufòniques que baixen del barri del Conyeret, i els raucs i renecs tan melodiosos i harmònics que pugen de la plaça del Clot de les Granotes…

– – – – – – – – –

77. Ah, deprimit Gaietà.

Amb deliqui de colgafocs el mesell sense pensar-hi esclafà la puça – aquella puça mascle qui heroica escodrinyà mantes esplugues vaginals, ara què és…?

Esdevenia ànima.

Em sembla que el seu ardit, espatotxí espectre entrevé com centella diabòlica el cervell de qui l’assassinà. L’estruç es veu lúbric estruç de qui el verriny el seu dur bec trempant trepant el torna. I doncs, se l’aesmen, ara, exactament com s’aesma: enfonsant doncs el cap en parrufs de fufes flairoses. Nauxer d’esquinç qui recorr i es capbussa sense escafandre sense cessar ni cedir – escorcolla com cercapous amb dents i llengua, i campaneta; i escandalla amb les orelles de rems les pregoneses dels conys qui “escardassaren al desclenxí”.

Hum, i qui, doncs, fou qui escardassà al desclenxí…?

Us ho dic: tothom altri que l’estruç-puça, qui escandalla amb l’escandall del seu cap esplugues vaginals clafertes de lleterades provinent d’innombrables vits.

– – – – – – – – –

78. “–A la merda totdéu!”

Aquest és el giscle que foté n’Iscle, nauxer d’esquinç
[No pas nauxer d’esquinç de cony, llas
Què més voldria!
Ans només d’esquinç d’existència en el no-res].

Sense sou perquè no vol treballar
Si doncs no és en els antics poemes
Que li sobreïxen dels calaixos
Se n’ha d’anar a escorcollar comelles
A caçar-hi rovellons, cargols, granotes, créixens, tresors…

Torna mà-buit – com un penjat
Sap greu de veure, mes altrament ens la duu prou fluixa
Perquè ningú li pengi (d’un fil al davant)
L’esquer risible de cap ral traucat.

– – – – – – – – –

79. Ultra el poema guixat amb les ungles a la paret (amb certs mots subratllats amb ditades de sang), a la cel·la afòtica i romàtica, hi escriu en Tanet:

“–Urpes al vol com filferros malconnectats, cabells esborifats, ple de cabòries, em moc per corredors foscs, nus, de laboratori. He perduda tota sensibilitat a la pell, i no hi veig de cap ull. En no reconèixer el toc de res, en no veure-hi sinó al llençol burell de l’enteniment despullat, hi estic completament perdut – mai pus no sabré on són els topants d’enlloc.”

– – – – – – – – –

80. Els mastegots que rebia espiant pixar se li resolen al vult nyaufat en indelebles xiribecs i carnadures. Perplex davant l’espill té prou mònita per escatir que amb aquella carota no es prostitueix amb un cert èxit ningú. És un idiòlatra, mes versemblantment no pas un idiòlatra tan idiòlatra que no sàpigui copsar certes limitacions en els seus horitzons de seducció.

Fica el ventre endins i s’estreba cap enfora el dedalt dels pantalons perquè li sia dat de poder veure el seu malmès submarí groguet. Al vessant del segon colló tot verd de verdancs, llofrant a dreta i esquerra, hi esbrina, com qui diu entre l’userda, les orelles conillenques d’una puça.

Amb xiuxiueigs d’aconxorxat i bo i seguint els millors enquiridions d’urbanitat, li diu: “–Senyora puça, se m’esglaiarà pas si li inquireixc d’on ve… Em digui pas que del cul d’un altre d’aquells datspeldallò amb uniforme de militar a la reserva. Això ja ho sé. Que emigràveu a les meues alegres Bahames d’ençà de l’aiguamort fètid d’un d’aqueixos qui, burxant matusserament, m’acaben de foradar la bufeta del fel com a càstig d’afegitó, en acabat del grony que m’etziben i les puntades als collons. No, mes vagi més enrere, als temps on vivíeu entre sedes i setins i samitells de dona rica sense feina. Aconhorti’m, enraonaire, amb contes de xones que són com toves rosades grípies on s’abeuren els matrassos més potents. Amb detalls picants del xorc cuguç qui té una dona el moll cóm de la qual tothom visita, esbraguetat, amatent a penjar-li la llufa llarga i ampla, cinta virolada de mai no acabar. Feu-me feliç en la meua dissort…”

I se la va anar escoltant la durada de l’empresonament.

– – – – – – – – –

81. Fou acusat l’Entrevingut per dona fastigosa en magatzem d’haver seduïda una xiqueta qui per allí també hi era, ensenyant el culet. Moltes de dones ensenyaren llavors el cony – en solidaritat, se’l refregaren damunt seu.

Perfumat a cony, somreia tornant, conyarrí triomfant. I es deia, amb veu acaronadora: –Lo món, vós, pas sempre surt guerxat.

 

 

[@more@]



Comments are closed.