No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Malsons nus (4)

7) Primer que no re cal entrar, és clar. I ara hi ragen els insults dels culers de l’equip enemic; sort en tinc dels meus amics, una mica més eixelebrats que no jo, qui em defensen – donen la cara, el pit, s’empentegen amb els dolents, hi cau qualque mastegot i tot… No gran cosa. I ara cal empènyer cap dins. I la mata s’estanca, el patoll es frena, la voluda es glaça. Estantissos, badant. I ara aquest estadi foraster (mal fet a collons, això provoca la malanança propvinent), té una plataforma al capdamunt i a sota una volta en forma de cúpula amb un costellam que serva un material de plàstic molt massís i que prou sembla força flexible. Per això els capsigranys de dalt de tot comencen de llençar-hi objectes, per a veure com les claus i les ampolles i els atifells estrebats als altres hi reboteixen. I s’engresquen tant, els brètols, i el joc els fa tant de riure, que comencen de llençar-hi gent, els més petits, els més indefensos, o potser n’hi ha qui s’hi tiren per fer el valent, a veure com reboteixen i fan riure encara més – trompes, en deu haver uns quants, i els altres barralbuits rai… I les calamitats es multipliquen. Els qui col·lideixen amb el costellam, de metall, agut, de ciment, no ho sé, mes llurs cossos, quin malson, tallats de mig a mig, els budells escampats pertot arreu, trista estesa, material repulsiu, esglais a betzef. Per sort, ens ho treiem del cap, car es mou l’embús. Ja som dins. Quin edifici més ben parit, part de dintre. Tot lluent, amb el terra diries que de marbre lluent; les parets sense una esgarrapada. Un bidell o recepcionista amb lliurea i tot, un nyèbit molt oliós, mes qui no es digna de balafiar cap somriure, se m’enduu ascensor amunt; segurament que em farà seure a l’indret que el tiquet assenyala, tret que, pujant-pujant, m’he degut adormir… En tot cas, m’he adormit, altrament com s’explicaria que ara em despertés. I aquest és el cas. Sóc despert i caminant amunt i avall en un laboratori ombrívol, boiroset, humit. I alhora me n’adon que també sóc jagut dalt una lleixa, i que no hi sóc sol. Els enemics d’adés hi són, i d’altres carallots qui no conec, i hi reconec els qui em defensaven suara, hò, esguardant-hi bé, veig que també hi ha part d’ensús qualcun dels meus amics i tot, i el cas, com dic, és que tothom hi som connectats, pel cap o pel cervell, amb conductors que ens creixen dels caps com antenetes o palps, com sensibles filaments, com si hi som a intercanviar-hi idees directament – o és que ens hi regiren i ens en fiquen o ens en treuen…, mes espera’t, i ara…? Qui són doncs tots aqueixos qui davall la lleixa em volen ataconar…? Tots amb intents d’agressió, els murris, baladrers, sorruts i tocaboires – capdeconys, com si doncs no ho veuen, que tanmateix no es poden moure de lloc, car no són d’altre que projeccions dels qui són estassats dalt al prestatge, amb llurs cervells doncs regirats, escorcollats i atiats pels instruments; espectres d’ectoplasma, em fareu riure i tot. Us penseu que amb tantes d’amenaces seré un culer menys fervorós…! Bordegassos, no n’aneu pas poc lluny, d’osques…! Al contrari, veig el futur amb optimisme. Que estigui atrapat en aquest quiròfan sinistre, no vol pas dir que valtres no n’estigueu pas menys. De fet, n’esteu més, i en pitjor situació. Jo rai. Prou sé qui sóc. De tot el que s’hi esdevé, llegidor ideal, de somni, aquest sóc. Ei, i esguardeu com em bellug, gairebé diries que lliure i tot. En tot cas, prou esburbat, quaix xiroi, avesat a guanyar.

8. Mor el mascle. Dissabte fotut. Aquest matí ens han trucat que l’oncle Gombau ha sofert un atac de feridura i que l’han dut a l’hospital i que no pensen pas que reeixirà a sortir-se’n gens. Vull dir, no pas altre que amb els peus davant. Ara els homes de casa no saben què fer ni on posar’s. No gosen encendre el televisor, que es allò per l’únic que es desficien de fer. El partit del dissabte, qui els el treu! Tot són prunes agres, cares llargues, rotets d’angúnia, tics i esgarrapadetes de nerviosisme. No sé on ficar’ls. No serveixen per a re. Passat migdia, una altra trucada. Ma germana em diu que l’oncle és mort. Faig cap a la saleta i els dic, amb el meu somriure fals, que tot era falsa alarma. Que l’oncle Gombau, rai, que ja ara d’allò més xiroi. Com corren els cinc cap al racó de l’aparell. Com l’engeguen, com s’asseuen de qualsevol manera a les cadires de braços i al sofà. Com comencen de discutir el partit que ja fa estona que ha començat. Quina joia de veure’ls ressuscitats. Endrapen entrepans a tot estrop, s’empassen la cervesa com ara si són davall el raget de la font de les nimfes nues. Què ho sé jo. Eren arbrots arronyacats i ara la saba nova els torna a fer florir. De mort a vida. Atuïda de recança, i alhora amb el meu somriure més sincer, ixc al jardí. M’arregús les faldilles, m’agenoll davant les flors. Començ d’arrencar els brots novells de males herbes entre els rosers. D’un en un, vaig arrencant els lluquets novells, acabats de néixer i ja mal-rebuts, gens desitjats.

————–

[g) After the usual fights in the throng before the entrance to the stadium – with my numbskull rapscallion (numbskullion?) friends a lot more daring than I, me behind them, well protected you might say, unscathed in the end, though the result on their faces nothing to write home about either, the quarrels having been mostly of the bully and brag kind, with no blood spilled – and after the extraordinary stunts due (their sheer possibility) to the build of the foreign arena, with an accessible high terrace from which objects could be thrown down into a cupola or vault whose roof had swatches of material upon which everything bounced, and so everything coming down – bottles, purses, knives, bunches of keys…, and then persons, as if the game were then some sort of dwarf flinging, their shouts, their arms and legs flopping and flapping, small persons, either thrown down by playful fiends, or else on a dare, inebriated show-offish fools sending themselves down, a few of whom collided into the hard metal ribs that held the bouncing material taut – a recurring calamity: awful crashes from the raised platform to the rebounding cupola underneath, some bodies missing the soft part and colliding into the cutting edge of the ribs that undergirded the whole contraption, bodies severed in two pieces, broken, maimed, smashed anyway, for otherwise the distance was mighty, at least seen from the side, probably seen from on top it looked easy and near enough, who knows, I can’t begin to imagine, too disgusted, and flabbergasted – sliced bodies everywhere, and worse: the spilling of the guts, the amusement and the jolly rebounding turned into a nightmare of goo pouring from cracked crania and bodies ripped apart.

And yet we were amicably received – so we were, once inside the clean edifice, with shiny kind of marble floors, the walls also polished, the corridors spacious, the stairs majestic. One of the beadles or rather receptionists came to me expressly; in an unctuous manner, though squandering not the shadow of a smile, he invited me into the elevator, and up we went, me thinking he was going to seat us in the proper place up the incurved bleachers. I think I remember getting out of the box and being led by the smooth operator, but then I must have fallen asleep, for otherwise how could I wake up.

I woke up free in a somber, misty, dank laboratory, and what was my surprise when I lifted my eyes and saw myself up there, stretched out on a kind of comfy ledge, there on my back, then, a faint smile on my silky face, in a row where others also lay, all connected by their heads or brains, with conduits like antennae or feelers going from head to head, nothing too showy nor spectacular, but anyhow patent, and potent in a way, as if we were being pumped or something, the brains picked and sorted and rearranged…, and the weird thing was I wasn’t alone roaming free underneath my body, but they all were, all the fellows in the row, at least their projections were also around, and not happy at all to have me there, nasty specters all, the fellows we had fought against before we entered the stadium, plus other creeps and bullies like them, plus some of my friends now turned against me also, and yet, who cared, it was even enjoyable, for they could’nt really move, they could never reach and touch me, beat me – of course, they were silly spirits only, remember? – ectoplasmatic teasers, in a fury, an almost laughable exasperation, and me instead glad that I was over there, ensconced, looking at my projection going about scot-free, without an added scratch, and hoping for the best, a dyed-in-the-wool supporter, a winner deep down, stuck for the moment in that foggy floor of a subterranean amphitheater for experimental surgery, but anyway, otherwise fine enough.

h) Dies the male. So Saturday’s been shot. All the males in the house are moping, useless as big lumbering sick dogs. Despondent mothers hanging around, a nauseous thing to behold. There’s been a phone call this morning – my sister saying that uncle Ron’s had a brain attack and is between life and death in a hospital room over there in the town he resides in with his family. Now is past midday and the men are themselves morose and bored to death. A new phone call. I take the phone and go a bit off ways. Ron’s dead. I come back into the dreary room. “-False alarm. Ron’s fine,” I say with one of my fake smiles. They all breathe out as a single man reprieved. Without another word, the five of them rush toward the TV nook, they fall on the sofa in front of the appliance – they’ve turned it on, there’s the football match already well underway. They start cheering, they burgeon again, again alive. Replenished, given a shot of rejuvenating sap, they enjoy life, and what a joy it is to see them now. They enthuse, they eat and splutter, beer flows in and out from the punctures of the bloated tires of their faces. But no fear, they shan’t crash. On the contrary. They are in control of their own beings. They are the men. I go quietly outside. Into the garden. I kneel by the side of each flowerbed – I pluck the tiny nascent weeds; with the pincers of my fingers, I carefully yank the tender unwanted shoots out. One by one.]