d’entrevinenteses (5)

Cinquè d’entrevinenteses (d’en Gaietà Entrevingut i el seu soci, fill seu, i seu sòsies, i qui duu el mateix nom si fa no fot)

37. Féu d’hom de la neteja a un institut llunyà d’ensenyament, en Gaietà, i una matinada va veure per la finestra un llum sobtat que feia una llum insistent i insidiosa – guaità per la finestra i se n’adonà que molt secretament els de la bòfia voltaven l’edifici. Era el seu un institut d’aquells gegantins del segle dinou, ara no prou ple – car massa hauria calgut llavors despendre per a pagar els fàmuls qui mantinguessin aquella mena de palau desmesurat.

Hom de la neteja, doncs, i de nits batlliu serva-claus, en Gaietà i família hi dormien. Mes no hi tranuitaven pas ells sols… Pels ruïnosos passadissos i les cambres atrotinades dels maleïts indrets abandonats de l’edifici, xipòtols derelictes i furtius hi feien niu. Així i tot, el primer pensament d’en Gaietà fou que la bòfia hi era per a enxampar’l.

Li diu a la seua dona: “-És clar que vénen per al tit. Per a qui altre, jotfot…?” Tret que potser tothom qui es vegés sobtat de prima matinada per la bòfia bare esveradament s’ho cregués així mateix, que era en contra d’un mateix que els covards escamots d’armats xeringaven. Car ningú aumon no és sense pecat ni culpa, contra les lleis absurdes dels demagogs. Tots vivim amb la consciència de no haver complides prou violències contra la pròpia natura per tal d’haver esdevinguts prou rebregats i arrupits, i merdosets com un paperet ja amb tota mena de text esborrat, o només empastifat amb xafallositats dogmàtiques, que cada llei pugui llavors donar’ns el vistiplau i el tiquet cap al cel de la falòrnia bavosa.

Mes, és clar, quin relleu i quin bleix, en acabat de tant de panteix alhora esbojarradament amagant i destruint cuita-corrents pseudoproves qui sap si gens incriminants, quan vet ací que qui escometeren els de la bòfia invasora fou un pobre foll assassí qui vivia en una de les pudents cambres abandonades del sector gairebé mai no visitat pel capatàs nocturn (i assidu hom de neteja) Gaietà – sovint entrevingut per espectres o gent esquelètica, malalta, tocada del bolet, drogada, trompa, moribunda o famèlica, cada camí que amb prou canguelis li calia rondar una micoia per a aquells maleïts verals.

La darrera vegada que s’aventurava pels rònecs passadissos, on certs estudiants d’altres contrades tanmateix han esclarides i fetes habitables certes províncies d’institut ignot, en Gaietà, bo i separant un atuell descartat [li feia efecte que era qualque feixuga màquina de les d’abans (ah, ombres venerades de l’avior, on tot era molt més sòlid!), d’aquelles de projectar diapositives], doncs, en pic volgué treure el gruix de l’andròmina del pas, una aranya molt virulent amagada dins el mecanismes el picà a la mà. Corrent i prou esfereït, es ficà a un recambró on, anys enrere, hi havia hagut un safaretget i, en endinsar la mà a la pica, i voler engegar l’aixeta tota rovellada i enferritjada, no sols no n’eixí, de líquid, ni raig ni gota, al contrari, noves aranyes molt virulents eixiren dels forats i el fiblaren i refiblaren si fa no fa al mateix indret de la mateixa mà, al tènar i a l’anvers.

No sabia, pobre Gaietà, si morir’s allí mateix, o córrer a fer escàndol fins a l’infermeria de la part neta i lluent, alliberada, de l’institut.

Doncs…, aquell dia mateix, passant pels foscs, desballestats passadissos amb les mans umflades de verins letals, va veure un parell d’elements de la bòfia qui li demanen:

-Ets tu l’encarregat…?

-No; de res. -Respongué en Gaietà-. Sóc en Dionís Bac, el qui espluga les esplugues; el qui espolla i espuça i esteranyina; el qui extermina la vermina; el qui rats i serps i fures foragita; el qui tot flagell d’inic animàlcul elimina; el qui qualsevol vector de metzines que t’obrin a la pell nafres i plagues, i a l’ànima xàldigues i boïgues, liqua, anihila i extingeix, ep, per poc que pugui, vós.

-Doncs vés-te’n a la merda. Cerquem l’encarregat. Que ens digui on viu el foll assassí qui de nits mortreix els qui més boigs que ningú de joia pel desglaç que s’atansa festegen pels carrers, fent voleiar joiells de perles i coralls, i abrics de pells de bèsties adés polars i ara tornades mites de memòria foradada.

-D’aquest simpàtic tribulet, la primera notícia que en tinc. No en sé re ni mai n’he sapigut. Só l’ergastre, la formiga, i au. Portant els granets amb la maneta cap al cau, que no ens hi moríssim pas del tot, i sense mai veure ni menys qüestionar molla re de re. Estalviadoret, esgarrapadet, i anar fent.

Els dos grotescs elements de la bòfia (i més en aquella penombra polsegosa), fets, amb els filets enganxosos i filaments esllenegadissos que els rajaven de cada comissura, com qui diu dues teranyines o estiracordetes de les aranyes malignes qui són els filòsofs, els capellans, els jutges i legisladors, i els falorniaires en general que teixeixen l’entrellat tuixegós de la societat on ens ofeguem, se li allunyaren cap a les fondàries dels passadissos ombrívols i malcurats, i en Gaietà eixí a la llum dels passadissos nets.

S’enllagrimí passant per la voreta de qualque noieta qui en qualque raconet llegia qualque lletreta d’amoret i somicava dolçament. “-Totes les penes d’aquesta vida prou valen, ai, aquestes noietes amoroses” – es digué, glatint; esglaiadament ja delirant amb els verins qui urta a urta se li combatien, ells amb ells, en un campi qui pugui vesànic, pels camps de batalla de les seues sangs ara en un xup-xup de mercat de Calaf de les sangs estantisses i sense eixidiu, d’on s’angoixava el cor com esberlat fragment de naufraig baquetejat per la xúrria.

Era en Gaietà doncs per l’àrea neta i higiènica, lluny de les dependències fosques i fetes malbé, territori de bòfies monstruoses i folls assassins, i relliscà per un corredor lluent, i impecablement i magníficament entretingut – per ell mateix, cada matinada i vespre, on delerosament i amatent hi espolsava de valent, i hi escombrava i encerava.

Els comcals, virils estudiants i les suaus estudiantetes amoroses se li abalançaren a assistir’l. “-Què teniu, bidell…?

Es despertà aücant; amb pregon desconhort, esticomític [com en el diàleg viu, breu, de dos qui són molt enginyosos i rabents], s’anà confessant lleig i humil emmirallat, i les dues seues rèpliques se li autoacusaren dels pitjors crims, més-dient-se mútuament, per fer’s perdonar d’haver gosat viure gens.

-Quin millor instant per a l’acte heroic que quan doncs et mors…?

-El foll assassí nocturn só eu!

-No balafiaré mica de pietat en mi mateix; sia tota pietat per als altres, qui pateixen molt més, car, crèduls, esperen!

Se li gitaren damunt amoroses pàl·lides estudiantetes (adés somicoses davant lletres d’amor que, llas, les desnonaven) perquè callés, per ofegar tanta d’incriminació, car la bòfia se les creu totes: això els aplana encara més la puta feina de putifeina i merdacaner.

Li sucà el front amb trementina un estudiant baronívol qui ara s’enamorava de les desnonadetes – i íntimament, sota la màscara de gàrgola de dolor, en Gaietà devia somriure com un sant de debò, d’aquells qui a llur proïsme fan de bo i el bé – no com tots aquells inquisidors santificats qui l’únic pel que visqueren fou per a putejar a pitjor tortura la parròquia babau.

Li passà pel cervell, amb motos estrepitoses, un xurriburri d’espectres qui al capdavall, la febre esvaïda, demostraren d’ésser xorcs, car no jaquiren descendents. Crani endins, del masec aparentment caòtic de les drassanes del seu consirer, naus d’idees fresques sallaren amb urc. Li pruu el sector popliti, tem que no tingui cap embús fangós a la cama, car fa dues setmanes que rau enllitat. No es vol morir de cap embòlia ara que ha ressuscitat.

Hom n’aplaudeix l’inversemblant parusia: “-Oh, miraculosa refeta, recollons!” -se n’admiren molts. Llambrega girientorn, i ha de somriure, beneit i beneït. Cap-rodós, s’alzina. Sense adonar-se’n, s’erigeix campió de molts de casaments a caire de caure – promesos s’enllacen molt benauradament molts de virils estudiants i ja gens somicoses exverges d’adés afamegades serpetes a les vagines.

I ara es desdiu, procaç; altament es desconfesa. Diu: “-Havia davallat als fonaments, als cellers esguitarrats habitats pels folls assassins. Per osmosi quotidiana, tampoc no cal cremar’s les celles, com l’insigne savi Algatzell, per escatir que és palès que bòfies i folls: aranyes i paràsits, acaben (entredevorats al llong de tantes d’entomològiques generacions) amb els mateixos gèns constituents. Ací rau l’adí. Aquell mateix dia on pels foscs budells subterranis els de la bòfia invasora m’assaltaren, havia albirat d’esquitllentes que el foll assassí a la cel·la monacal era de fet un de llurs capitans principals, i assenyaladament el qui els ordenava d’assaltar regularment i nitament el nostre colt edifici d’alt ensenyament.”

El metge Morell s’avançà entre les embadalides estudiantetes. “-Encara desvarieja.” Va dir. “-Poc li’n féssiu cas.”

Ah, benvolgut metge Morell, abella de pròpolis, ceres i mels de l’utilitat formosa, ah, doncs, abella vital, com tot bon inventor, i constructor i emmillorador. I netejador. Brunziu finament a fi de bé, sempre atuït tanmateix pels brams eixordadors i les estridents bestiades pels malignes enfaldillats impunement bragudes.

I per això encara sóc viu (va pensar ara, guaitant per la finestra una nit fosca que els esgarips de les sirenes entrevenien). Sóc viu i ben lluny per la bondat del metge Morell. Car si desvariejant pots dir la veritat, la veritat sense desvari et duu d’espetec al clot.

——————————-

38. “-Reneix el vit!” – consirà en Gaietà, sacsat o sacsant-se-la amb les batzegades de la llàntia d’acetilè, mentre recacejava la cova pollosa on s’encauava en Lleó, el foll assassí.

Ensumant resclums afrodisíacs de pixums i caguerades al soterrani del claustre on les vàcues intrigues suraven irreparables, pres en el vòrtex safrà de les veritats obertes com nafres fins al bessó rosegat de l’os de l’esquelet insectoide de tot el que viu, ell, vull dir, la seua rebregada furor testicular, volia oferir homenatge a tant d’estímul foll.

Casat amb la veterinària de qui les diversions sexuals, i ara i adés en la perversa amor a les bèsties, sovint el deixaven tragitós, sovint agafava aquest solc subterrani, on sovint, a qualque tornall sinistre, cuixes se li obrien de les folles, de les assassines, i prou sovint àdhuc de les mudes estudiantetes de contrades prohibides.

Aquell vespre, l’espatllat Lleó, el foll assassí, li sortí, escarritxós i carranquejant, al pas. Se li abraçà, sanglotaire.

“-Aquests dies res no em surt bé, Gaietà!”

“-A plànyer’m vinc, amb tu, perquè el teu dol no t’excedeixi, Lleonet.”

Massa brutal, enlloc no el volien de tiró a altre tirocini que al de terrorista religiós, dissortat foll assassí – i de cops se n’adonava, i es fonia, pobrissonet, en plors d’agra recança.

Massa enjovat, entortolligat, al llefiscós entrellat de l’aranya.

En Gaietà li digué: “-Encara que les coses són, no ens existeixen fins que les anomenem. La teua greu condició, company de foscors i no gaires cardades, és diu aragnosis. Ets xagna o víctima doncs de l’aragnosticisme.”

Car així com, a part dels més carallots, els ignòstics (o moros, jueus i cristians), qui són els qui només creuen en el que no es pot conèixer (és a dir, són l’irrisori contrari dels religiosos d’abans, els no menys irrisoris pagans o idòlatres – tot i que cal reconèixer que molts qui es es fan dir cristians, la pràctica totalitat dels practicants a Indoamèrica per exemple, són idòlatres i prou), hi ha A) …. els gnòstics: ço és, els qui coneixen (místics i inspirats, al·lucinats i visionaris, gent carregada d’enderivells rai ) – certs zoroastrians d’origen, i en Judes, en Jesús, en Marció, etc. et diran que hi ha un déu, mes (ah, llas, i amb tota la raó) que per força és infinitament maligne: criminal, cruel, sapastre, fastigós i demoníac, només se’n pensa de dolentes, i fa patir a cada ésser viu inferns sens fi; en canvi, per a ells, l’heroi prou prometeic és el qui cerca coneixement (no pas el badoc datpelcul creient qui para dient: fica-me’n tantes com vulguis); i hi ha així mateix B) …. els agnòstics: els qui de debò no coneixen: car només l’aparença és mica copsable, mai el pinyol molt íntim de la cosa. El fons autèntic de la cosa és fora d’abast del coneixement humà; i el fons de l’ésser palesament inaferrable (els escèptics fan: “-Per la reflexió a l’agnosi; o, com més hi penses, més t’emboliques. Pensar (en rucades) fa de rucs.”

Els aragnòstics són els qui coneixen només la bava dels qui els tenen atrapats al pèl fastigós i llefiscós de la teranyina de les falòrnies. Només saben el gust del gargall fastigós de l’aranya verinosa – i l’aranya és l’enfaldillat falorniaire.

“-I això com es guareix…?” -li demanà el foll assassí amb un llambrec d’il·lusió molla.

Féu en Gaietà un foradet a la cova perquè, pel forat, el bosc daurat meravellosament amb l’or vell de la tardaó assolellada li ensenyés com la merla es menjava l’aranya.

No crec pas que en Lleó comprengués res.

—————————–

39. “-Ecs amb els balenfianos!” – féu en Gaietà, excedit.

Ànimes de paperots bruts de greix qui fumen i puden quan crema – aquest és llur esperit. Pusil·lànimes de merda qui s’identifiquen amb els seus explotadors i dadors pel cul. Hom els dóna pel cul i es pensen, il·lusos, que són ells qui donen altri pel cul. Només cal posar’ls un espill davant! Que es guaitin a l’espill i veuran que els donats pel cul són ells. Donats ferotgement pel cul per aquells qui ells tant s’estimen: cal ésser pec i ninot! De fet: cap ésser datpelcul!

———————-

40. Escrigué en un estat depressiu:

“-lúbric marabut
en desert desert.

gra de sorra
sobrer.

nan balder,
pertot naquis.

borralló llis, il·lamel·lat,
torçudament escobinat,
de neu negra
en profusa nevada
d’intricats joiells
resplendents…

baldament (pregues)
el món entrés
en fosc engolidor.

llera eriçada
de foscor roent,
on es fon
per sempre pus
el tritlleig joiós
de l’aigua.”

————————-

41. Escrigué l’endemà en un estat eufòric:

“-Só gegantí, il·lil·liputenc,
Saltironant com damunt palets de gual
Pels mons arnats,
Escaguitxosos, emboïgats,
Que com parracs polsegosos doncs,
S’esfilagarsen i desfilen-

(I amb els Solells
Jug al trinquet.)”

—————————-

42. Tornà en ple migdia d’un llong i ardu viatge en Gaietà i la nit curta i silent de l’eclipsi, on els ocells i insectes del jorn callaren i els de la nit, sobtats, no s’havien sabuts eixorivir encara a l’esgarip, l’impressionaren bontròs.

“-I ara!” -digué-. “Com ha millorada, vós, la pàtria!”

———————–

43. La darrera marató que va córrer va arribar desfet. A l’empenta darrera, se li podreix el temps i tota vitalitat se li acolloneix. Va veure caure, corcats, tots els arbres de l’avinguda, i l’avinguda esdevindre el torrent que duu tots els cadàvers i llurs cagarulles.

Li deia l’infermereta qui tractava de fer’l tornar al món dels vius: “-Som-hi, marrec, car allò que compta és el resultat. Habilitéssim ensems el somni estrany de l’existència. Pugéssim plegadets al vaixell qui duu al traspàs tan llunyà com l’horitzó…”

Va maliquejar durant tres mesos – així va púguer llegir i aprendre en pau mantes teories epistemològiques quan tota la família era a estudi o a la feina.

Tard, quan la dona se li adormia, xarrupava del calze al seu cony el sagrament regalimós: les aigualides rerialles de les lleterades dels seus druts. N’eixien en acabat caparrons de dragonets, de talla-robes i de serps tots xirois fins al xiulet, i, prou melòdics, a tall d’ocells canors, li xiulaven, acompanyats amb la tenoreta del clítoris, càntics de bres.

“-Ixen els il·legals de llurs amagatalls amb la pròdiga llavor feraç del cavall llavorer – calda fonteta de bromeres que em guareixen l’ànima que creia sense objecte, fins que me n’adon que l’objecte de cada ànima és banyar’s en el brou tebi on fa xup-xup i cou l’univers…” -féu, llavors, en Gaietà, adormint-se amb el mateix somriure il·lès de cada nit on la seua dona tornava amb el cony molt umflat de druts desmesurats.

—————————-

44. Se li estimava tant els animals la dona que se li havia feta vegetariana.

Li retragué en Gaietà: “-Vegetarià i republicà, això no va ni a l’hora ni alhora. Res més incompatible, ni poques coses tan contràries. Car el republicà vol per definició la guillotina per a aquell gros soc de babau coronat i per al ridícul llarguerut canfelip i la carrinclona marfanta qui arrossega, i per a la gasòfia, i per al lletjam borborigmaire i impaïble de tota la família de retardats encastellufits – i alhora prou són uns animals.”

————————–

45. La marmanyera també ven plomes exòtiques al mercat dels encants damunt una flassada bruta estesa per terra. “-D’on ve tot això…?” Es va demanar, encara de ben tosset, molt ignorant, molt marejat, doncs, i ja abís avall, en Gaietà. La bubianesa li va dir que de la jungla.

“-On hi ha certs indoamericans qui es banyen vestits el divendres: en honor a Crist.” Rigué desdentegada. “-Crist – un déu tan impotent que no pot veure cos a través d’esparracat vestit.”

L’endemà la vella marmanyera se l’havia enduta al clot la grip.

Pensiu, se n’anà a caminar en Gaietanet.

Vora la roureda, hi va veure un pagès vinclar’s a rembre un gat qui havia caigut a un pou.

El bon pagès li va dir que això de llençar gats en pous era acció habitual de brutals de tots els indrets i edats. Que era un espectacle típic dels beduïns, per exemple. Ficar gats en pous secs perquè s’hi acabin de morir… Albira’ls enrioladament com s’entredevoren, i au. Fent-la la petar, els empedreïts viatjants dels deserts, a caire de pou una estoneta de lleure i rialles…

“-Em cag en déu, som així.” -Va dir llavors el pagès. I de mantinent li va caure un llamp al cap.

 

[@more@]



Comments are closed.