entrevinenteses–3

 

Tercer d’episodis i episodis (d’en Gaietà Entrevingut, i l’altre)

19. En acabat que en Gaietà hi ha parlat amicalment, l’aviador davalla entre els gratacels, i tothom n’estaven força esverats: suaven, renegaven, pregaven, s’esfereïen. Esblaïmats, sagnaven. Quan l’aparell guiat per l’hàbil aviador aterra a un terrat, l’heroic dret i recte prohom ve cap als seients on hi eren en Gaietà i son fill, i els diu: “–Abaix a la placeta hi ha un heliport on hi tenen helicòpters de lloguer. Els he trucats i en tenen un per a valtres. Au.” En Gaietà li diu que li n’està molt agraït, per l’inesperat favor. Taciturn, l’aviador fa una lleu capcinadeta i llavors tanca la porta. D’ací a no res, amb tots els passatgers encara sacsejats, l’avió s’envola gratacels amunt cap a Seattle.

Els ha deixats a Xicago (on no hi feia pas escala) perquè sabia que els calia anar-hi; la sogra d’en Gaietà hi viu no gaire lluny i els ha convocats per qüestions, es veu, força feixugues. Ara abaix el de la botiga sap que ell i son fill són doncs prou importants perquè un avió que travessa el continent s’aturi només perquè davallin. “–Sempre oferim crèdit a gent de vàlua” – fa el comerciant, amb cara de xarrupar cagallons. En Gaietà i el minyó s’omplen les butxaques. Ara amb el de l’helicòpter exactament igual…, “–Gent tan important…” – diu; i s’inclina a ensumar’ls els pets.

Tret que l’helicòpter ve sense pilot, i en Gaietà ni puta idea, vós, de pilotar helicòpters. Li diu al seu fill: “–Saps què…? Tanta matràfola. Hi anirem caminant.”

–————————

20. El Gaietà petit guaitava per la finestra com, no pas gaire furtivament, de fet pus tost parençosa i barroera, el veí empenyia amb un bastó els gats i sobretot els gatets qui havien fet niu al seu costat de jardí fora del seu territori cap al territori dels Gaietans. En aquell mateix instant el Gaietà gran s’aixecava també del llit per adonar-se’n que hi havia fang pertot arreu la casa: a cada pis, inclosos els de dalt. Les aixetes rajaven fang: les conduccions probablement foradades, d’on que terra s’hi esmunyís – i, amb la terra, les aixetes no es tancaven del tot.

–Gaietà! Gaietà!

Cridà llavors el gran el petit, i no el trobava enlloc, com si no hi fos, o fos ja engolit pel pam de fang ascendent que pujava osmòticament a cada cambra. Les parets i tot rajaven fang, s’escrostonaven, es foradaven, esvorancs grossos com el puny…

El Gaietà gran patia pel petit. El petit patia pels gatets, qui ara s’esmunyien estretament dins la casa, pels nous forats de baix a les parets…

–—————————–

21. És cert que tots els desoris del món vénen causats per les dones – si les dones no fossin tan escarransides – si s’aixequessin les faldilles i es vinclessin envant cada cop que hom els ho demana; car això s’estimen més, que hom les en sol·liciti insistentment per a, en acabat, llas, massa, massa sovint, dir “–Nyeclis, fes-te fotre, marrec” – si s’aixequessin, dic, doncs, les faldilles, i es vinclessin envant, i s’abaixessin les calces, i cardessin cadascuna les vint-i-cinc vegades que déu les ha fetes per a cardar diàriament…, els homes en pes estaríem prou pausats i contents per a no fotre’ns putades ni mastegots ni guerres sense ni com va ni com ve…, ens estalviaríem milions i milions de grolleres baralles i esfereïdors anorreaments causats per tocats del bolet exorbitantment reprimits.

–——————————-

22. Cosmòleg d’afecció, en Gaietà ja es veu supercà. Ha estudiada la darrera física fosca dels universos múltiples i les còsmiques barcelles d’il·limitades membranes qui es desprenen a tall de tènia als budells del ca calamitós, i se n’adona que a quatre potes i no bordant sinó quan la puça o la paparra t’empoixevoleix en excés és quelcom que et manté més calm, serè i com qui diu de potes enterra.

–Pleveix-te’n, ca, ca?

El camp magnètic del centre de la terra et permet surar (i adu entre núvols, com l’odiós i burxegós monstre barbut qui espia els cagastrucs enfalorniats), et permet surar, dic, a una mateixa distància constant entre els objectes de l’ensopec, tret que en malregulis el marcador – on la topada amb això, o allò, o aquell altre dallonses de més enllà, o encara pitjor, amb el terra rocós, sempre és una avinentesa gairebé llavors indefugible.

Impel·lir’t amb els braços ací i allà, ajuda així mateix qui-sap-lo, i aleshores, a banda, hi ha les curioses coincidències del repel·lir amb repulsiu petar’s: propulsió que et propel·leix lluny de la bunera definitiva, i en tot cas, en darrer buf, bunera amunt per comptes d’avall.

(La truita que somiava era d’allò més sucosa fins que se n’adonà que un ca de debò li robava múrriament el dinar de la cartera ara que tot esperant l’autobús l’havia deixada a terra.)

–———————————

23. He passat pel món com passa qualsevol altre bocí de merda pel budell jussà, i tot el que deix enrere: una lleu pudor que es confon amb la pudor d’aquest planeta corromput en aquest univers que no és sinó un altre bocí de merda passat pel budell jussà del temps.

–———————————–

24. Tant de faldilleta fanoc i carrincló deslligat pel carrer, i a l’autobús i tot, amb ofensives creus (perquè no garrots, i guillotines i forques i cadires elèctriques i cambres de gas i forns crematoris i rodes d’inquisició i palanganes de bòfia feixista, on d’altres han sofert el mateix martiri o pitjor?), i ofensius vels (on amagar la brutícia i la malaltia i la lletjor) i ofensius estels de Daviu o de la mare qui el va cagar…, jo em trec el símbol bla de la meua penjallosa religió i em condemnen de cop descuit perquè ofenc les moralitats i perquè exhibeixc obscenitats…?!

–——————————-

25. Merda d’americans – amb llur puritanisme merdós han emmerdat el món.

–—————————–

26. Món alternatiu: manament onzè.

Diu el catecisme: “–Per què porta banyes el diable?

–Evidentment, perquè déu comet adulteri amb la seua dona, vull dir, la dona del diable.”

Això en col·legim, doncs. Que en un altre d’aquells milers i milers de manaments “perduts” o en tot cas “escapçats” pels falorniaires del dogma…

Diem-ne doncs, al manament onzè… [I si voleu ésser més primmirats – o (millor) limitats – i us fa cosa d’afegir manaments als dos dits de la mà, diem-ne asterisc a aquell manament que diu si fa no fa que no has de jeure amb dona d’altri…]

Això si fa no fa s’hi deia al manament o a l’asterisc: “–*no jeuràs amb dona d’altri, tret… Tret que sigui la dona de l’enemic, és clar, no fotem, és massa evident! Car l’enemic mana déu que cal fotre’l el màxim, com déu féu i fa amb el diable i el diable foté i fot amb déu.”

[Escoli: Aplicant el nou manament o compleció del manament a la situació dels catalans, és palès que és permès a un català cardar’s cap castelladra, per lletja que sigui – com en són el cent per cent – ni que només sigui per a fotre una mica més els castelladres nics i pollosos i moribunds.]

–——————————

27. Avui sense entrepà, en Gaietà s’entretenia a entrevindre els safareigs on donotes de safareig estenien plecs i lligalls, i colpien peònies. Pels llamps il·luminat, tornava sota el pontet de la sèquia…

S’atansà al mercat de peix; escoltà de trascantó cantar una cançoneta la musclaire puta; somrigueren tàcitament tant ell com ella, ujats de veure conys més o menys fets malbé, estantissos, pertot arreu. Vastes esteses pudents.

Isnella anada de magí al llogaret on festejaren ara deu fer… Filustrant-hi d’esquitllèbit l’esdevinença on… Recollint, com qui recull borra escobinada que s’envola amb el ventijol, el bocí mig èpic on amb quin perspicu desfici no es defensà de…

–No pujaré pas aquell vessant de llapis al capdamunt massa esmussat, ruïnós –es prometia–. Trempa l’acer del somni vinent i prou. Com el mussol Filostrat, per amor prostrat, barement fiblat pel cucut al qual feia moixaines, desentén-te’n doncs, dels hams rovellats.

Tornant a l’oficina, obria sense rancúnies la porta al seu predecessor, un home ara vell de setanta-sis anys qui – oh, ja en feia més de vint – li havia endinyades ertes banyes. Aquella porta força feixuga, adés havia estada rompuda per un salvatge qui de furor sexual espetegava pels descosits. Qui sap on deu raure.

 

[@more@]



Comments are closed.