No hi ha al món re més repugnant que un botifler

darrera pregària d’extremunciat.

dels milers i milers de conys
que llepem al llong d’una llonga vida
crues llepolies esteses per les eres
més o menys abruptes o llises
dels nostres estadis de duració
ens en recordem amb afecte enyorívol
del primer, del segon, del tercer
dels vint o trenta primers
aquells que et duien en safata
de migdiada
(ah intimitats en llençols ressuats
i camisoles arregussades)
mares, padrines, minyones, tietes i cosines…

mes me’n record aitambé
i molt especialment del teu
Amélie…
sainte Amélie.

totes les granades mestresses
se’n riuen si ja et veien de petit grufar
rere les esmegmàtiques tòfones, entre
els tendres replecs
de les minyonetes: “Aquest xiquet té
el nas
més escorniflaire del món!”

i si et demanen: “Morrosdefiga!”
respons amatent: “L’honor és
tot meu, per a servir-la!”

boca a boca, doncs, t’hi abocaves
(el joc de la ressuscitació
és un joc on tothom vol
ficar-hi).

i no fem sinó seguir antics preceptes
que els més midonats
de sempre han compel·lits
prou és sabut, tot i qui n’hi ha qui
inútilment ho amaguen, que
tot cardenal ha de xumar
el cony de la regina a l’alta hora
on el menstru raja més fort
(d’ací ve el porpra).

(ah de prop, pintoresca fragilitat
on el paisatge, avial, roman
petrificat des del principi!)

en vinc de mena
ningú m’esbiaixaria la girada
i per sempre pus
pertanyc a la secreta congregació
dels servidors de la deessa.

de bolla innocent
(mes tot s’escau en escaure’s)
quan ja havia fets els trenta-dos
i havia deixat ja doncs d’ésser
l’home enlairat ans heroic qui fui
molt breument
gràcies a déu
(oh buidor més fofa
com qui es vanta més es vanta)
car hi ha aitampoc enveja més grossa
que l’enveja que el famós et duu
perquè anònim no-ningú
pots llepar en felicitat incòlume
anònims conys
tants com te’n rotin?

havia canviats els bolquers a una filla meua
i abans de tornar-la a embolicar
li fiu
un estimet alat al conyarrí.

allò et donà un pessigolleig
precís
tímidament demanares si te’n faria un
d’igualet
ho fiu i hi gaudires bontròs…
al bany maria de l’estimet perllongat
rebregat, entortolligat…

mes cal dir que bontròs
del gastronòmic plaer
així mateix fou meu
millor plat mai no tastat.

la setmana i mitja d’estiu abans no te n’haguessis
de tornar a l’internat
convertida als misteris
tornares cada dia per al petit tractament
dels meus llavis sedosos
i la meua llengua assídua.

llepar no és bombardejar
altre que amb la muda
mes ben loquaç, expressiva llengua.

llavors nous conys vingueren a ésser llepats
tostemps a l’horitzó
les onades o les serralades hi són
geps delicats de dones
milions rere milions
qui s’eixarranquen.

l’èxtasi totjorns fou-hi mutu
(com podria ésser d’altra manera
si així som construïts
amb llavis a la xarranca i al vult)
boca a boca, t’hi abocaves
(ressuscitació és el nom de l’operació)
i com més prohibit (entre gent
demoníaca qui només breguen
perquè ningú – ni ells – de gaudi
n’ensumin mica) més sucós
el coneixes, car
“The most forbidden of fruits
the juiciest” – ah, i és clar, retut
parlant de fruits
prou tost hi subscric així mateix:
“Vegetarians taste better”
mes poc me’n desdic
(força equànime
“car prou cal allerar
la mateixa oportunitat a tothom”)
això dic, gens me’n desdic
de tots els altres.

fóra de tocat del bolet
gens pairar’s del que tant t’abelleix
jatsia lleu i breu afer
unes vint-i-cinc o vint-i-sis ivarçoses llepades
i una tutia al pap
o dolcíssim lletovari
o animador combrec
que reïx a fer-te’l ferri (el pap)
i ensems vellutat
(ah les milers de tonalitats del boquet
i els milers de suquets de l’agror
sacrosanta – ah la flaire d’etèria
santedat – a fons aspirem-ne les
guaridores essències – reomplim-ne als pits
els exhaurits anaps –
les deleroses freixures –
umflem-les de bell nou amb les sentors
vaginals – oh divinals mixtures)
conys en cues de femelles de totes mides
doncs, i aps
n’hi ha aitan poques de pútrides
gairebé no cap
per poc que sàpigues triar.

i així anar fent
i a cascuna la vull fer sentir
deessa adorada
durant l’embagament existencial
els meus morrets a la seua carranxa
com mana l’antiga dita
epigrafiada als monuments més
colts: “God is coming
and is she pissed!”
mes cert és que…

al biaix d’aitanta de delitosa vicissitud
el teu, Amélie, sempre romangué
imprès
entre els escollits.

a cap de les analectes
dels meus dies de lent
escaguitxament el teu hi manca
i adu…

ara que agonitz
és el teu entre els primers
i potser el primer i el darrer
alfa i omega
òmfal agònic
millor: lambda a l’omega
iota a l’òmicron
punta de llengua al cul de l’adorada
pa àzim consagrat
més bo que fulla d’enciam amanit
que m’obr de bat a bat les portes
del cel de l’oblit.