No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Arreu raneres

Nues rere la tanca de xiprers morts
s’assolellen les dones dels meus coneguts
qui ara encara a mig esmorzar
enraonen allà dalt a la terrassa.

Franques em rebran i curioses de mi
m’engatjaran a la conversa.

Hi sóc, doncs
som-hi, fent el cor fort i ja trempant
a mig camí, tret que…
abans no traspàs i tot la tanca
me n’adon que sota els tells de vora la carretera
un cotxe s’hi ha aturat.

Hi ha dins una dona ampla
vestida amb un vestit estampat amb flors roses
deu haver fets ja els vuitanta anys
i crec que té una gran dificultat per respirar
clou els ulls i els seus panteixos semblen
fer bategar la màquina que li fa de taüt.

Aquest és ara el dilema, doncs
una de dues: les nues alegres
o la dona morent
on et llençaràs…?

Si anem a pams, les nues no són tampoc
gran cosa – dos cossos amb pits
escassos qui pengen tanmateix
i llavors els sengles entrecuixos
escaridament peluts.

La grassa granada, de qui la ranera
sembla traspassar els vidres
de les finestres closes del cotxe
podria, de més a més, d’ésser pudent
pesent i pitjor: contaminant.

Capoll espatllat
clofolla afollada
alcofoll la solla.

Indecís em guait ara la qui pateix
i rere la tanca les qui patiria per aritjolar.

Una de dues
pescador etern amb l’ham rovellat
a la voreta de la carretera
que és un riu de mort
de caixetes metàl·liques
capoll buit polsegós
espantaocells qui s’ha metamorfosat en ànima.

Un ventijol rebrega les agulles mortes
dels xiprers de la tanca.

Guait amunt
remuga l’espai
l’encerat blau del cel
on els estilets dels xiprers
morts no hi han inscrit
tampoc re.

M’arriben parracs de veus
dels qui enraonen a la terrassa
parracs de rialletes fades
de llurs dones nues
qui riuen damunt l’herbei
parracs d’angúnia del trànsit irritat
qui s’escorr vora la vella…

Parracs del meu estertor
quan corc amunt i avall
aturat, sense anar enlloc…

Raneres tot.

El cel, encerat blau
sense missatge ni instrucció.

Retruny, sord, el firmament gens afermat.

A l’altre cantó s’esfereeix la nit.

Crit llunàtic, ulls esbatanats, de bòlit
sóc jo, catiu, el meu imago
cridant
una altra
una altra nit…