No hi ha al món re més repugnant que un botifler

finestra a l’aigua, esquerda al foc

no emergiràs mai altre que al foc tot dens.

si per la finestra l’aigua immòbil, tota blava, plaïble
et diu que vius submergit com en líquid amniòtic
la temptació d’eixamplar l’esquerda
que saps tanmateix que no et durà sinó al foc
que tot ho crema creix
com passen les hores
i vols traucar l’angoixa com voldries traucar
el clos que et clou
com bombolla o veixiga o bufeta o bosseta de fel.

et vols ornitòleg, comandant dels becs
artífex dels nius qui es teixeixen i desteixeixen
senalles que tornes en vímets
d’entrellat on l’espectacle com en canemàs quadriculat
s’ordena en un relleu de paisatge
pintoresc amb pastoretes.

no hi ha sinó foguera rere el full o el llenç
s’hi esvaeix l’imatge
si ardit com un colló hi vas i ras enfonses els dits a l’escletxa
i estripes.

espurneja ferotge, darrere, el foc.

engrunes i llengües de foc llepen
i emboïguen els teguments
del petit ninotell qui fores
encapolladet al capoll
ans de feixuc segriny afligit perquè volies veure
enjondre què s’hi coïa.

davall els replecs i sacsons qui es socarrimen
ventríloc el cor colpeix.

no sé què diu ni en quin morse.

probablement que el nou a mort
roent el foc.

nogut doncs pel foc
si esditat – i, seguit, esbraçat – encara podies
a repèl prou clouries ni que fos amb les dents
qui resisteixen la flama, l’escletxa
amb neguit la cosiries
perquè mai més no revelés l’horror
tret que el foc se’t rifa
feinades debades
les rialles de l’aigua qui bull
són les rialles del foc
bombolles qui esclaten com timpans
carn carbonitzada
foscor abissal.