No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Òspima, quina sort: la fi del món!

La fi del món
Sempre l’enyorava
No hi ha pas res més deliciós
Tothom cardem pel carrer
Prou n’era l’hora!

S’estimba la Terreta
Cap al Solell ineluctablement

I ara si esdevinc
Com en Neró, de colta memòria
(Ah mos anys infantívols i anàrquics
On en Neró era mon heroi!)
Si esdevinc com ell qualque mena
De déu boig (mes pot
Haver’n de cap altra mena…?
Crear és prou de boigs
Remenar el merder estantís
De l’estàtic perfectament equilibrat
N’hi ha per a voler emprenyar
Tothom, malparit, il·limitadament)
Si esdevinc, per voluntat
Solitària i força forçuda

I descordada un déu
I em guait una mica tot això
Dic recony quin embolic
Ja ni me’n record què era tot plegat
Si xerigot, si lleterada, si clara d’ou
O de fugaç pardalet caguerada…

Xerigot – així veig l’univers
Com un gargot

Lleterada – així veig tota l’ensaïmada
Interestel·lar – com una empastifada

Clara d’ou – així veig tot l’enrenou
Interplanetari – com un inventari
Esparracat de renecs de qui cau
Pou avall, i infinit, infinit

Cagueradeta de pardal – bona nit
Així ho veia tot plegat – com
Qualque caca antiga qui sura
Pel pixum radioactiu d’un orinal
Universal

Apocalipsi orgasmàtic
Això rai, tant se val
Prou morirem trempant!

Feliços doncs, ja no pas
Sexe-esclafats per la societat
Encotillada i engarrotaire
De les falòrnies i les enganyifes
Absolutament inversemblants

En canvi, a aquest somni tendírem
Tothom tota la vida:
Cardar al convit de les circumstàncies
Per a això som fets
Altrament quina vida trista
Fins avui, jorn gloriós de la fi
Del món – abans, amb tots aquells
Conys malaguanyats
Mes ara al capdarrer
A l’abast bavallós i somrigut de xil·la dreta!