No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Passi-ho bé, o Dues maneres de fondre’s

Passejàvem de bracet per les barriades altes.

Ens sobtaren els aldarulls.

Empentes rai; la gentalla renillen d’impaciència

Boques roents se’ns foten a la cara.

Odi nodreix odi ràpidament.

Un armat es despatxa cap a nosaltres.

Com s’immisceix a la nostra mortalla
Ens ajupim…

Ens agenollàvem (en plec acostumat)
Perquè ara lo cap ens fos tolt.

Tret que alhora burxàvem adeleradament
Amb les urpes la terra.

La terra. N’eixiren en escamots reguinyosos
Els gats del soterrani.

Centúries closos, s’havien anats reproduint ells amb ells.

Ara bestialment afamegats
Molt pudents i bruts, ixen a la llum reganyant i famèlics.

Famèlics, amb un de monstruós
Entre l’esparracada munió
Semblant a hirsut pol·luït ornitorinc
Qui em té l’ull robat.

Robat; si gosava, el roplegava i me l’enduia a la platja també.

Platja on assegut t’ensorres lentament
Per a tornar’t també sorra…

Sorra en sorra, fos
Com monument si fa no fa antropomòrfic afaiçonat amb sorra
Que al capdavall et reconeixes que
No pas altre totes aqueixes hores no fores.

Totes aqueixes hores, mentre guaitaves endavant
La dona.

La dona qui com totes les altres dones

Qui s’aventuraven a l’onada qui les despullava
I llavors espellava
I llavors entre els breus esgarips d’esborronament
En feia esquelets
Com ara si l’oceà era oceà d’àcid
S’aventurava a l’onada.