28 juliol 2006
la vanitat
La Rochefoucauld al sis-cents maximitzava:
No diem gaire res quan la vanitat no ens hi empeny.
Més ens estimem de dir lleig de naltres mateixos que de no dir-ne ni molla.
Refusar les lloances amaga el desig de voler que hom et lloï doblement.
350 anys més tard, aquest carallot de La Rochefuckoff minimitza:
La vanitat em rosega fins al punt que voldria amb pseudònim i tot ésser reconegut i vantat pel carrer. Ço que és impossible. Un camí vaig veure a la tv algú presumir d’allò que jo havia escrit. Una altra vegada vaig llegir que feia anys que era mort, i que romania oblidat. La vanitat m’impel.lia a cridar, i alhora la vergonya i la dolenteria m’empenyien al silenci. I que ara torni a refusar el premi Nobel de literatura només vol dir que no em vull morir mai. Aquest és el premi que em mereixc: el de l’indelebilitat. La debilitat del desig d’indelebilitat, aquesta és la meua imbecil.litat.
Per això escric per les parets anònimament, perquè em deleixc d’ésser reconegut pels ulls enfebrats dels mateixos estels.
Això fa figa pertot arreu.
Ara vull denunciar molt estrènuament i repelenca que hom m’esborra tots els dibuixets i ninotells que venien del "blogger"!
O el "blogger" els atura, o – ço que sembla menys versemblant – el "blocat" els bloca. En qualsevol cas, sense els gargotets aquest full no és res, i en tot cas encara menys del que era. Crec que és doncs hora d’afluixar la corda, i deixar que el vent s’endugui la barca… Mentre jo em morc a la platja tractant d’escriure la meua presència damunt el pedruscall; amb l’ungla a la molsa del mac, puc amb prou feines fer que hi digui /
/
/
[@more@]
Filed by cuixplec at 3:38 under General
Comentaris tancats a la vanitat
