Corondell siberià

Sibèria: primer corondell per a n’Arquimbau Cuca

[Com ens anà contant tan meravellosament l’expert autor Don Marquis, l’escarbat poeta n’Arxi Blàtid, qui a l’oldana avior — avior més pregona consirant el prim pany d’existència allerat a aquesta casta de cruelment curt-viscut insecte (fàcilment espitxable com a individu, car com a espècie per aventura sobreviurà el sistema galàctic mateix, segons prou cal despendre d’allò palès) — a l’oldana avior, doncs, de feia un parell de centúries (quan saltant damunt les màquines d’escriure no podies picar altre que certes tecles, en general les minúscules i prou), ens informà tan acuradament i inspirada de tantes de les dèries contemporànies… En acabat, a la Sibèria Catalònica, n’Arquimbau Cuca, escarbat català directament descendent de n’Arxi, això rai, dos cents anys ça envant podia ell saltar damunt tecles insospitades, i, amb humil esperit d’emulació del seu insigne avantpassat, tractar aitambé de dir les històries del seu temps. Fou-ne aquesta que posem avui la seua crònica primera. Hi deia l’enorme epopeia catalana del segle vint-i-u de l’era corrent llavors. Gent previsora, d’ençà de sempre la més intel·ligent del món, els catalans, després de 300 anys d’ocupació lladra — ah, llavors, l’eufòric bleix d’alleujament universal! Respirar la llibertat en català als aires permanentment nets, primaverals, de la Sibèria costanera més sòlida! Hi teníem, prop, l’Alaska, el Japó, la Xina — érem un camí més, com adés als temps mediterranis, al melic del món!]



Sibèria

Avui, mitjans dels segle vint-i-dos
de la corrent era,
recordem l’èxode massiu,
fa segle i mig,
dels vint milions de catalans
a la Sibèria nostra.

Quan a inicis del segle vint-i-u
de la corrent era
els catalans de la Catalònia
casolana se n’adonaren
que l’escalfament global
força tost s’abatria sobre el globus,
compraren a Rússia
una llenca magnífica
de Sibèria,
de tal faisó que fossin
prop dels centres més vius de l’esdevenidor.

Els vint milions de catalans
d’aleshores — i els catalans,
tant els d’adés com els d’ara sempre han estats
la gent més intel·ligent
del món, i també la més dura i resistent —
recodonys que contents no estaven
de jaquir enrere definitivament
aquella merda de veïns
lladregots qui no aturaren en
pilots i pilots d’anys
d’emprenyar i pudir
sense treballar ni deixar treballar els altres,
i omplint les orelles catalanes
amb lletgíssims llenguatges
impaïbles.

Ara transformats en
quatre cents milions, els catalans
es prenen com a entranyable pelegrinatge,
ara que, gràcies a allò massa palès,
les religions arreu s’han pansides
podrides i gastades
fins a la més fina pols ventissa de l’oblit,
el viatge en submarí
a la Catalònia avial.

Ah, que és bonic, i com l’enyor
molt dolç, de l’animeta els palpissos,
amb suaus panxells, no ens feny!

Casa nostra durant vint milions
d’anys, amb els poblets costaners
i muntanyecs intactes
sota la capa amívola de l’oceà
durant aquests darrers cent anys,
hom s’extasia a reconèixer
els edificis i els carrers
i les costes i els tucs
recitats a les obres dels nostres
vetusts
venusts clàssics.

Els nostres submarins
d’inspecció pàtria
escorcollen pels indrets
on adés la nostra família
única catalana
prosperà.

Ara prosperem a la nova Catalònia
unida, forta, independent, lliure
i solidària
amb els altres pobles sobrevivents
de la terra.

Sobrevivents entre els sortosos
i els hàbils.

Al capdavant en tot
entre
els pobles tan intel·ligents
i durs i resistents,
i amb parles aitan belles
com la nostra.

Puresa
de la pàtria desada a l’oceà,
i esclat
de la pàtria d’ara,
en tot idèntica,
per la mà de l’enginy,
car artístics, és clar,
els catalans,
rai.

I amb la mateixa
immarcescible
inatacable
parla.

Per això sempre ens entendrem,
ni que calguin vint milions
d’anys més
perquè la terra
torni a tombar
com tombà
ara fa si fa no fa mil anys,
poble heroic,
el nostre,
jotfot,
com
cap.

Arquimbau.

[@more@]



Comments are closed.