Divuitè de definicions

Divuitè de diorismes

Consciència: —Emanació del cos qui es creu unitat. Emanació fluïda d’un cos tanmateix en transició. Mal·leable, esborrable, il·lusió.

Il·lusòria emanació del cos: —La consciència veu tothora el teu destí sencer contingut en la mateixa bosseta d’ésser. Cada nova incidència és acunçada al contingut — i el contingut és llavors rellegit com a conte complet. Del que ets, te n’altera, poc o molt, el text, i tanmateix continua rellegint-te’l com si tot hi fos degut i s’hi escaigués. Cada incident, tard o d’hora acceptat com a necessari, s’hi encabeix.

Cal morir somiant: —La realitat del somni és la que val. El somni et duu precisament al que ets — filagarses mal relligades d’ésser. L’angoixa s’hi dissol amb l’ésser.

Qui ets: —Anònima fulla decídua. Dius: “—Sóc fulla de l’arbre català del bosc humà del (ruïnós) hivernacle apellat terra.” Que mori la fulla, no vol pas dir que mori l’arbre; ni que mori l’arbre, que mori el bosc; o que mori el bosc, que l’hivernacle mori; ni que mort l’hivernacle, els altres hivernacles morin…

Vols saber de debò què ets…?: —Exactament allò que sembles.

Això ets: —Lleu emanació qui s’enfeixugueix de fantasies — “hom és això; hom és allò; hom serà encara més gros” — tot sigui agafar prou pes… I al capdavall, aire en aire. Res en res. La bufa del bou… Qui gosa d’ésser tan lúcid per a dir: “—Res m’és res.” O en els mots encara més exactes de la filla de l’Emperaire: “—Tota res m’és nient.”

Conxorxes: —El paranoic en veu pertot arreu — i les de més adreçades contra ell. Tantost atalaies cap paranoic, deseixis-te’n aitan rabentment com puguis. Són portallatzèries. No hi ha res que espatlli tant la vida com tindre gens propinc cap paranoic. Per això cal fugir els boldronets heteròclits de mig-amics — sovint s’hi barreja el paranoic qui lleu et ficarà el dit a l’ull… Perquè et veu més viu que no els altres, es pensa que ets qui dirigeix la conxorxa contra ell… Ell, de qui te’n cures com d’un all podrit. (Tret que és clar, això ell no pot ni aesmar-s’ho.)

A tothom tinc el dit ficat a l’ull, o tothom me l’hi té…: —A crits i a giscles insultava, molt grollerament — i pel nom! — el porter qui em pensava que encara guardava la porta… El porter justament qui, a l’estona de descans, tanmateix havia estat substituït (i jo badoc, sense adonar-me’n), el porter doncs qui, vestit també d’espectador, se m’asseia ara a la vora… M’ho fa veure. Caic del ruc amb cara de mussol. Bonhomiós, comprensiu, sap que sóc un fanàtic desgraciat, i que què hi farem… Però em diu: “—No t’equivoquis, ca? Qui crides i insultes tant el tens al costat. Aquell qui tan malament vols és ja un altre…

Paradís: —Hi havia a l’infern el gavatx (per massa pecats de la carn) i hi havia al cel el xarnec (sempre tan mesquí, ni de pecats de carn no fou capaç). I pujava de çajús fins a les alçades poderoses del paradís el clam del gavatx: “—Un peu d’eau, un peu d’eau!” I el xarnec, tan generós, es va descordar els pantalons, es va abaixar els casts calçotets i, ben agulladet, forat del sés envant, se li va petar de çassús estant. I diuen les estrictes normes eclesiàstiques que si un salivall s’ha de fondre i evaporar per collons abans de davallar d’ençà del paradís fins a les ardors infernals, no pas així amb la pudor del “peu d’eau”… I és que, ells amb ells, els borbònics sempre s’han estesos perfectament…!

Cambrada: —Els qui — per comptes de “company” — únic mot bo, altament recomant — els sents dir la bestial paraula “camarada”, per força has de sentir-los a dir “cambrada”, és a dir, cagada. Tothom qui put a cambrada put a cagada.

Marabunta boja: —“Le jour où les troupes italiennes entrèrent dans Barcelone, à côté des soldats de Francó, la foule romaine manifesta bruyamment; elle célébra la victoire des dictateurs…” (Simone de Beauvoir) El dia on les tropes italianes entraren a Barcelona al costat dels soldats franquistes, la voluda romana es manifestà sorollosament; celebrà la victòria dels dictadors bo i cridant: “Ara som-hi amb Tunísia, som-hi amb Còrsega…!”

La “foule romaine”, és a dir, la merdegada catòlica. Tan feliços que els capellans, és a dir, el feixisme infecte, havien guanyat…!

Anònim: —Sé d’algú qui de petit volia esdevindre famós… Aviat ho va deixar córrer. Feinada per no res. És que la premsa feixista mostrava que només els famosos eren rebuts (“en audiència privada!”) pel ninot de Roma, l’únic qui (pretenia la premsa feixista) parlava directament (“i infal·lible!”) amb déu. Ell, famós, fóra convocat [untant tant com calgués, de sotamà, el vaticà, és clar, que viu dels unts dels rics a qui mantenen en la glòria per les mentides i del robatori fet als desgraciats, els quals mantenen per les mateixes mentides esperant la glòria d’ultratomba]…

Quan el tingués bavejant-li a l’orella, li hauria demanat: “—I vós, de debò creieu en déu…?”

Després, és clar, l’infantilisme se li anà esvaint. No calia ésser famós per a adonar-se’n que tot era teatre, farsa sanguinària, cagalló abillat amb hàbits cardenalicis. Fumeres asfixiants — de molta buida coloraina, això sí.

Ramat de llops: —Els catalans, quin ramat de llops més preciós i entranyable no som també. Heus-nos, unànimes, ganyolant: “—Ronaldinyuuuuuuu…! Ronaldinyuuuuuuuuu…!

Victòria dels dictadors: —Heus d’un d’ells una altra bona recepta per a l’eliminació dels catalans (massa emprenyadors). Segons el gospodín tovàritx Stalin (l’assassí, entre d’altres, de la revolució a Catalònia): “—Només qui es queixa emprenya; sense queixaires, no hi ha queixes; sense queixes, emprenyaments; matem-los tots.”

Totes aqueixes lleis fastigoses, tots aqueixos crims inventats per les lleis escanyadores: —Tot és perversió. Molt més pervers és un bòfia o un armat qualsevol que no pas cap maniàtic del sexe, no fotem. L’un té la dèria del matar, l’altra només del cardar.

Creus: —Damunt la terra escorxada de rere ca teua, t’hi creix la creu… T’hi creix (com a cadascú, damunt la terra escorxada de rere ca seua, li va creixent la pròpia), i això vulguis no vulguis, res a pelar-hi… És la creu on, indefectiblement, tard o d’hora, hi seràs crucificat. I la teua dolor sempre serà més grossa que no pas la de cap maniàtic capdecony qui es pensa ésser fill de déu — precisament perquè saps que no ets fill de ningú.

I quan serà l’hora doncs de dir les veritats?: —Per què cal sempre esperar la darrera hora per a dir-les…? Per què qualsevol hora no hauria de poder ésser prou bona per a dir: Prou! Prou merda! Ja ens n’heu empestats prou!

A quin món de mentides vivim…? Només quan ja no et poden fer res, pots dir: Deixeu-me, collons, en pau. Quan t’estàs morint… Pots llavors estalviar-te les represàlies dels freds falorniares, i els enverinats fanàtics qui se’ls han creguts…

(I llavors, si allò que has dit transcendeix, ho dissimulen dient que repapiejaves, que eren exabruptes de ranera…)

Aquest era el padrí al seu llit de mort. Assetjat per les malignes monges. Monges castelladres, fins al darrer moment l’havien d’anar burxant… La inquisició castelladra que encara dura ara.

I el padrí: “—Deixeu-me estar, voltors de mala mort!”

I elles: “—Converteix-te, converteix-te!”

I ell: “—Ni morir en pau no pots. Convertir-me en què? Espereu una mica i em convertiré en cadàver.”

I el nét, massa minyó, indefens doncs davant aquella tortura, pensant (sempre tan etimològic, ell), putes repugnants, convertir…? No vol dir girar cap a l’altre costat…? El voleu capgirat dedins defora, amb els budells emmerdissats enlaire, com vosaltres, amb un cagalló pudentíssim per llengua…?

Les putes barates vestides de dol tingueren una urgència… Havien d’anar a menjar el fetge a qualque inconvertit qui se’ls moria abans…

El minyó atansà, reverent, l’orella als llavis descarnats de l’avi…

Tots els governs, hom els ha muntats per tal de conservar els guanys dels privilegiats. La puta bòfia només hi és per a esclafar l’envenjós. La religió és un parany d’enganyifes per a tindre-hi els esclaus distretets. L’exèrcit hi és per a defensar o eixamplar el mercat dels mercaders qui el paguen.

Per què hauria una persona comcal de respectar creences de capdecony (només amenaçat de mort respectes falòrnies, mes a les portes de la mort, te’n fots com del qui el vetlla i el mort)… Tanta de merda amb la fe que té un o no…! [Per qui em prenen, què em volen encolomar, no veuen que són ofensius?]

Per a mi que un tingui fe que ell (de qualque manera misteriosa) és una essència completa i transcendent (amb cara i ulls!) qui sobreviurà a la mort per a anar a trobar-se amb el pare bonhomiós (altrament cruel i molt deleteri per a gairebé tothom altri) d’un creuclavat qui va dir que n’era fill — no tothom neix amb la flor al cul, i encara menys amb la millor flor com ell — com hauria pogut dir que era la Brigitte Bardot apareguda a la bestreta (i allavòrens potser sí que hauria estat mica de creure!) — és com si aquest collons de crèdul “fidel” em deia que tenia fe d’ésser una pedra ígnia llençada per un volcà, o d’ésser un mosquit efímer qui viu en un altre planeta, o d’ésser una botifarra penjada al ganxo d’un carnisser i qui, en cas d’ésser menjada per cap gos, la seua ànima de botifarra se li alçaria en bromereta cap al paradís de les botifarres…

Quina diferència hi ha entre creure això, i allò que els “fidels” diuen creure…? Fe per fe és el mateix. Falòrnia per falòrnia, tant se val l’una com l’altra. Cap mena de base per a creure ni una cosa ni l’altra…

Qualsevol bola, tret no sigui la veritat.

No. Prou. Tip i retip de tant creure en infantilismes i carrinclonades, en sortilegis pirotècnics, en supersticions d’idiota…!

Més veritats diorístiques i incontrovertibles (continuació): —I això de merdanyol sempre és insult. Tot el que és Merdanya és merda infectada, és mort podrida, i s’ha acabat. Qui no ho reconeix és un traïdor maleït qui hauria de rebre el passaport d’una puntada al cul enllà de la nostra ratlla.

Massa estúpid com a epítet (continuació): —Entre totes les denominacions estúpides, se n’emporta el premi. Car cal ésser merdoset i cagalló, refotre, amb la manieta pobletana… Si per collons el català parlat a València s’ha de dir “valencià”(!)… Per collons l’alemany parlat a València s’ha de dir Valencianisch…! Per collons l’americà parlat a València s’ha de dir Valencian; el gavatx parlat a València valencien, el castelladre parlat a València balenfiano…!

Car altrament… qui entoma tanta de discriminació sense ganyolar i encara parant els glutis…? O tots a prendre pel cul o ningú!

O ja em direu què en pensarien els alemanys, els americans, els gavatxs, els castelladres…, en sentir aquesta estúpida barbaritat…, de dir-ne, de llur idioma, Valencianisch, Valencian, etc…? Exactament el que en pensen unànimement els catalans de tots els cantons, de dalt a baix i de dreta a esquerra: Que cal ésser-ne, cal ésser-ne a muntanyes, de carrincló, provincià, ridícul, merdeta, i fava…!

Xiquets, quina vergonya, després de tants d’anys, i encara en tanta d’incultura fanguejant.

Nét anònim remastegant veritats: —Amanides amb amargues llàgrimes que esmolen l’esmorteït enyor.

[@more@]



Comments are closed.