No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Cardús cardous.

Llegit recentment, em sembla que era al diari “Avui”, d’en Salvador Cardús, un home qui sovint esmeperdudament hi toca — i a qui duc tanmateix un gros respecte (i no cal dir que allò que a ell personalment l’alti doncs que bon profit li faci, però que tampoc no cal que vulgui encolomar’ns-ho a tots plegats) — llegit, dic, doncs, una mocosa ploramiquejada a favor del flamenc (“er cante merdanyó po excel·lènfia”, que en realitat és ganyol de moro afònic amb mal als ronyons, mentre part les vores amb les faldilles li fan vent unes polloses qui s’esfereeixen els polls a cop de fotre cops d’esclop per terra), i tot (el gros escarafall sentimental proxarnegada) només perquè un flamenc es veu que es rebaixava a gemegar en català (qui sap si, més lògicament, en cagalà i prou) (i versos de la gens empeltada de botiflerisme Maria Mercè Marçal per a fer-ho més insultant!).

Babaus, ens ho anirem deixant robar tot. Els costums. La musica. El carrer. On hi havia de bonic i assenyat hi ficarem de lleig i bàrbar — i tothom (no pas tothom, ep!) ensarronat i satisfet.

Hi ha gent qui es caga d’il·lusió aitantost el cagalà s’hi inclou, a cap activitat, per mòrbida que sigo. Potser si el maleït Francó hagués assassinat en cagalà els seus assassinats els semblarien (a aqueixa tòtila gent) menys esgarrifadors i tot — “menys esgarrifadors per menys merdanyols”, és clar — aquesta equació és ineluctable.

——————————————

No, home, no, Cardulla, cardéssim pas. O ja som carn d’olla, fadament bullits del tot, i sense cap saludable amanit casolà.

És com si ens deies que les corregudes de vil toreig mortridor són “recuperables” perquè… posem per cas que… els “banderers” fiquessin aquells podrits garfis i arpons que en diuen “banderetes” amb la gràcia graciosa i afegida al capdamunt de molts de gonfanons i oriflames catalans esgavellats de malpenjoll. El brau encara patiria i moriria fastiguejat i cagant-se en totdéu per molt d’ensenyerat punxó que li clavéssiu.

Del mateix mou que ens tortura i mortreix ans occeix el cuquet de l’orella el flamenc impaïble, tant si ve carrinclonament gemegat en morú com en cagalús.

I qui covardament assassina cuquets d’orella, com qui covardament assassina braus, el volem, ecs, ben lluny.