No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Del bon ús de l’atac de cor.

El senyor J.L.C. Rovira és un gran polític. Darrerement ha crescut molt altament. Rau oblidat gairebé el falsíssim entrepús (fa dos anys o més) d’haver’s disculpat (disculpat! per quina culpa? per cap!), disculpat al brutal enterramorts: l’enemic.

(Disculpat a l’enemic! disculpat a l’enemic? totjorn falta letal! a l’enemic garrotada i prou.)

Ara, per no presentar’s (com qualsevol altre datpelcul xuclacagallons) al repel·lent funeral de l’estataüt, se n’empesca una de meravellosament bonica. El senyor Rovira, déu ens el conservi anys i panys, mans netes rai.

Si no hi és present, no s’enteca de la fètida podrimentamenta que se n’enfuig. Estataüt de carnús malcolgat. Acte carrincló d’escotiflats bruixots menjamerdes. Tothom qui signarà l’acta de defunció de Catalònia ipsofacte serà ell mateix cadàver molt corromput.

Car on hi és el notre exèrcit?
On hi és la nostra llengua única?
On hi són les nostres seleccions?
On s’hi garanteix la nostra unitat?
On s’hi reconeix la nostra independència…?

Tot hi és enterrat a l’estataüt.

Els senyors Mas, Maragall i els llepaculs adjacents que se’n vagin doncs per sempre pus a la podrida merda.

Els diem: “Que us hi colguin amb el vostre estataüt de podrida merda…, de podrida merda.”

I això ho diem essent polits, bon tros. Déu ens en guard dels exabruptes.

És cert tanmateix que la pudor és tan forta, que a hom li roda una miqueta el cap.

Amb l’estataüt, hom només hi sebollirà ja els morts. I en Rovira i els bons i vius afegint-hi damunt tones i tones (i tones i tones) de feixuc material de desconstrucció. Perquè tot mausoleu que hom volgués mai més aixecar-hi no fos altre que heteròclit garbuix. Catalònia no té res a veure amb la pudent merdegada que els repel·lents enterren.

Catalònia sobreviurà a milers de merdosets atacs de cor com aquest. Catalònia (lliure, unida, independent), tots ho sabem, és immortal.