Dues notes tot passant.


Dues notes tot passant.

L’estataüt.

El cos de la proposta per a un petit guany de llibertat per als catalans de dalt que va sortir del Parlament, acomboiada per totes les forces polítiques [excepte la declaradament feixista, molt negligible], era prou saludable…

Era una proposta amb pler de mancances i alifacs… No estatuïa sobre l’exèrcit de defensa nacional català, no definia la nació catalana en tot el seu espai, no oferia cap programa devers l’independència i la representació mundial… Era tanmateix una proposta que si més no cuejava.

Llavors irromperen els botiflers de sempre (els fanàtics anarquistes de sempre, amb llur ànima nihilista, subsidiària, venuda, mínima, sucursalista i llefiscosa; els afolls sucallosos qui només regalimen mocs d’autoodi), i, allò que feblement cuejava, ho escanyaren bavosament i a dues grapes. Allò esdevingué un estataüt, i dins aquell taüt hi ha des de llavors una carronya com més anem més fètida i merdosa, i irrespirable, un farnat pudentíssim, un carnús fastigós i infecciós, un podrimener bullent que cal colgar al més pregon per a no haver de pensar-hi més, i potser, sobre, perdre ja les romanalles i escorrialles de coratge…

Allò no pot anar aumon ni enlloc. Colguem aquesta putrefacció d’estataüt ara mateix, sense excuses ni trigances. O ens recarà per anys i panys de violència esbojarrada. Flagell més contagiós. La fortor, ferum, maror i catipèn que ja no fot ara ens regira els esperits, i ens emmalalteix voluntats, senderis i cervells. Asfixiant. L’ofec! Inempassable. Si això continua gaire, encara en farem, i amb tota la raó, una de grossa.

Mladic, Karadzic, i els qui pengen.

Si Europa no descansarà fins que fotrà a la presó fins a llur mort molt abjecta aquell parell de genocides de merda, què esperarà pel nostre cantó Europa…? Que milers i milers d’innocents siguin assassinats pel carrincló esclató armat del feixisme lladre…? Llavors cuitarà a fotre a la presó fins que s’hi acabin de podrir tots els qui propugnen el genocidi dels catalans…? Aquells trossos boteruts de cagalló papissot, els uniformats De Mena Guano, el reincident Tesguerru, el titella sanguinari Asenat, el simiesc Mona, ministre lladre de la guerra…, i tant de çaplanós feixista amb potencialitat manifesta de genocida…? No hauria Europa de pensar a previndre tant d’extermini…? L’amenaça de genocidi no hauria d’ésser penada, ni que només fos per a descoratjar tant d’aprenent de genocida com brolla tot al llarg de la merdegada lladra…? Si Europa es deleix per engarjolar el genocida efectiu, què espera per a engarjolar’n el potencial…? Que el potencial esdevingui efectiu…? Amb genocidis no s’hi juga, collons.

Entre el maligne pallassam del partit feixista que predica el genocidi immediat dels catalans, i el pallassam subreptici i no menys feixista de l’altre partit totalitari, hi ha molt de genocida encapollat qui es desficia per a esdevindre genocida empedreït i emmedallat per l’estat feixista que l’acondueix i esperona. I Europa fotent l’orni. Quan rajarà la sang, i tornaran a badar’s els sots comuns, serà com sempre, massa tard. Segurament aquest camí serà diferent de la vegada anterior. Aquesta vegada, tant de genocida lladre no acabarà morint al llit, com a l’assaig d’extermini anterior (l’assaig franquista u, que encara dura; ara ja preparen l’assaig franquista dos). Aquesta vegada es veu que a Europa s’ha acabat, que els genocides tard o d’hora hi van, a espetegar al podrimener. I massa poc. I ja fóra hora que comencessin d’encaminar’ls-hi, no fos cas.

[@more@]



Comments are closed.