No hi ha al món re més repugnant que un botifler

L’idioma valencià és, és clar, el català. Quina casualitat! És bolla! És xiripa! És providència misteriosa! És miracle…! Un miracle, llas, força comú. Car també l’idioma lleidatà és el català — i n’és l’idioma alcoià. I l’idioma vigatà. I l’andorrà, i el manresà i… Carall, carall… Quin miracle més adotzenat, no fotem.

Morts: —Cada dia que s’escola se’ns tornen més indolents.

Saber: Això és saber. Saber és ésser capaç de donar nom a l’existent, a allò que, existint, ja té nom — i doncs, saber-l’en, et fa més o menys savi. Com més en saps més savi — en el bon sentit. Si, sobre, saps anomenar quelcom que, tot i existent, encara no tenia nom, llavors ets un creador — un científic amb els tots els ets i uts.

Xarnecs impresos: —Tots aqueixos sapastres anticatalans qui segueixen encara ara les ordres feixistes (adés no gaire ha) enllordant cada mur: “Khabala [i doncs escriu] la lengüekha de l’imper-ió!” [Cal ésser ferm, els anys heroics no s’han acabats: “Puix que parla en català, vejam què s’empatolla. Puix que parla en xarnec, com si plogués.”]

Heidegger: Put a déu. “L’Ésser (el Tot) té necessitat de manguis per tal de manifestar-se.” (!) [I don’t think so. Quina presumpció!] Ni el tot depèn de mi ni jo depenc del tot. Cap determinació, cap necessitat, doncs. Tot s’esdevé (s’inaugura) ran del procés de néixer. Neixes, i la matèria s’afaiçona. I, en afaiçonar-se, pel procés d’autoconsciència, t’afaiçona. Tu només ets tu en els límits del teu cos, i això només quan el cos és prou sa. Sa, és a dir, té consciència de no ésser altre que res transformat molt transitòriament en quelcom. Res = part del tot, no pas gens necessari per a comprendre’l. No hi ha a res a comprendre. Hi ha, això no contrastant, molt a bastir.

Identitat: —Que t’identifiquis a tu mateix no vol pas dir que et transcendeixis, només vol dir que saps anomenar-te. T’acceptes com a existent. Prou pots. No vulguis tanmateix ficar cap lluna en cap cove. No ets sinó autoafirmat maonet de l’edifici (i no som ni als fonaments) que eventualment podria ficar res en cap cove. El súmmum de l’avarícia (i segurament de la sobergueria) és voler pretendre a encistellar (i tu solet d’escreix) cap veritat vagament enjòlita per les esferes místiques. Encara menys cap ésser totalitari, comandant molt sanguinari i cruel de l’imperi del tot.

Veritat: La veritat rau en cercar-la.

Estabilitat: —Cap veritat no pot estabilitzar-se durant cap fracció de temps. Estantissa, es podreix. El que era veritat en aqueix instant teu — t’ho dic a tu qui caminaves davant meu — ja no ho és en aquest altre on ja no trepig ni el mateix fang.

Déus: —Si et calen déus cal que te n’inventis. En inventar-te’n, et disminueixes. Els teus límits ara els ocupen els déus inventats qui et roseguen de fora endintre. Et devoraran, esdevindràs carcassa, carcanada a mig espoltrir-se, ocupada pels àvids no-res que anomenares déus. Qui anomena l’inexistent no és pas cap savi. És un mesquí il·lús qui embolica la troca — qui enfosqueix uns horitzons ja prou sinistres.

Mite: —Ara, si trobaves (creaves, t’empescaves) un mite literari tan famós com el mite literari que en diuen “déu” — vull dir, aquest últim déu sense nom, o amb tants de noms com noms hi ha a l’infinit (doble mastegot literari que cobreix tota la banda) — (a crèdit, llas, de cap escriptor com cal) — o trobaves, si més no, un mite més humil, uns quants d’esglaons més avall, com ara Faust, Èdip, Artús, Gargantua, Prometeu, adu la Lolita d’aquell carallot rus… — creaves, enllà d’un estil (fàcilment deturpable per via de sàtira), un personatge qui altrament et feia escriptor intocable. Cap a això tendim tots.

Lolites: —Així en diem els catalans als marietes. [Les modes expressives forasteres no ens han de trastocar el cabal de signes que ja tenim. L’episòdicament divertit Nabòkov, qui també en diu l’invàlid “nimfetes”, diu de “lolites” a “allò” que sempre se n’ha dit puteta calba, o fresca precoç, o escafabraguetes a la bestreta… Exemples no ens en manquen…, i menys a la literatura del costat, la francesa. Si “lolita” ja està ocupat doncs pels marietes, no pot ésser reocupat per les putetes vocacionals.] Els lolites no són pas físicament covards [n’hi ha de tot, és clar, com pertot arreu; però no en són pas com a, diguem-ne, com a boldró individuat]. Només cal pensar en els qui els malveïns a ponent en diuen “torer”. Tots són evidentment marietes. Ah, com els traeix aquella necessitat bogeta que tenen d’ensenyar sempre el culet i la marrereta! I els qui els guaiten, a què hi van…? Les dones és evident. Les dones sempre han tinguda una fal·lera molt fal·lerosa per als lolites. I més si ensenyen tant els aparells. Mes els altres…? Hum. Hi deu haver els sanguinaris, els mateixos qui anirien a veure cotxes estrompar-se. Mes els qui hi van a guaitar culets…? Els noms de la literatura barateta i el cinema (els famosos) qui s’han fets conéixer com a aimadors del vil esport (Hemingway, Orson Welles…, etc.) tots plegats molt lolitetes. Hi ha noms a manta. I tots flairen a perfumadet… [Ep, lolita, no pas que hi hagi res de dolent a ésser-ne. No fotem…] [My dad is gay…, my brother…, I’m gay… (funny routine).]

Homes-pont: —Som els homes-pont entre els clàssics qui foren i els qui seran… Si en Tolstoi mateix, en enllestir la versió definitiva de Guerra i Pau, triava de prescindir de tots els gal·licismes (mots, paraules, calcs i altres solecismes) [i al text original n’hi havia gavadals de por], car consirava (amb tota la raó) que tot i que les persones de l’època (vull dir llegidors potencials de l’obra: amb prou feines nobles i intel·lectuals, doncs) parlaven així de malament (i sovint, entre ells, només en francès i prou, el rus consirat rucament massa plebeu), era evident que, amb uns quants d’anys de normalitat que transcorreguessin, cap rus normal (o gairebé) no en pescaria borrall. Igual ens pertoca a nosaltres. Ens hem d’estar d’emprar cap dels calcs infectes del botiflerisme (els del burgès sobretot, mes també els del pec ineducat), i cal esborrar-los de tots els nostres llibres, car altrament (cal confiar), en uns pocs anys d’ensenyament com cal, el poble els haurà totalment oblidats, i llavors els nostres textos foren il·legibles. I aleshores ni homes-pont no som. Som bordoi, pútrid empantanec inservible.

Magnicida tanmateix triat: —Li faria molta de vergonya d’haver de lligar per sempre el seu món amb el d’un personatget tan insignificant i merdeta, i canfelipós i carrincló. No el matarà doncs pas. Avantatges de l’inèpcia.

Propagandes: —El terrorisme del poderós és notícia sòlita, gairebé negligible. [“The American army bombs another city.”] En canvi, el “terrorisme” de resistència és gran escarafall d’espantavelles propagandístic. Magnituds incomprables amb tots els doblers del món. Quan Euskadi només existia al món ran l’acció armada dels seus patriotes… O Catalònia només era viva si Terra Lliure bleixava gens.

Suïcides assassins: —Certs aragonesos semblen aquella mena de suïcida assassí qui quan s’estimba s’abraça traïdorencament i tenaç a altri per endur-se’l balç avall. Es volen arrossegar daltabaix del cingle de l’oblit etern part del nostre territori. [Lluny, suïcides! Suïcideu-vos sols!]

Valencian idiom: —The idiom of the Valencians. The Catalonian language. The idiom of the Valencians is, of course, Catalonian. [A handy apropos Valencian idiom: i ara anem-nos-em tots a fer la mà: and now let’s all go fuck ourselves.]