A flor de pelleringa

No Prou Neu En Aquest Paisatge

Rebutjat a manès per dones…

Si se te’n riuen, si mai goses de sol·licitar’n cap favoret,
On t’amagaràs…?

Enfora i lluny, escosint per les fosques.

———————————

Perdut ara per entre fàbriques i camions.

Rònec, bròfec.

Brutícia de ventegosos, solitaris carrers.

———————————

De sobte, pitjor.
Agredit per vella malpensada,
Qui s’escridassa com truja qui degollessis
I alhora es treu de la bossa una pistola!

Si fuigs esperitat, obrers de dreta t’enxampen
I ja voldrien fer’n bocins, de tu, tret que,
Atupat, et lliuren a la bòfia sempre criminal.

(I per què sempre tant d’obrer d’impuls feixista?
Quina combinació letal a llur pec enteniment,
Entre l’ànima fastigosament religiosa del desconfit
I la sòlita crueltat del gens entès en re?)

———————————

Ara doncs agafat,
Engarjolat en cel·la de ciment pelat.

Escrius en paper volant per la finestreta reixada
Un escrit a la jutgessa qui et fermava en ergàstul
Si n’ensumes el perfum pel carrer.

“De tot cor, de tot cor,” repeteixes, “de tot cor
Us deman ajut i socors…”

Cap resposta,
I en un escrit de sang en un paper volant
Per la finestreta reixada escrius un escrit a l’amable
Secretària de la jutgessa…

Ara et torna mot sec la jutgessa despietada:
“La secretària és morta.”

La jutgessa repeteix: “Cap cas més, cap cas
Més no et faré ni ningú no et farà.”

Les seues dents esmolades i netes.
Rient escarnidorament.
“Ajut te’n pervindrà no gens. S’ha acabat.”

—————————————

Dona cruel, dona cruel.

Com no has pas de cercar revenja
En paisatges llunyans on el vermell viu de la sang
Corroeix la neu…?

—————————————

Tu el fer animal, ara,
Amb ulls de foc, amb nom ficte
(Sempre escapant-te del nom,
Fer drac o llambresc llangardaix
Qui s’esmuny d’una despulla
Esparracada) o ja anònim
A cada nou instant, armat
Amb ungles, fiblons, ganivets…?

Fer, ulls, foc…
Ullals, sang, neu…

L’esquelet d’una dona tan feble,
Se’t trenca, escruixit, en mil bocins,
I la blanca pell llisa s’ascla en mil
Ascles, i brollen, sulls, els ulls,
I la neu els engoleix, foc a la gola,
Dents qui escarritxen al ferro rovellat.

I fora la ferum, la fortor
De la jutgessa qui es corromp
Esventada; oronells bategosos
De fer animal.

condemnats

eines de seducció, els vells llibres són

tostemps teca a salvar, xorrèstic
a endur-te’n, remut de runa
i de foc abans
els edificis no tòmbon, tombats
ara amb mitjans molt més
eficaços que no foren pas
adés els mitjans adoperats
pels antics
més bròfecs i salvatges dels anys
on els llibres reverents no foren fets
per a tombar així mateix
els edificis.

[@more@]



Comments are closed.