Have mercy, gorilla.

Have mercy, gorilla.

Aquest darrer missatge en u, molt prenyat de significat, on per causes casuals la lletra amb el peu corredor se m’ha escapat d’hegemonització… — vull dir les cinc ç, i després tantes d’us, i d’ús — m’ha dut a l’esment els anys d’Iguaçú…

Ben de fosca matinada, esperàvem l’autobús que ens duia a les obres de la gegantina resclosa… Sovint, tot esperant a les frescoses fosquetes, parlava amb una brasilera preciosa i flairosa, d’ampla faldilla i pits airosos… Era per a mi qualque mena de deessa bonhomiosa… El seu home era un aparellador apagat qui estranyament no treballava per a l’empresa, tenia una oficineta al poble i se les campava sol bo i dissenyant i construint cabanetes provisionals per a la gent qui entre els paletes i d’altres feinejadors decidien de casar’s encara que només fos durant els anys de les obres… I na Mercè Goril·la mentrestant anava fins a les obres a fer-hi de comptadora.

Havíem encetada una amistat encara més pregona pel fet que tant ella com jo fóssim descendents de catalans — ella de menorquins qui d’antuvi (feia tres o quatre generacions) potser s’haguessin dits Gomila, i qui qualque funcionari malparit (i ignar, com tots) hagués transformats en goril·les…, jo d’alacantins expulsats pels feixistes assassins qui encara ocupaven les nostres terretes avials.

Una matinada érem parlant drets abans d’asseure’ns, havíem acabat d’arribar tant ella com jo, per vies diferents, cap a l’arrest de l’autobús, i no sé què em va passar, les fantasies nocturnes d’alguna manera s’ensenyoriren del meu estat conscient i, sense ni adonar-me’n, tot de sobte vaig espetegar a dir-li, inspirat: “—Ets tan bonica!”, i vaig fer acte d’adoració, una mica faceciós, com si caigués de cul.

Ella de seguida se’m va tornar cusqueta, i hagués predit que vermelleta de galtes i tot, tret que era tan fosquet que no ho hauria pogut jurar. Me’n vaig penedir, no sabia que era tan tocadeta (no ho semblava pas gens, tan extravaganteta de vestits i de coloraines a la carona perfecta), i, després d’una excusa, també empegueïda per la meua part, me’n vaig anar a seure a una de les cadiretes del rengle del davant…

S’escolaven els minuts… A través de la foscor (aquella matinada una miqueta més densa degut al fet que el cel era cobert de nuus molt boterudes i negres, com si anés a descarregar una altra de les grans pluges d’aquell indret semiselvàtic) vaig veure quelcom que em va deixar parat. Un jovenot malgirbat i barroer qui de tant en tant també s’esperava l’autobús, entre tants de pencaires grisos, s’havia assegut al costat de la Mercè. Devia tindre uns dinou anys, la carota plena de granots, molt estaquirot de posat, pudent, vergonyós, un galifardeu maldestre i lletjot…

Pel fet que era davant per davant d’ells me n’adonava del que feien. Ell se la pelava amb aquell bocinot llarguerut de xil·la fora, mentre amb l’altra mà graponejava l’entrecuix de la Mercè, qui havia llençat el cap cap endarrere i semblava sacsada d’atacs de goig o d’angoixa. De sobte, el grofollut es va deure escórrer. S’aixecà d’una revolada i embotint-se el pixot als pantalonots i, tot fregant-se la mà dreta al sengle maluc, i llavors l’esquerra (la mà qui potinejà la Merçona de mos delits) a l’altre maluc, foté el camp corrents. En un tres i no res, el simi repugnant s’havia fos a les tenebres…

Em vaig aixecar espantant. Després vaig dissimular el meu esglai fent veure que em semblava que havia sentit l’autobús fer cap…Mentre era dret, la Mercè se m’atansà… Anava tota suada, i bleixava feixugament…

Li vaig dir: “—Què tens…? No te n’adonaves que aquell brut graponer et toquejava pertot arreu…?”

Li vaig aixecar una mica la faldilla ampla amb vaires clapejats de vives roselles i li vaig tornar a posar les calces blanques i netes a lloc, les tenia totes de gairell, amb la fufeta tota fora i regalimoseta de valent, si déu em val. Em va mirar fit a fit i em va demanar, anguniada, si tenia els llavis malpintats, si el carmí lluent dels llavis se li havia esgarriat tot, com si hagués morrejat el fastigós minyó, o adu com si l’hi hagués xuclada i tot. Li vaig dir, i era veritat, que no, que tenia els llavis molsuts tots ben pintats, gens de pintallavis no se li havia escampat enlloc, tret d’unes quantes de nyafes i rebrecs damunt els inicis del fi vessant del pit esquerre… La tenia a frec de dentegada. Tota ella era un fruit olorós i avinent, fet exacte per a clavar-hi sense contemplacions la ferramenta. Em vaig restrènyer, ferm. Vaig llepar una punta de mocador i vaig netejar-li les taques a l’escot…

Em va guaitar agraïda. Ja no tremolava tant. Se m’arrapava al cos, alhora flonja i magra, com si li fos qualque escut que la defensés d’un perill encara eteri però encontinentment massís…

—Potser has begut o menjat quelcom que t’ha trastocada, ca…?

No em cabia al cap que s’hagués captinguda a dretcient d’aquella manera tan desvergonyidota…

Ara, estoveïda, revinguda, gairebé com aquell qui diu esllenegant-se’m, esfigassant-se’m en l’abraçada, em guaitava amb ulls humits de desig…

No sabia què fer. Gruava perquè vingués l’autobús… No volia haver de treure’m el virot i manxar-la allí mateix, tot i que me’n moria de ganes. Primer hi havia tant d’assegut pansit pel voltant… Massa de testimonis tot i la penombra vaga i boirosa… En acabat, no volia ficar res on aquell gànguil llefiscós acabava de ficar-hi cullerada… No volia encomanar’m de cap brutícia.

Mentre la consolava, pensava què estrany, aquesta minyona d’aparença tan salutífera i li fica banyes al marit a tort i a dret i amb el primer qui troba i davant mateix dels mateixos pobletans…

—Has degut fumar o beure alguna drogota… Qui te l’ha donada…?

—No; és l’amor, Roure, és l’amor…

Se la veia irremissiblement escalfada. Estava ben atrapat. Si no la apaivagava jo, l’apaivagaria qualsevol altre qui li caigués a tocar, potser qualsevol altre fastigós com aquell quelet desmarxat d’abans, o pitjor, un paio cruel qui sobre l’ataconaria. Quin malaguanyament. I les malalties rai.

Per sort arribà l’autobús. La Mercè i jo ens asseguérem voreta a voreta. Amb la mà la fiu escórrer’s. Em petonejà a betzef. Llavors, es repintà els llavis amb un espillet.

A la feina no podia treure-me-la de l’esment. Volia anar a les latrines a pelar-me-la. En aquell instant era l’hora de dinar. Amb uns préssecs podrits jugàrem a futbol. Jo m’hi vaig ficar amb tota la ràbia, volia oblidar l’imatge de la deessa.

Passà, com si passés la carrossa monumental de la divinitat, la Mercè. Tothom s’aturà en sec, els de més la xiularen en homenatge, les obscenitats honorífiques suraren dels quatre cantons. Tothom deia que cardar-se-la fóra la gran il·lusió. Alguns deien que tanmateix la noia era fàcil, si tenies un cert capital, o una certa categoria… Que pler d’enginyers i d’executius se l’havia feta passar per l’adreçador… No en feia cas. A part que sabia que no era tampoc tan primmiradota. Prou se m’havia avingut, i no era ningú — home, potser un compatrici enyorós… Mes no diguem pas el galifardeu lletjot, aquell xicot merdós del prim matinot…

Justament el nyèbit aparegué per l’altre costat del fangós camp improvisat. Duia una mula carregada de dinamita. Me li atansí i li xiulí a l’orella. “L’equus qui duus amb la mà que et pruu lluu.” Car era veritat que, com adés la Mercè Goril·la, la fidel haveria tenia tota la pell suada, no pas pel pes de la seua desbridada, galopant luxúria, com era el cas amb la molt formosa dona, ans només pel pes de tanta de dinamita.

El nyèbit granellut no em va compendre. El seu català devia ésser tan escarransidot com el meu japonès aleshores. Continuà pujant cap a muntanya, amb la seua mula obedient i cul-fimbrosa. Pensaments obscens del nyèbit cardant-se-la em sobrevingueren. Estava content de no haver’m també cardada la Goril·la… Diuen que qui es carda algú es carda tothom qui aquest algú s’havia cardat i també, en cadena més i més escanyadora, tothom qui aquests cardaires s’havien cardats a llur torn, i etc… Fins a l’eternitat dels virus més singulars, primigenis i virulents. I qui sap ensems les mules i els pollastres, i els papagais i els simis… No, no. Allò em va refredar. Sonà, estrident, la serena. Calia tornar a pencar.

Missatges en uh! — em vaig dir —. Cal anar-hi sempre amb compte. Ha!

I, tot satisfet, adu somrient, treballí, pedra rere pedra, com l’honest escarràs qui anc no he jaquit al capdavall, ei, vós, doncs, d’ésser. Ara ja ho sabeu.

[@more@]



Comments are closed.