No hi ha al món re més repugnant que un botifler

…no dic pas que sigui lletget l’estatutet… Té forces de cosetes enllepolidoretes…

Ara, que ningú no digui que és de màxims ni de buides glòries maximíssimes…

No! És un estatutet escarransidet de mínims minimíssims.

Només els dic això. Hi poden cercar si volen la paraula bàsica: exèrcit. No l’hi trobaran enlloc.

I només un poble armat pot servar la llibertat.

——————————————

Pensava, caminant, l’altre dia… —Qui és el trosdemòmia (amb prou feines
surant a mig fer’s malbé en suc d’inòpia) qui en pot dir de màxims…,
d’aquell paperet amb molta d’esperançadeta voluntat i, llas, amb moltes
de poretes adjacents…?

(Dir, com diu l’article 140: “—Correspon a la Generalitat la
competència exclusiva sobre ports, aeroports, heliports i altres
infraestructures de transport situats a Catalunya que no tinguin la qualificació d’interès general per llei de l’estat…”, és dir el mateix que: —Pleguem, nois, que no hi pintem bufa, car l’estat enemic, paràsit i anorreador té la facultat de qualificar d’interès general —
ço és, d’interès castelladre anticatalà — qualsevol estructura que rau
a casa nostra…, tot el que li passi a l’estat pels seus pollosos
“bigots” pot ésser declarat d’exclusiu ús enemic…)

Si això són màxims…! A qui voleu ensarronar!

Ca, home! Fóra de màxims dir…, vejam, vejam…, i tant! Dir: “—Malaguanyada
bomba nuclear que no tenim, lladres assassins…! Després de tres cents
anys furgant, violant, robant, anorreant… que de gust no us la fotíem
pas damunt…!”

Em deia, rient-me’n part davall el nas: —Ho veus? Això fóra de màxims, que va…?


Car tal com ho tenen ara pastat…, de mínims minimíssims…, si els
lladres gosen tocar-hi ni cap puta cometa (home, que no fos per
afegir-hi moltes de les llibertats que en el galdoset paperet ni s’hi
ensumen…), se’l poden fotre cul amunt — com qui s’hi fica cap piula encesa i a frec d’espetec, és clar.

Ja fóra hora de dir’ls que se’ls ha acabat un lloguer de franc que dura
fa tres cents anys… Que apropiar’s per la força de casa d’altri, en un
instant baix, per malaltia de la família, és de malparits qui en
acabat, si mai hom recobra la salaut, prou cal foragitar.

El lladre dins de casa, per poc que l’íncola es trobin mica sa, se l’ha
d’anomenar pel que és, ben fort i pertot al món… Abans no t’acabi
d’esclafar, treus el nas per la finestra i hi esgaripes: “—Lladres,
lladres!”

I tothom ho veu. I allavòrens hom li assenyala la porta…, que l’únic
que pot fotre és escampar la boira…, i, si no vol fotre el camp,
garrotada, vós. Tothom n’ha d’ésser testimoni… De fora vingueren a
pendre’ns la casa, de casa pretengueren de treure’ns… Encara hi som, i
tenim la força de la raó del qui a casa seua mana (o hauria de manar,
tothom ho sap)… Les covardes viltats dels traïdors armats ja no són tan
fàcils d’amagar com eren fa tres cents anys…

Que tothom ho sàpigui: Catalònia per als catalonis. Casa nostra és casa nostra.

A casa llur ja s’ho fotran… Mentre siguin enemics, hom només els hi vol
el pitjor. En acabat, tampoc no en volem sabre gaire (en tot cas res
que tingui a veure amb agressió sense solta ni volta)… I què haurien
ells de voler-hi fotre a la nostra…? Re. I sàpiguer de naltres…? No
gaire — ens saludem i endavant. Bons veïns vol dir cascú ocupar’s del
propi moc (tret en instàncies molt concretes on la solidaritat sigui
invocada, és clar, no fotem, ja ho sé)…

——————————————

No val a badar. Cal dir ben clar “lladre!” al lladre i “traïdor!” al traïdor.

De què serveix la por…? Qui té por ja ha perdut abans d’hora — i sobre, ecs, porta els calçotets cagats.

Diu en Jared Diamond que aquests cinc factors contribueixen a la destrucció de qualsevol cultura…

1. Per causa de canvis inaturables al clima… (Perquè no se’ns endugui
a can pistraus cap rabent glacera caldria que l’allargassat paisatge
cataloni fos, per indrets, també mòbil. Propòs la creació d’illes
mòbils catalònies, tant a l’interespai com a l’intertemps de les
llesquetes enjòlites… Som-hi, som-hi.)

2. Per destrucció dels voltants ambientals feta per un mateix — sigui
destrucció feta a propòsit — com ara la pol·lució de l’aire i de les
aigües i la tolta dels arbres — o destrucció de badoc, de pec, de
golut, de salvatge… (És tot tan evident!)

3. Aïllament — manca de relació amb veïns i companys de comerç… (Cal
crear novament consulats arreu… Consulats cent per cent catalonis, no
pas parasitats per les virulentment tuixegoses, i xereques, roïnes,
nyic-nyic-nyiquejoses sanguinyoles castelladres de sempre. Prou les
coneixem, tostemps a espatllar’ns la grua; sembla que no hi siguin per
a re més.)

4. Veïns hostils, criminals, golafres… (Ja està tot dit, Jared.
Martellada al primer clau del nostre taüt…) (Ací només podem pregar les
forces naturals —el “déu” de l’Spinoza — perquè Catalònia resti
incòlume en acabat de cap cataclisme màxim… Car de moment només amb
això ja som a les últimes, amb l’avarícia dels veïns massa envejosos… I
si res s’esdevenia que els amainés les ínfules un bri…? Tot el que és
dolent per als lladres és bo ha d’ésser bo per als robats.)

5. Feblesa en la reacció contra els perills portats pels enemics a la
cultura pròpia… (Com hi tornes a tocar, Jared!) (Prou feblesa, doncs!
Prou feblesa, prou feblesa…!)

———————————

Això he anat pensant. I caminava, repejant-me al bastó-espasa, guiatant
les diferents manifestacions de l’orgànic, i bo i paint una miqueta el
paperet de mínims minimíssims, i hi veia a l’escrit que ben ficats que
hi eren els llur i llurs
que feien al cas… I pensava: —És que… Anys que ja n’estic fins més
amunt! Corregit per ignorants — jotfot, el món cap per avall!

—Tothom quan parla en català hi hauria de parlar ben clar. No pas amb pors, ni en cagalà… Que tanta d’infecció de la pobresa veïna!

Em va sàpiguer greu… Fins i tot, un home tan cult i ben parlat con en Ridao vaig sentir l’altre dia que no gosava dir llur i llurs quan calia…

Com tots els idiomes amb cara i ulls… —Els catalans i llurs germans… —I ikh bràtia, e i loro fratelli, und ihre Brüder, et leurs frères, and their
brothers… Tothom et pendria per un pobre ignorantet sense aumon on anar
a petar si ho deies en malacurat. Tothom faria, musclejant: —Ves, pobre home, o en ve o hi torna, a cap casa d’orats.

Car el llur és essencial per a entendre re com cal — cap text, cap discurs.

Fa anys, quan els meus fills eren jovenets i anaven a Catalònia, en
tornar n’hi havia algun qui m’havia dit qualque vegada que de tant en
tant havien hagut de parlar malament perquè certa gent ja se’ls
guaitava amb mala cara…! Que quan deien llur i llurs els tornaven sovint una ganyota…!

Quin escàndol! Els vaig dir ben fort (per si de cas em volien escoltar,
car després tothom, com és natural, fa el que vol): —Mai no us heu
d’avergonyir de parlar bé…! En tot cas qui hauria d’avergonyir-se’n és
el maleït, molt ridícul ignorant qui xerra com un xerrac tort i
maloliat!

—És Catalònia un d’aquells ghettos
al Brasil o a Amèrica…? On el jovent més curt de gambals (i doncs
votats una de dues: a carn de canó o a pelleringa de presó) se’n foten
dels instruïts qui parlen bé…? Com si els qui parlen bé els ho tiressin
sobre com si fos qualque susany o perboc…? I ells fent-ne molt vil,
autodestructiva riota. Dels instruïts qui precisament perquè parlen com
déu mana s’estorceran tard o d’hora (si abans els pecs no els
mortreixen d’enveja), d’aquest injust femer capitalista d’heretgeta,
descartada quasi-humanitat on hom es corromp desesperadament i
ivarçosa…?

—No; Catalònia, la dels catalonis de veritat, és una contrada amb totes
les de la llei. Instruïda de milers d’anys ençà. Amb una visió
únicament civilitzada de l’univers encara ni pèl descobert… Etzibats
amb meravellosa embranzida cap al descobriment del que és… (De
l’infinit a descobrir, de n’Aristòtil, de n’Al-Ghazali, de n’Arnau de
Vilanova fins ara, ningú, amb l’Einstein i els altres companys, no n’ha
descobert mica infinitesimal, no fotem. Us imagineu si hi ha teca a
descolgar amunt i d’enfons de tanta de runa d’aparença vana… Ja em
direu si hi ha estona a malaguanyar, amb merdegadetes sense
importància: progressismes de l’escombraria ascendent; pudents,
corcades, coents contitufione
d’estrangers capsdecony; essències pàtries, dogmes, religions,
propagandes de malignes empreses que t’injecten malsons que et
desallotgen els somnis… No. Res no és encara inventat de prou ferm, que
s’estintoli per si sol. I doncs… Se m’aesmen la feina per fer, volen…?)

—Fills meus, no en féssiu cap cas. Si hi ha gent ignorant qui refusa
d’instruir’s ni val la pena de continuar enraonant-hi… Un mig somriure,
un passi-ho bé, i ja s’ho fotran…

—Si mai cal parlar amb un apagat, tampoc no cal balafiar les llums… No
n’encengueu gaires, primer per a no fer’n despesa debades, i segon
perquè no fos cas que se us enlluernés i, eixorbat, hi haguessin
topades i n’acabéssiu macats… Només amb els brillants cal lluir a
plenes llums.

—Els pobres xarrupacagallons tan carrinclons qui, de cada dues paraules
que els cauen del forat del cul que duen a la cara una és xarnega, no
és mereixen l’atenció de ningú. Ja se sap que tot el que diran seran
bajanades sense cap interès… Quelcom copiat que acaben de sentir a la
televisió o a… Infame. Res! Estaquirotades impròpies de gent amb dos
dits de seny — o amb dos dits de cervell que, sobre, l’empressin per a
pensar… Bah! No s’hi val a perdre-hi el temps. Els ignorants se’ls ha
d’ignorar, i s’ha acabat. La vida és molt curta per a balafiar en
companyia dels insignificants… Cap cas. Que se’n vagin a la merda. Cal
aprofitar només el que val prou la pena. I cal tindre sempre
l’enteniment ben desempallegat de brossa infecciosa… Qui no sap parlar
en català, més val no capficar-s’hi… Si molt cal, hom cerca un idioma
comú… Si saps el seu idioma això més val, que l’escoltis en el seu, ep,
si diu re que s’ho valgui… Si no us enteneu, passa avant… Parlant se li
nota a qualsevol el grau d’intel·ligència… Se li nota l’estupidesa
d’una hora lluny a qualsevol qui obrint la boca parla en ignorant…