10 agost 2005
A mig torrar…
Home, dius, que un home mori per una gallina, encara com aquell, mes que un poble en mori ja és massa.
Això tenim. Un president d’un partit que ens vol gallines.
L’any 1626, al començ de la freda primavera, me’n record perfectament, un bon amic meu, en Francesc Bacó, senyor de Verulami, magnífic científic, féu aturar el carro, va comprar una gallina a la masovera d’un mas de vora el camí, li torcé el coll (a la gallina; la masovera ja s’havia amagada vora la llar, a comptar els pèmpins; sempre pagava, en Francesc, trinco-trinco; de fet no s’endeutava mai, ho trobava fastigós; record així mateix que , ran que n’Enric vuitè hagués establerta la quota d’interès al 10% i trobés acceptable que àdhuc gent no pas jueva entrés al joc de l’aprofitar’s d’altri i enriquir’s sense fotre altre que fotre canviar pèmpins de mans, digué que això dels prestadors, que hom els hauria de fer portar capells carbassa, car es captenien revera com a jueus, i així els distingíem aleshores, aquells repugnants xuclasangs — no per jueus per se, ans per aprofitats de la necessitat d’altri…) llavòrens la plomà, la mocà i l’omplí de la neu — la gallina la farcí, com aquell qui diu, de glaç. Va dir a tothom dels qui érem a la diligència: "Veieu, manyacs, com us demostr que el fred preserva del podrimener. Aquesta gallina arribarà fresca, gràcies a la neu, sense haver’s feta malbé gens. Ens en fotrem un tec d’ací els tres o quatre dies que trigarem a arribar casa i serà com si l’havíem morta llavors mateix…"
Per dissort la calipàndria que enxampà eixint de la diligència, triant la gallina, plomant-la, mocant-la, farcint-la de neu…, se l’endugué, estimat Frances, llas, al clot.
Així morí un gran home per una gallina.
Els catalònics, hortatoris, retòrics, bromídics, rai; ara, fer, res; els catalònics catatònics (gairebé tots per definició i com a conseqüència del fàstic davant l’història) hem de pagar obedientment la culpa. Algú ens ha ficada una gallina al capdavant i, estàtics, perquè, com sempre, no volem remenar amb el nostre bellugueig balder la merda que ens envolta, no fos cas que la cosa encara s’infectés una mica més, balbs, amb posat resignat, ens estem de posar-hi remei.
Amb l’estalzí de la gallina malsocarrimada ens sucarem atroçment l’abdomen, i continuarem jaguts al Solell despietat, esperant potser que cada nyap s’arregli sol, i si pot ésser que ningú no ens reconegui, massa covards…, que passem doncs per altri, sempre per altri, per bavarès, per guineà, per ninotet de putxinel.li, de cautxú…
Es podrirà la gallina, i és veritat, i ens podrirem nosaltres…
La qüestió, tanmateix, era de podrir’s el darrer… Car, altrament, vós, on és tampoc la gràcia…?
[@more@]
Filed by cuixplec at 4:05 under General
Comentaris tancats a A mig torrar…
