No hi ha al món re més repugnant que un botifler

O, sap què?, al contrari, escolti…

Hum, hum… Let’s hang together or we’ll hang one by one… Quelcom si fa no fa… Or we’ll hang singly… Tant se val. La qüestió: Anem-hi tots a una o ens penjaran d’un en un… Som-hi ensems o ens anorrearan bocí a bocí… El bocí illenc…, el bocí a migjorn…, el bocí a la franja, el bocí a tramuntana, el bocí enmig… Se’ls veu la vil estratègia… No ens poden destruir en bloc, ens destrueixen de mica en mica…

Tothom hi surt perdent.

Let’s hang together or we’ll hang one by one… Mot d’ordre dels rebels americans, a la revolució del segle divuit. Això rumiava aquest matí tot caminant… No ens estireganyem entre nosaltres, no ens baralléssim, que la nostra divisió és llur transitòria força — això és el que volen, veure’ns dividits, i així fotre’ns — nyacla!, cama tallada; nyacla!, braç a parir panteres; nyacla!, escapçats per sempre pus! Ja els coneixem, maleïts gavatxistes, maleïts canfelipencs, llurs estats feixistes de sempre — els nostres enemics fins a la mort — la nostra o la llur — la nostra i la llur, segurament.

Aquest matí, doncs, rumiant la dita, tan feixuga de sentit… Passejant amunt i avall per les platges fredes, desertes, de la badia d’En Llorenç; barret groc al cap, barret groc per a ostar tàvecs, cuïcs i borinots… Bastó a la mà…, bastó per a bandejar taparots de xúrria, enfranquir corrents de tolls, i per a capgirar carcasses de xifosurs, apartar’n els fiçosos telsons, que no ens encetin el peu, saps? I ulleres fosques als ulls, per a descoratjar’n els reflectits, esmolats coltells que el Solell comoneix al cresp…

Així, anar fent, tal·là-tal·lera, vull dir, coixim-coixam, da-li-dali, daixo-daixo, rumiant la dita molt prenys… Passejant, prou pensiu, a mon lloure, amb pler de lleure… Hum, hum… O hi anem tots a una o ens pelen d’un en un… Plegats, o ens fan malbé… Ja han començat… L’Alguer, tururut. La Franja, tururut. Barcelona, tururut. Alacant, merda rai. Perpinyà, caca al cove… Hum… I hum… I hum…

Potser que per comptes de criticar tant…, al contrari, potser que critiquem menys, els nostres, potser que no els critiquéssim gens, potser ja fan prou, aquesta és una bona pensada, potser les crítiques reservem-les per als enemics, hò, hò, per a ells, i tant, cal tindre una mica d’intel·ligència, criticar l’enemic i prou, criticar els dolents, no pas els bons, els xics — els xics som nosaltres, és clar. Els dolents els enemics — aviem contra l’enemic tot el nostre fàstic, tota la nostra ràbia, tot el nostre enginy i la nostra pedra ben llençada… Fins que siguem independents. Llavors ja ens vagarà d’anar’ns criticant nós amb nós… Sempre per al millorament de la cosa. Llavors rai.

Exacte. Dels nostres, si doncs no en pots dir res de bo, no en diguis re.

Dels enemics, el contrari. Amb els enemics sempre garrotada, sense descans, barram va, barram ve. Si doncs no en pots dir res dolent, no en diguis re. Si mai en dius res, que sigui dolent.

Dels nostres, si mai en dius res, que sigui bo. Com aquests dies, el meravellós, miraculós Carod Rovira, ressuscitant: ja era hora! Mort durant un any i mig! Collons, tens el mànec. El mànec del martell. Doncs garrotada. Pietat amb l’enemic qui ens vol anorrear, mai; cal no ésser pas tan carbassot, ja ens entenem.

El Shit-rag, el Pudor de Sabates, el gavatxós Freixe Septicèmic, tota la merdegada adjacent, tant de saig merdacaner, tant d’assassí amb carota de jutge, aquests pedrada rere pedrada… Per què…? Perquè representen els estats enemics, els estats feixistes de sempre (lo contitufionalista, en diuen ara, amb quin plural més repugnant!, com sempre), els qui ens volen morts, desapareguts, colgats sota tones i tones de mentides i falsificacions, esborrats de tots els mapes, els mapes d’ara, els d’abans, els de mai més…

Hi afegim els balenfianos S’hipixa i Insolvent…, aquests dies tan destralers, tan barroerament anihilaires, tan a sou del vil enemic?… hò, mes amb reserves, ca?, qui sap, qui sap…, qui sap si cap jorn esponerós no acabaran fitxant per nosaltres, i llavors, oi?, llavors, prou, dels nostres… Com aquells pobres bordets carrinclons, els de la colla de l’Al Boadella — a part d’ell, qui són, quatre arroplegats, re, insignificants, negligibles, ningú no els coneix — tret de llur santíssima mare — garrotada, doncs, ara que foten pinya amb els dolents, els enemics, amb els estats on tot és enrònia i corrupció, els estats que, podrits, esguitarrats, s’esgrunen definitivament, duen les de perdre, palès, se’ls eslleneguen, esllefeguen, merda-tornen a les grapotes, garrotada rai, doncs, per a ells, mentrestant, prou se la mereixen — mes amb reserves, hò, car encara podrien esdevindre qualcú, qui sap, posar seny, i qui sap, tornar a ca nostra, a la causa catalònica, l’única que val, l’única que compta — l’única sense estat feixista, l’única contra els estats feixistes, racistes, assassins, qui ens volen anihilats, esborrats d’empertostemps, qui només cerquen i s’esderneguen a exterminar els xics, la bona gent.

Això de les llistes negres, lleig, lleig… Put a totalitari, traeix el qui no hi és tot, el matusser carnisser, el psicòpata, l’inremut, embruta de sangota qui en gargoteja els noms…

El savi en Céline, el generós visionari, això en digué de l’utilitat (ha-hà) de les llistes d’eliminació (a Rigodó, el seu llibre pòstum), digué: “…durant la guerra… els escamots feixistes… els qui, segons ells, eren a frec d’apoderar’s de França… això s’esdevenia durant el temps de les llistes i els tribunals ocults… de l’Strasburg ocupat pels negres… ell, en Restif, el feixista, amb els seus escamots, acabaria amb tot allò, d’antuvi alliberava Strasburg, en acabat França sencera, a tall d’una altra Joana d’Arc, guitza als anglesos, a pasturar a la mar… Fotem’ns-en una miqueta! justament ara, desembre 1960, d’altres llistes circulen, s’afegeixen a les antigues, noms nous damunt noms vells, ara que els primers llistaires fa anys que l’han espitxada!… de la pròstata, els fibromes, els atacs de feridura, d’aital manera que els successors, tan redactors com els primers, ja es demanen si potser no haurien d’anar canviant noms, si no és cas que els de les llistes també ja són morts, o no, potser són llurs fills, ara, llurs cosins i nebodes, els qui són a l’altre cantó?… molt difícil, vós, d’ésser justicier amb llistes de vint… trenta anys… els xinesos rai, no tindran gaire feina, pràcticament res a fer ni purgar, tot i les ganes, en matèria de francès, no en restarà ni un, s’hauran tots entreassassinats…”

Això passa sempre amb els pobles desunits. Perden les guerres. Doncs, units; i, si algú ha de caure, que caigui l’altre, el fals, l’avariciós, el golut, el qui no té cap justificació de vindre a emprenyar a ca nostra.

Tots els qui representen el nostre estat — l’estat cap a l’independència, l’estat incipient, tornem-hi, perquè fou destarotat, ara cal tornar a començar’l, reconstruir’l, perquè torni a la glòria de sempre: un estat perfectament refet, un estat magnífic, solidari, europeu, civilitzat, el nostre! — Catalònia!

Doncs, i tant, tots els qui representen el nostre estat, amb tots llurs defectes i nyaps, què hi farem, cal donar’ls suport; si mai fan re de seny, el mallorquí Jaume Matas, el valencià Francesc Camps, el barceloní Pasqual Maragall — els nostres, no els critiquem — critiquem els enemics qui els enverinen — els buròcrates assassins, exterminaires, racistes dels estats qui amb una sonda al cul els van eixumflant amb oradures i orqueries feixistes…

Camps, Matas, Maragall… Hò, i els qui vindran — encara més ferms, no costarà gaire, encara més independència-fixats, malament aniríem altrament… Car tot podria ésser molt millor, qui ho dubta, per exemple: president Bernat Joan, president Agustí Cerdà, president Carod Rovira… És un dir. I de millors darrere, esperant llur torn, en Miquel Pueyo… en Joan Carretero…, sempre de millors darrere — sort dels catalònics, font inexhaurible — som-hi, som-hi, bemparits rai, milions…

Ells, ecs, romanents de malastrugança, de malastruc tripijoc — ara ja no ho dubta ningú, ho saben fins i tot ells, ningú els en podrà desconvèncer — d’ells la culpabilitat ingratable del crim, quina justificació els roman per a continuar agredint els bons, els xics, nosaltres, agredits durant cinc cents anys, malpartits, espoliats, robats…, quin goig els queda?, cap; se’ls ha acabada la xuclamenta, exsangües, d’on no en n’hi ha no en raja, ara que són a frec d’anihilar’ns del tot…, cap argument no tenen: només l’agressió desbocada…, les falòrnies de sempre ja no els funcionen… Som-hi, si tu l’estrebes per ací, Camps… I tu l’estrebes per allà, Matas… I tu per aquest costat teu, Maragall… Segur que l’enemic amb peus de merda eixarreïda de tanta de mentida cau esmicolat… Això cal fer: atacar l’ídola carrinclona, l’estat feixista, sense treva, martellejats, fins a l’anorreament de la construcció opressora que si per a nosaltres és presó física per a ells els és presó moral, tornant-los més i més psicòpates, de tal manera que d’Europa que en restarà, amb tanta d’entremortaldat…? Res.

Car per què ells sí i nosaltres no…? Això és injustícia, i d’injustícia sempre neix conflicte, i de conflicte mort. No, home, no, els francesos allà, els castellans allà altre, nosaltres ací — solidaris, i tant, mes sense interferències avaricioses de matusser ignorant.

Llibertat per a nosaltres, solidaris, inclosos, independents, forts. Els calem molt més que no ens calen, ridículs escarcellers cagats als calçotets. Catalònia, contrada d’Europa, mirall del món, seny fortificant, capdavantera cap al recobrament de la justícia. A cascú el seu. Tant costa d’entendre…? A cascú el seu. Als catalònics, llur cultura, llur llengua, llur terra, llur lloc al món… De moment, per lladres assassins empresonats, inaprofitables. Inaprofitables fins a l’alliberament. Quin balafi d’humanitat! Ca que sap greu…? Palès.
[@more@]

Tweet

Filed by cuixplec at 4:15 under General
Comentaris tancats a O, sap què?, al contrari, escolti…