No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Tenim l’enemic sempre viltingut, mes mentrestant ens la va fotent

Tornat a trobar aquell trosset deliciós al diari d’en Pedrolo. Hi diu, si fa no fa: “entr a una botiga, el botiguer garlant i fent brometa amb un client, l’estona sencera en castelladre…” Quan el capsigrany fuig, el botiguer dient a en Pedrolo, car se n’adona de seguida que és català, i amb la complicitat de sempre dels catalans, on, tantost la purrialla brutal i invasora es desa, ens fiquem a enraonar de coses serioses, i alhora de passada bescantem amb un menyspreu descartador, tractats com el flagell agressiu qui són, el castelladre venturosament fos… (Tret que massa sovint, llas, els viltenim només d’amagatotis, amb ullals escalabornats, amb volpell entrecuidament de murri pec.) Tant se val. La qüestió que el botiguer, doncs, dient a en Pedrolo, amb el típic deix de fàstic, parlant de l’enemic : “Aquell carallot…!” I en Pedrolo responent: “No deu ser tan carallot si us fa canviar de llengua, si us constreny a parlar en la seua.” Llavors, com sempre: “Home, allò són figues d’un altre cofí…” L’esfigassada excusa de cada botiguer covard — i carallot.

L’esdevinença em torna a dur a l’esment aquell dia, ara fa més de trenta anys, on sóc a la carnisseria de la cantonada, a comprar-hi un os per al brou del nostre fill gran, qui el tenim una mica pioc, i hi ha el carnisser i la carnissera, darrere el taulell, tallant amb el punyal, embolicant, pesant a la balança, i hi ha tres clientes més, i n’hi ha una altra, amb el seu farcellet ja a la bossa, la dona vora la porta, de tal faiçó que gairebé ni hi cabem, a la botigueta, i la dona servida encara parlant a crits, com si tingués raó. La podrida dient, en català, tota mena d’heroiques meravelles dels seus dos fills, apuntats a la verda, lluitant contra els maleïts “terroristes” bascs, i no aturant la merdegada, potser ja culpabilitzada al fur intern, allò de tindre fills col·laboradors dels agressors, amb la febre folla del convers, com tantes de dones catalanes qui es casen amb un castelladre i, sotmeses al feixisme masclista d’aquella gentota, es tornen vergonyós bordissall anticatalà — en acabat pertanyen al gruix d’excatalònics qui voten pels partits feixistes psoè i ppè.

I doncs, allà la teníeu, esgargamellant-se sola, tothom altre callant i empegueït. El botiguer de més a més probablement acollonit per la brutalitat dels fills el dia que tornin, vius, de permís. Les clientes tampoc ni piulant — en deu haver alguna d’andalusa, d’aquelles qui les veus sempre dignament silents, per massa garrotades rebudes, car prou són els andalusos els qui han patits més ferotgement l’ocupació castelladra — a la península, ep, no pas a sudamèrica, és clar, on els “indis” entomaren de ple el deliri genocídic (d’on tard o d’hora s’hi tornaran encara més fort).

Ja fa més d’un minut que l’aguant… Hi ha també dones contra qui cal cridar encara més, o poc que aturarien, escarbats carronyaires, fins a “convertir’t”, ultrafanoques i ultrabotxines, a les “veritats” més falornioses dels capellanufes castrenses — llurs ídoles assenyalant-los, com aquell ridícul Colom barceloní, l’indret on rau (totalment encastelladregotitzit!) el paradís del totalitarisme. De rampell, encara esgarip molt més que ella: “Ja n’hi ha prou, collons. N’anem tips, d’aquest coll. Si ja és servida, foti el camp, que no hi cabem. A això hem vingut, a comprar, no pas a escoltar propaganda feixista, com si no en tinguéssim prou vomitada pertot arreu… Si volem propaganda feixista, només en cal engegar la televisió. No ens fotreu pas, tot és mentida! Tant anar contra els altres, no se n’adona que, per a un basc, els terroristes són el seus fills…? No ho troba evident…? I quina tristor i quina vergonya per a un català! La verda és la merda, és tot el mateix; la més banal de les covardes forces de repressió… Au, osta, osta, a fer la mà, apa, a ficar maror a un altre lloc. Uix!”

Remugant vagues amenaces s’esmunyí defora, a esquitllar’s, com rat d’albelló, ràpidament al cau estantís on el rat contagiat es migra, a engegar-hi el verí perbocat pel televisor encastelladregotitzit, que no fos cas que el meu lleu sacseig moral encara li afeblís un brinet l’eixarreïment, l’empedreïment de la seua coent, infecta crosta — adquirida qui sap ja de quan, pel martelleig dels mitjans agressors, pobrissona, afegits a la seua innata beneiteria — i ara doncs la crosta ingratable…? — probablement.

[@more@]

Tweet

Filed by cuixplec at 21:57 under General
Comentaris tancats a Tenim l’enemic sempre viltingut, mes mentrestant ens la va fotent