No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Fanocs, fanoques

Volia enraonar ahir o abans-d’ahir dels enemics. Havia vists dos titulars de diari. Els partits ultranacionalistes castelladres (el psoè i el ppè) s’havien conxavats i enconxorxits, com fanoques repel.lents a un raconet, per a bandejar el català, i els diaris en podien parlar i ningú no sembla trobar-ho bestialment agressiu. Segon titular: algun castelladre o encastelladrit director de qualque branca dels esports deia textualment: l’acord que els catalònics encara tenen una tiradeta més a veure si hom els accepta (com prou fóra de llei, carall!) "només en perllongarà l’agonia": textual, només en perllongarà l’agonia. Maleïts enemics castelladres qui només ens volen extingits. Les paraules que els traeixen se’ls escapen, el racisme els raja pels descosits… Amb aquesta purrialla ens hem de fer!.

Tenim la raó contra bords i lladres (deia el clàssic Espriu, i en Raimon magnífic ho ha anat escampant). I prou sabem qui són els lladres… I prou sabem qui són els bords: és a dir, els malsfills, els botiflers, els venuts, els encastelladrits… (Els pikete d’execufion, els putad’ella, tots aquells, els no-nafionalista, és a dir, els qui ens volen desapareguts: brètols, betzols, pallussos, tanta d’agressivitat!)

Mes ara veig aquest altre article de n’Hèctor López Bofill—tan ben mastegat, tan clar—"la condició històrica d’Espanya com a imperi catòlic i búnquer de
l’ortodòxia des de l’envestida reformista del segle XVI inhabilita els
catòlics catalans per separar-se d’aquell poder" diu, i: "represaliats per quaranta anys de dictadura, i emmudits per vint-i-tres anys de pujolisme catòlic" tanmateix els qui no popem falòrnies i volem inexcusablement i ara mateix la llibertat, és a dir, l’independència, no sols som ací, hi som creixent, hi som l’esdevenidor cantat.

Cert, mes si pler de pujolistes i d’altres embeguts de falòrnies religioses (llegiu lo marssifta, lo fofialifta, per dir-ho en xarnec—els marxistes i socialistes nacionalistes, tan religiosos com els pitjors missaires) s’han cregut aquella altra oradura (quan hom es crèdul se n’empassa sovint i de les grosses), aquell altre nyap: és a dir, merdanya, això nogensmenys no vol dir que calgui ficar tothom al mateix sac suïcida ple de rocs o conceptes només arroplegats per al nostre anorreament.

No; de la mateix faiçó que et trobes esquerrans addictes als credos marxistes qui tanmateix poden ésser independentistes: el cabdal Andreu Nin em ve a l’esment, i n’hi ha avui com avui milers i milers, igualment amb els molt catòlics o afins a d’altres religions.

En Joan Coromines, sempre gegantí, catòlic, catalònic, molt ferm, diu al seu article Fanoc, fanoca "excel.lent terme—tan útil en un país com el nostre on aquest repugnant coleòpter humà fa tants estralls, més encara que el dels cafards francesos eficaçment debel.lats des de Rabelais, Cyrano i els enciclopedistes"—excel.lent terme, doncs, "per nomenar els beatons, fanàtics i esmocaciris…"

Fanàtics i tanoques, els fanocs i fanoques qui no volen l’independència perquè els fa por capgirar les ídoles de guix carrinclonament pintat: veuen els merdosets de l’estat com les estàtues dels déus de llurs temples: instituïts, i doncs intocables.

Siguem iconoclastes. Escombrem tant de pollós, resclosit, coent, caspós, escalabornat cau de paràsits. Som-hi. El temple infecte ans podrit de la merdanya (ecs, com put!—quina catipèn no n’ix de canfelip de centúries ja sobreeixit!) cal que sigui immediatament enderrocat. Tots volem viure en pau i lliures—no constantment davall l’ombra sinistra dels mateixos inquisidors dels XVI fins ara: no són ni estàtues, són ninotots de fallota malgirbada a pler.

Visca Catalònia Lliure, Unida, Independent, Solidària i Reconeguda com a tal a tot el collons d’univers.

[@more@]

Tweet

Filed by cuixplec at 6:57 under General
Comentaris tancats a Fanocs, fanoques…