2 juny 2005
Els drama dels traïdors
Recomença, empipador, els drama dels traïdors
“E-pan-na, e-pan-na…”
[Així garranyiguen encara els extremunciats. Només
s’engargussen per a ofendre, i amb llur veueta de capat. Tot
maltraduït del xarnec (o pikhós) per Lleònides Flip, estruç
babau qui perquè de petit l’endoctrinaven en mut es pensa saber
idiomes.]
Són els titelles del partit feixista. Es diuen l’Infeliç
S’afua, l’Albertites Puta D’ella, el Franfisco Carreres de
Mitges al Garró de Vellarra Meucarra Sifilítica (aquest, com es
veu pel nom llarg, és molt noble, d’una nissaga molt pairal),
Alluny Catipèn de Quadres (tan repel·lent com el seu nom ja
mostra, només se li atansen els podrits com ell), merdaportes
rai — merdacaners de llurs cagarrinaires senyors, venuts al
règim dels degenerats rerecagallons del franquisme.
Són representants (més vanitosos encara) del fatu pikham barceloní. Es veu que
a Barcelona allò que pertot al món en diem xarnec — xarnec, és a dir, un
català bord, algú qui per comptes de català es prefereix (per
provicianisme i per típic canguelis de vil acomplexat), es
prefereix no català i àdhuc anticatalà: pensa sobretot en clau
castelladra, provincià endarrerit, nacionalista enterc dels
capellanufistes (quina gràcia sàpiguer que la carrinclona
armada del canfelip no-sé-quin de Castellàdria volia atacar
Anglaterra amb més capellans a bord que no pas artillers!),
flamenquista taurí i tota l’altra merda d’aquella pobra gent.
Quan parla, ho fa en xarnec (que és un castelladre provincià,
llardonat d’estridents catalanades) i escriu en xarnec — supòs
(no ho sé, no n’he llegit mai res ni ganes), supòs que en un
castelladre encara més ecs! i inepte que no és ja de degenerada
natura el castelladre — re més lleig entre els parlars
empescats pels bípeds.
Un xarnec, doncs, com diuen les enciclopèdies de cada galàxia
és aquell qui “essent català, s’esfereeix de ser-ho, no prou
valent d’haver de lluitar per una identitat ocupada i
mortificada per un ocupant massa obtús per a captindre’s altre
que com a animal rabiós (i això al llarg ara centúries) i
renuncia (el pikho o xarnec, vomitiu cagalló covard) a tot el
que és català per a donar’s totalment a l’enemic, especialment
pel que fa a la llengua…” (…) “allò que hom en diu arreu
xarnec, a bona part de Barcelona en diuen, en dialecte
barceloní, i doncs molt més lletjament, pikho.”
I ara hi tornen. I hi tornen amb la mateixa cançó traïdorenca
de sempre. Ens n’atipen; tenim delit de sebollir’ls amb
pedrades; de colgar’ls per sempre més sota daus ciclopis i
altre pedram catedralici; de fer’n xixines a cops de xi molt
sobtat; de bombar’ls fins al polsim més esventat pels llunys
forat-negrosos de l’oblit. Car repeteixen amb llur alè de merda
que ens volen Merdalònia, i que ens volen d’una puta vegada
convertits en catalladres — oh, els calfreds i les esgarrifaós
de fàstic massa immens!
Llur forma és de llauna cilíndrica (de conserves estantisses i
tuixegoses) de tomàquet fet malbé — o, ja més realístic, de
sangassa.
Treuen el cap (i prou), el cap blau restrenyut per un foradet
de la llauna — el foradet del cul.
Tots duen golls d’esglai, a tall de geps de coll. Llurs golls
és perquè se’ls embussa i entrevanca el català, els ennuega
asfixiosament, i el gep al coll cuida a fer’ls pet (si encara
fan més pudor, els pudents, potser sí que fotrem tots els camp
i els deixarem a ells i a llurs senyors, els avariciosos
titellaires castelladres, al capdavall amos de ca nostra…) Amb
el castelladre cap problema, el parlen amb l’anus, com dic, i
hi tenen encastada la llengua, i d’això que víngon tan blaus i
tan restrenyuts, i tan llauna, marededéu.
Naltres, qui som els pobles de la senyera — quatre rius de fang
feraç en terra groga de blat — mai no hi ens emmerdem, en
històries de conserves corrompudes. Ens plau l’aire net. I nou.
L’aire de l’endavant, el que ens duu nova collita de què
esdevindre’n urcós. Tenim milers d’anys darrere i encara més
davant, el tot sencer només lleugerament entecat per la
proximitat podridora de les llaunes esclatades per la
virulència verinosa durant alguns anyets foscs.
Nacionalisme d’estat: aquesta és la definició de feixisme. No
pas el nacionalisme, doncs — res més fastigós. Per a naltres…
El resisme és l’isme que seguim, si en seguim cap —
resisme és la manera de veure les coses del món (el res) tal com són a ull nu,
d’esfinx, empedreït, sense passions ni preconceptes ni
partits-presos ni prejudicis ni enverinaments infantils…
Sobretot veient-les doncs part de dessota, car part de dessota
tota res (tota cosa) és res, no-res.
Sentiu-los, en canvi, escagarrinar’s… Vanten i esbomben com
boigs esgargamellats llur traste estrambòtic i malcollat, llur
cadàver empatollat i enllotat nat mort — llur amat estat enemic
— vesànics, paranoics — de l’ogre podrit llepaculencs. Ecs,
quin unamonisme, quin orxegaigassetillisme, ecs, ecs, ecs, vull
dir, quin feixisme no rellepen i reaprofiten, xuclat sense ni
com ve ni com va, i llavors regurgitat (i en xarnec perquè no
se’ls escolti ningú, cal ésser capdecul!) — perboc sempre
rescalfat i cada dia més infecte!
Qui vol mantindre aital esgarrifosa merdegada perquè encara
pudi més anys…? Com qui manté la guerra — els industrials de la
guerra — els buròcrates del militarisme pentagònic — els
agonistes professionals — els cofois, panxacontents i molt
comcals i familiers investors de les fàbriques d’armaments,
també els titelles encastelladrits volen mantindre tota la
burocràcia dels repugnants interessos creats: llur vida què
fóra sense el rerefons dels fils que els fan bellugar’s com
cagallons si caic no caic al pou infinit del canfelip de la
mort més insultada…? Car per a naltres sempre seran traïdors, i
per a ells, per als feixistes de l’estat castelladre, no seran
mai altre que ridiculitzats covards instruments
d’autodestrucció… Perifèrics leri-leri, de fil escaguitxós ans
esfilagarsat, a frec de rompre’s damunt l’abís.
Veuen ara que tot se’ls trenca. Quina cara blava de cagats molt
restrenyuts no foten! Ja han begut oli. Catalònia directa cap a
l’independència! I ells jaquits enrere, riota dels magnífics
alliberats, i odi dels escarransits de la desemmasquerada
delusió imbècil — llurs antics senyors llençant-los a dida,
escombraries de l’ahir fallit, per qui ara no tenen cap empre i
de qui són també immensament fastiguejats.
Són no-re ara (vanitat de l’impotència i prou) i seran, al
llarg dels mil·lennis desapareguts, si són mai re, el que són
ara: traïdors molt insultats.
“Nacionalisme d’estat — mena d’esmolada paranoia”, diu n’Edward
W. Said. “Qui adora l’estat deixa d’ésser humà”, diu na Simone
Weil — i esdevé llauna de conserves rovellada de recapte o
xorrèstic podrit part de dins, i del forat del cul de la qual
el cap només els n’ix, per a dir paranoiades i d’altres
datpelculades del nacionalisme castelladrístic de ració i de
reglament…
Llur ídola grotesca i carrinclona, l’estat militaritzat del
castelladrisme nacionalsocialista, això adoren, amb llurs caps
de titelles escanyats — pel forat del cul de la llauna hi
treurien quelcom més si podien — llas, si al coll no hi tenien
el goll monstruós del català travessat.
______________________________
Ah quin mal d’orelles.
Sentir’ls és podrir’s.
Home, són de Merdís.
______________________________
[@more@]
Filed by cuixplec at 0:33 under General
Comentaris tancats a Els drama dels traïdors
