No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Niu d’oblit

Iu Oblit, corregudaire beatífic, no havia tanmateix guanyada mai cap correguda. Ni així poc perduda. Car sempre havia corregut solet.

Això li esdevenia, oi…? — feia niu a les branques del vern, i de bon matí s’envolava, i córrer rai, de valent, amunt i avall, ben lluny de l’indret d’on aquell matí havia com aquell qui diu nascut, i, és clar, això altre li esdevenia aleshores que: bo i arribant voreta nit, havia oblidat el vern on era el niu, i doncs què feia…? — això rai, feia niu entre el brancam del trèmol, i l’endemà matinant espetegava com aquell qui diu a cop d’ala i s’allunyava a córrer encí i ençà, dejús i dessús, i avant va — arribava la foscor, i, el niu, troba’l.

Doncs, feia niu al salze de voreta l’aigua. L’estany li emmirallava el son. El son el duia pel camí del somni a pujar i davallar, rabent i sinuós com un milcames, per tots els viaranys muntanyecs fins i tot els menys fressats — i ah, meravella, àdhuc pels que inventava a l’instant del córrer allavòrens.

I com l’aurora trencava la fosca, ell trencava a córrer.

Un jorn oblic, de tempesta, es trencà també una altra cosa: una cama. Malament rai, doncs. Que ara havia de fer niu i no bellugar-s’hi fins que la cama se li refés.

Oh, la cama! Oh, la cama! — li deia, per tal d’engrescar-la a guarir’s, car allí s’hi migrava — li feia l’efecte ja al cap de dos dies que s’hi morís.

Corregudaire adés beatífic qui ara t’has tornat malaltissament buit de tota joia, li semblà que li deia una veu.

Era la veu de la follia.

La follia anava abillada com una dona, amb un llençol sedós i finet, mig transparent, i rumbejava una certa formosor. N’Iu Oblit mai no s’havia aturat a fer cas de cap dona. Prou feina tinc, havia pensat, per malaguanyar l’estona sentint ximpleries.

Tret que aquell dia (n’Iu, amb febre, no se n’adonava ni tenia talent per a escatir si era ja jorn o encara feia nit), aquell dia, doncs, la follia triava d’enraonar assenyadament.

—Corregudaire cosmopolita, de migterreny, i curt-, i llarg-, no t’esmeperdis si et revel que ets un suro corcat de dormir a cap niu — car prou és molt millor de fer-ho a l’estiribel i a pèl.

Què faré ara…? Seguiré el seu consell…? Dormiré per terra, i sense plomes, d’ençà d’ara mateix…? És cert que al niu de seguida s’hi fan puces, arnes, xinxes, llémenes — ecs, animalades rai — d’aqueixes qui et ficen i fitoren i, sobre, et duen malalties.

Jo, és a dir, tot allò que co-neix (i continua) amb mi — aquella familiar amalgama coneguda, de tots els qui (dins mos límits) hi creixem ensems — i això inclou mos records, i mos somnis, i mos oblits — no voldria pas que s’acresqués amb la co-naixença (cada nou dia) de nous hostes maleïts — bestioles paràsites qui em destrueixen el trellat que em trella i que fins ara tenia tan ben galgat. Codonys, aviat ja no sabré qui sóc — fins que no em trenquí la cama prou que ho sapiguí — mes ara és cert que, amb l’afegitó malvingut de la febre, cada moment em conec menys.

Seguí el molt assenyat consell de la follia i es deixà caure a terra, i per terra s’arrossegà, gairebé rèptil, amb la panxa doncs, i a cop de colzes i de bon genoll, damunt els tolls, els fangs, i les cendres, i les pols. S’arrossegà (dic) doncs fins cap ca l’apotecari.

Car quina altra esperança tinc altre que trobar un bon farmacèutic…? (Es digué.) Ell qui ven tuties i aixarops i lletovaris i llepolies, d’on es veu que el guariment sovint se’n col·legeix.

—Sóc a mercè de molta de mort — li respongué el de l’apotecaria, un home ja granat, de qui n’endevinaves l’esquelet, car rere el taulell era prim com un fil, de tal faisó que, dels prestatges i estatgers a la seua minsa esquena, en veies pràcticament la totalitat dels flascons — la seua corpenta no te n’ocloïa ni un.

—Com et dius…? (Li demanà.)

I n’Iu respongué: “Em dic n’Iu, i adés en fugia, de cada niu, d’on salut rai. Mes ara, cama-romput, romp-camat, romp-camut, llas, no puc gaire ni de bellugar’m, d’on m’ha calgut de servar niu durant un niu de dies, i doncs, estantís i fotut rai.”

—Comprenc.

—Tinc un païdor de cocodril, d’on mai que m’hajo calgut d’ésser gens llefec. No pas. M’ho empàs tot sense engaltar, com aquell qui diu, sense mastegar — maduixes, cols amb caluix sencer, cigrons amb bajoca seca, avellanes amb closca, gats vermells amb pells i tot, i no diguéssim conills verds i burells, i grocs i maragdins — tot cap dins, germà, i que els àcids dels nítols fàçon llur feina.

—Meravellós. En canvi jo, temptat pels fats, he temptat els fats omplint-me tothora el pap de dolces i gens fades medecines, de què en sóc bon tros llamenc, i d’ací que em vejos desdentegat, i amb mants gams i entecs, de què poc t’ensopiré fent-te’n cap llista.

—Hum.

—Com tu, he perduda tota la meua família. Cap meu remei no en salvava ni un dels membres de la qual — i nombrosa com era, badall! — i ara sóc individu sull. Em veus desanimat, a les portes del tornar al no-re d’on sóc nat.

—Jo era nat cada matí d’un niu nou, i a açò grui ara de tornar. Bufa el llebeig i amb el llebeig me’n vaig; bufa el xaloc, i amb el xaloc me’n vaig…, i em dugui on em dugui el vent, allí hi ha un arbre amb branques on un niu m’hi faig.

—Mes sense cama sana, tot se n’ha anat en orris; ara t’entenc. Has sentit mai a enraonar en els teus viatges de la sopa Julianna…?

—Només conec el menjar cru.

—No saps què et perds. Se l’empescà la meua rebesàvia Julianna. Va viure fins als tres-mil quatre-cents quaranta-quatre anys.

—Cordons, curtet!

—Roplegues de per terra tota mena de brossa. Si t’ho prohibeixen a cap indret, en fuigs fins a trobar’n cap altre on tot això sigui permès. Ca…? Re no és un crim fins que qualque escarransit ennuegat no decideix, esquirriós, que cal cap llei que així ho estableixo.

—Codonys, germà, per xò fugia de niu de continu. Mes ara poc puc!

—Capeixc, capeixc.

—Ja és permesa en aquest indret on som la sopa aqueixa miraculosa de la vostra padrina…?

—No. S’ha de fer d’estranquis, company. Roplegues de per terra tota la brossa que et vingui faitissa i la fiques a bullir…

—A bullir…? On…?

—A l’olla del cap d’un mort.

—Hu, quin cangueli!

—Ja ho sé, n’Iu, que te’n rius. Que un hom qui ha anat pel món de niu nou en nou niu, nou nius nous en nou dies, de re s’espanta. Això… Si t’esperes una miqueta, pots emprar l’olla del meu cap. Em moriré, posaràs el meu cos que se’l mengin les feristeles — poca teca tindran, atès com sóc de magre, ai! — i llavors…

—Re no em nou, com sabeu! Poc fer’m bullir les brosses més repel·lents i estopenques i corretjoses dins l’olla del meu pap.

—És el teu pap cap cap de mort…?

—No pas.

—I doncs…?

—Ah, perdoneu; poc sabia que l’atuell on coure la cosa era cabdal.

—Cabdal com la cama per a córrer, capdal com l’ull per a veure.

—Parlant d’ulls…

—L’ocell dels ulls, quan els perdos, troba’l, i a cops de bec a les cavorques te’n fica de nous.

—Veus…? Això tampoc no ho sabia. I tant com he viatjat!

—L’olla bullint enxulla tota la substància que hi mets. Esdevé tan tova, escolta’m i creu-me, com és tou el cervell teu.

—El meu…?

—Ja sé que el tens ben tovet perquè aquest mots meus eren mots de martell que estova.

N’Iu Oblit es digué que per aventura delirava. Aquell farmacèutic inservible, només servat per un esquelet tort, de gairell, esbiaixat, per cap altre pleixell que el taulell i lleixes servat, se li desfeia davant part davant. Se li desfeia l’esquelet, doncs, i se li desfeia l’olla del cap, d’on poc llavors que pogués coure-hi cap sopa més o menys guaridora de cama.

Cridà la follia vestida de dona, amb un llençol sedós i finet, per on translluïen les carns. “Follia, follia, on ets…?”

Ningú no el responia. Cap altra veu volia brollar-li ni dins ni fora d’olla. Ni de follia assenyada ni de follia folla i eixelebrada cap veu no l’atenyia. “A quin niu ets ara, follia…?”

—Ni al teu ni al meu. A quin ho oblidava.

Amb un beatífic somrís, el corregudaire beatífic se n’adonà que la molt formosa dona ara era ella qui de niu en niu saltava. I que també ella l’havia oblidat.

Es diu n’Iu Oblit: “Sóc niu d’oblit. Ningú més no m’hi vol viure. Em desfaig com l’esquelet del farmacèutic, devorat per les feristeles de la nit.”

I és vera que mai més no va córrer enlloc.