No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Isòcrones, de qui la voluntat no és sinó orb jurcar, ens volem al cel fràgil voliola efímera, una de més al quiet esbart, a l’eixam silent, al cel d’un capaltard d’estiu encara assolellat, per les ombres fresquetes dels arbres atapeïts desensopeïdes, reenvigorides, damunt una aigua neta qui davalla lentament cap a no sabem pas on, car ací mateix ens consumim.

Fixes com un altre dels més mínims detalls, minúcia pulveritzada de quadre pintat per a l’etern, polsim daurat o verdet. Letal encert, ni hi sobrem ni hi manquem. Vida, qui aturares d’ésser dictatorial, et preferim a les lletres mateixes del llibre, i a les lletres mateixes en preferim, cal dir, les espurnes iridiscents que el record de la sorra d’on el paper prové ens llencen gentilment contra la nua bombeta al raconet del solitari glaçó per on esguardem l’immòbil persistent.

Com damunt la molt fragmentada sentor on xauxinem en petits rombets, les més secretes amenitats ens són revelades per cada goteta de rou que es col.lapsa al damunt nostre. El quadre brama ara en fervent erupció, el quadre llavors es podreix, el quadre al capdavall no es mereix ni cap vulgar excavació arqueològica, on tota descoberta és banal, car adreçada a l’enrere, no pas atraçada al vinent més elevat.

De segur que l’oblit no s’ho enduia enlloc. Que enregistrat a l’esperit de cascú (o surant a l’ànima de l’eixam) hi rau la imatge gloriosa de l’envol. I que tot anava aitan suaument i fina. Fins que l’ocell de presa, perxat dalt a l’alt més alt, no decidí (era una femella) d’empaitar’ns. Em sembla que tots vam sentir-la braire de fúria al seu torn, i més tard mormolar penjaments, i tot seguit raucar com qui xanta en qualque ritu rar: i vam veure, com qui ho somia, aitan precisament, i de molt a prop, com el rostre (car era una ocella) se li tornà rude i escarransit i despietat.

Amb boví badar, ens acotàrem a rebre. Espasmes prengueren els mil vuit-cents quaranta-tres trons qui li pobablen els peus emmerletats — ah, ídola avesada a revomitar psalms. Tot aquell ramat de criats per què altre sinó per a anorrear’ns…?

Sent: botes de soles ferrades trepitjant podrit. I només érem formes inacabades, tot just incoades entelèquies, mals pensaments sense aplicar. Vius, tanmateix — ací raïa la pena. Més ella destruïa només per amor a l’ermàs enyorat. I així galdinyava i flastomava: Ja ni sou! Ja… ni… sou…

A la pedra esberlada de l’esglaó de l’entrada, als cocons del sardinell insultat de bales, sang. I damunt, llinda traucada avall, una aranya qui penja amb un embalum polsegós de bossa enteranyinada. Tòtilament hipnotitzada per l’esquer a la cua de la vespa blau metàl.lic, cascuna de nosaltres, o l’eixam sencer en suspesa membrana muntades, a l’aire agre dels verdancs al firmament, antenes tendrumoses ens recreixen d’ençà d’augmentats panxells. Hom ens ensibornava molt vergonyosament, hom ens parasitava letalment. With such amounts of effectiveness as to preclude, you would wisely say, any kind of rebuke.

Vaig dir: bona nit, mes ningú no contestà.