No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Manuelete Marinete, fucking cacosexualete.

Se n’ere un camí un datpelcul lleig de mena qui es deie Manelet, però es feie dir (en xarnec) quelcom fastigoset que no repetiré perquè no vull ésser obscè. Es feie dir en xarnec perquè re no li agradae tant com de xuclar cagallons.

Doncs bé. Aquest Manelet (ara amb nom xarnec) féu carrera on vivie el monstre borborígmic — una vila apellada Merda, cau dels criminals. Viure-hi vol dir mort (el cervell se t’hi podreix, per això et converteixes al castelladrisme hèctic, i et canvies llardós i ivarçós el nom al xarnec).

Per la Merda aparegué aquell camí que dic l’heroic col·laboracionista Tardà. Tothom el volie convertir: “Tardà arribes massa aviat, encara ets massa verd per a garlar ni dir re; quan vinguis tardà i retardat, llavors t’hi deixarem — i tot et sortirà finet i xarnec.”

Però el col·laboracionista Tardà, per comptes de mai no haver’s aventurat Merda endins (on com hem dit tothom encontinent es podreix de cervell i es retarde en un tres i no res), per comptes de no pas fer’ls la bora cara i tractar’ls com a humans, i així doncs servar’s ell independent i net (i intel·ligent: no pas podrit), pensà (carallot!) que els doblegarie, que els convertirie ell al seny. Quin seny, bordegàs?… No t’hem dit que duen un cagalló per cervell!… Fot el camp, no hi col·laboros, no estintolos els criminals — que Merda i els merdencs es rabèjon en llur merda fins que la merda no els sobreixo, no dic pas pels traus de les orelles, car ja és un fet, ni pels oronells ni per la coroneta de capellà, ans pel mapa i tot. Car l’únic que foteu, Tardà, tu i els teus, es retardar’n l’emmerdament definitiu.

Cap de naltres mai no hi hauríem de fotre el nas!

Què ens hi anem a barrejar! Hi col·laboraren els pujolistes i ja ho veus com s’han tornats — irrespirables!… Ara sortiu valtres a caure al mateix pou de fems.

Malament rai. Quin patiment destrenyedor, quin neguit més fotut…

Així ploraa quan per la finestra del davant la vídua tregué el nas. “Vídua!” — cridí —. “Se t’acabaren els plors?”

Em respongué: “I a tu qui se t’ha mort?…”

Dic: “Catalònia, collons. Se’m mor, i mor i re-mor!”

“Són tots aquests maleïts barcelonins arregladors de Castellàdria. Mortriren mon marit, qui era de dretes. I ara et mortreixen a tu, esquerrà. Fins i tot un bocí de merda, tan oliós com el borreu barroer Borrel, aquest Manuelete Marinete, repugnant cacosexualete, es veu amb cor de donar’us pel cul…”

“És cert, vénen larvats de salvadors de les pàtries d’altri, dementre que mortreixen la pròpia. El que foten els diners! La Gallina, l’Arturete, s’esbatussen per roïnes molletes i xereques crostetes, quan els avariciosos castelladres s’ho enduen tot, la fornada sencera, a enfonsar-ho a la Merda. Com es pot ésser tan banau!… Qui ens quede ara?… Nidéu!”

“De dir que hi ha un déu és insultar el déu qui hi podrie haver — tret que (com pensaven més assenyadament certs antics) allò de fora nostre — pels àmbits intermaterials i gens vists — haurie d’ésser (millor) un batibull de batalles entre déus, on sovint, com ara, els qui guanyen són els més perversos i pitjors — d’on els qui ens caguem de continu en déu tenim tota la raó, car amb aquesta maledicció malullem els maleïts i alhora oferim un petit ajut als bons — suposant que n’hi hajo cap… Tornem-hi: de dir que hi ha un déu és insultar el déu qui podrie raure darrere del que és (o millor: semble, car al capdavall què ens sabem naltres?) i qui per tant podrie haver creada tal merdegada de folla crueltat arreu sobreixent…”

“No parlaa en metafísic, la vídua. Parlaa de quin partit ni de qui fiar’ns. Parlaa de qui ens represente als catalans?… Ningú. Cada camí que semble que puge cap català, de mantinent s’enverine en col·laboracionista molt pallàs i pallús. Es pose a convertir merdosos a Merda mateix. Ha, ha, ha!”

“Ploreu com jo, esquerrà. Ploreu rient.”

“La vídua, i com ho saps!”

“Mon marit fotie el mateix abans no se suicidés…”

“Veig que va tallar pel dret.”

“Com tu tallaràs pel tort. Els esquerrans tot ho estireganyeu una mica més, i el patiment s’estén.”

“Que trist és enraonar amb tu, vídua.”

“Vidu, ja ho veus.”

“M’has dit vidu, i mai no em casí?… Ah, hò, tens raó: si, amb l’esperança.”

“Eccò-lì-quà,” — i ja tornae a guillar.

Em vingué a l’esment en macarrònic mussolínic l’estada a la caserna, a la cel·la de l’examinador qui havie de decidir el teu destí de presoner.

Bo i esperant, així és com em conec, cantant pels viaranys muntanyecs adés trepitjats per bandolers i altres estorçaires de poble sotmès, per corriols pedregosos on s’esconillen els conills qui, llavors, rere les bardisses punxents, em jutgen severament.

Tothom al poble, perquè em sabien artista, cascú em preae, precoç, l’orgasme de l’esperit… Adu el capellà me’n deie de riure — qui confessae què, i si les monges cardaen gens o gaire.

Em guaití el quadre. M’aesmí declamant: “Penjats a un piu de fusta de la rònega paret, els renills i esclafits de ferradura dels cavalls sobresurten de l’impalpable substància de les llums rere torres totes runa als vessants dels precipicis…” Car l’escena era carrinclonament romàntica a collons. Podies dir-ho, com dic, com qualsevol mussol ascètic, en mussolínic macarrònic: “Guardatevi le tetre mura; appesi a un piuolo di legno, i nitriti e zoccolie dei cavalli occupano l’impalpabile sostanza delle luci che apparen al-di-là delle torri in rovina dei precipici a sghimbesci…”, i encara feia més gràcia.

Entrà doncs el tètric batlliu.

“No es bellugo”, em va dir. “Abaixo’s pantalons i calçotets i vinclo’s així com si el Manuelete el donés pel sés.”

Trobí tot allò fort sospitós. Me n’havie passada una de semblant a l’orfenat, i llavors entre els capellans, i llavors a l’acampada del Mas Tranquil, on els conills eren tremendament orelluts. Long-eared fancy rabbits, those are the blessing bishops of love in the camping… Les sedes de llurs orelles captaven cada panteix i esbufec i sospir i gemeguet. I llavors se n’anaen corrent.

Això volia fer, fugir.

Però el tètric batlliu hi furgae amb el dit. “No hi ix re?…” Digué, com ara enfellonit.

“Què cony hi ha d’eixir?…” Que li responc, un bri bròfec, car prou empegueït estic, tot i que sempre m’ha complagut d’ensenyar el cul a la gent bona persona — nu he nascut, nu em mantinc, són un nudista del quan fa bo.

“Merda doncs! De primer us bevíeu un laxatiu, i re. Llavors un catàrtic, i aitampoc. Ara un dràstic, i ja ho veieu: sec! No sou pas bo per a cap destí.”

“A part, és clar, que no hi sóc tot. Innocu, mes no pas tot.”

“L’estrany és que no la cagueu. Massa independent que sou. Ara, atès que, com bé dieu, tocat rai, i inofensiu… — ni ens hi enredarem. Au, a la vostra, mes no hi torneu. Els qui no la caguen mai, corren perill de fer tornar frenètics els més fanàtics, i el batlliu vinent potsefer que no sigo tan comprensiu.”

Sempre he pensat que valie més ruc que traïdor. Com un ruc, m’he mantingut fidel al mateix caminoi on de jovenet cantí, dementre que els conills s’esconillaen astorats… I mai em passae pel cap d’enfonsar’m a cap femer. Ja em suicidaré, pensaa, quan seré mort.

I em ve una imatge nova.

Car no só rat de claveguera, ans au de sobrevol. Si ningú em donés el seu vot perquè el tregués del merder no m’hi enfonsaria també per tal d’empantanegar-m’hi així mateix, ni per laberints de llims immunds, ans l’en treia amb un coble o barrot de molts de braços i ben lluny, cap al muntanyam alat, on les armes valen per dues o pus.

Muntanyencs, pirenaics, fórem implanxables, com els suïssos, de qui tot envejós se’n riu — tot envejós ridícul cridat a guerres interminables.

Collons, tan bé que ho tenim, i encara badem!