No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Què vénen a furgar els panolis de les calces recagades?*

(*Pel que fa a panolis: aquest és el nom que es donen ells mateixos: “lo epanole ací, lo epanole açà, i lo epanole querremo ma epana i la banera epanola al campdamunto de cada cloquero i que to er mondo xerro en epanole…”, l’únic que s’hi posen un cagalló ondulat al bell mig del nom, i que no sé què altre deu voler dir que en són molt llèpols… Pel que fa a calces recagades: així és com sona a un català allò que diuen continuament de “caça rekionale”.)

Maleïts desagraïts, tanmateix! Tants d’anys de fotre la sangonera i encara vénen a furgar pel femer del franquisme. Enlloc de callar i no fer’s veure’s gaire. Massa mal travessats que ja els tenim a la gargamella.

Això és un atac frontal. Bocins de merda nacionalista castelladre empeltada que malauradament tenim, d’on n’emmalaltim i sobre cuida destruir’ns.

On és la resposta del govern Gallina!

Gallina, tanca’n els antres de proliferació maligna!

S’hi troben tant malament, pobrissons. ELLS RAI, PERÒ. Jotfot, se’n poden tornar tantost a llur pàtria sobirana tan collonuda.

Nosaltres sí que ho tenim  malament. Nosaltres ens hi trobem molt pitjor, arraconats a llur corralina, i no en podem fotre el camp. Ens tenen vigilats per exèrcits de criminals.  Llur pàtria tan collonuda el nostre camp de concentració molt sinistre i repel·lent. I n’hem de patir l’infame cançoneta de llurs propagandistes nacionalistes feixistes castelladres qui van braent 24 hores sobre 24 pels altaveus de les torres armades de llur pàtria tan carrinclona i mefítica.

Prou poden, lladregots.

Quan ho comprendran?… EL CATALÀ ÉS LA LLENGUA DE LA LLIBERTAT.

Gallina, no volem que deixis entrar ningú que no sàpigui català. Els grocs grecs i les gregues grogues. I tothom altri. I si algú cal que entri per caritat, cal que l’aprengui en sis mesos, i si en sis mesos no el sap, fora.

Aquesta és una contrada amb cara i ulls. Ja en tenim prou, d’enemics infiltrats qui només cerquen a eliminar’ns de tot arreu. Aviat serà com si mai no hem existit. Quina vergonya d’ésser cacalà, d’ésser barceloní, d’ésser gallina. I quina vergonya aqueixos soldats llecs de l’exèrcit nacionalista castelladre no pas pagats, és a dir, ho fan per afecció a fer mal i a fer el lladre i el soldat. (O potser els paga el govern Gallina, com abans els pagava l’emètic govern del Mort. Cal ésser babau per a pagar’n les festetes. El furibund odi anticatalà que s’hi cova, entre l’estretor mental d’uns desgraciats desagraïts cap a qui els acull, i en canvi llepaculencs de debò amb un amo qui se’ls treu de sobre, fa feredat. La prova: cada dia hi ha més de ferotge inadaptat clavant’ns-la a casa nostra i tot.)

    Què més ens volen pendre?
    Àhduc la llengua, si són murriets!

    (El poble qui captiu cau
    amb la llengua té la clau
    d’alliberar’s del jou on rau — estrafet d’en Frederic Mistral)