No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Sobre els soldats.

(Referent al que deia abans sobre aquella pobra gent de “la caça rekionale” i llurs baboiades de tapat qui te la fot part darrere amb ganivet rovellat, i llurs estirabots i poca-soltades de de poca-substància, tractant de ficar jull i d’embolicar la troca, i prenent-se per soldatalla — i soldatalla llogada de franc que ja és de pallús! — a favor del nacionalisme feixista…)

Me’n record de llegir no ha gaire que el quocient intel·lectual del soldadum nacionalista castelladre l’havien abaixat de 0,1 a 0,05 — o quelcom així; no em feu cas. Ça com lla, el molt escaient quocient intel·lectual d’un tàvec, el qual en deu tindre prou (sobre el d’atipar’s i cardar) amb l’instint afegit de burxar i emprenyar.

Ambdòs palesament el mateix deler de mossegar, el mateix uniforme merdagroc, les mateixes ganes de fer nosa.

————————————————————————————————————

S’hi adiu una dita d’en Joan Ramis (aquell del preciós: “Jo no sé com resistesc / A la pena que patesc”)

Algun cap sense cervell
A la guerra em féu partir;
I jo, qui el vaig obeir,
Vaig esser més ase que ell. (1783)

Aquest és el plany del soldat amb un dit de cervell — els qui ni al dit no arriben, aqueixos encara són més de plànyer, però mai no tant com llurs víctimes, és clar.

————————————————————————————————————

Encara duren i retrunyen i cuegen (com si fos cas d’un llangardaix petaner aixafat per les rodes cruels de les circumstàncies) els esporugueïments i espoderaments i escarafalls del dibuixet del ninotaire Rall (d’un cas com un cabàs que s’escunçà a la contrada on mana el suprem genocida de l’instant):

Diu a la paret el cartell: “A l’Exèrcit: hi volem la bona gent qui no saben re de què va.”
Comentari: “Segur que recordeu el cas del fultbolaire qui s’estimà més d’enllistar’s que de signar un contracte d’un pilot de calers.”
Soldat: “Deixeu’s estar amb la lletra petita. La qüestió és si em serà permès de pelar moros.”
Comentari: “El paio, qui de soldat faria només divuit mil dolarets, s’havia cregut que les guerres del boig Buix tenien re a veure amb l’atac a les torres.”
Boig: “Ataquem l’Afganistà per tal d’atènyer-hi els ferroviaris, basats al Pakistà i pagats per l’Aràbia Saudita. I també ataquem l’Iraq per tal d’atènyer-hi els ferroviaris, els quals odien amb tota la força llur enemic Saddam.”
Enllistador: “Un raonament impecable.”
Comentari: “De fet aquell soldat no era sinó un cargolet en una màquina barata d’ocupació i de matar civils, per tal de fer de suport a un govern titella que li permetés d’espletar petroli i gas.”
Sergent: “Els museus? Que es cremin. Corr cap a apariar i adobar els conductes de petroli, per això som ací.”
Comentari: “Així que quan la resistència afgana pelà al seu torn el soldat, els diaris hagueren de pensar-se’n quina en ficarien.”
Gent del diari: u: “Com el tractem, de capdecony?”— dos: “De datpelcul?” — tres: “D’heroi!”

————————————————————————————————————

D’heroi, és clar, car qui paga els qui escriuen als diaris?
Els qui s’aprofiten de la sang vessada pels qui els fan les guerres d’apropiació.
Negoci rodó.

————————————————————————————————————

Segons el llibre de memòries, jaquit enrere en acabat de l’ofici de l’anar fent que és viure, del marquès d’Argençó, un il·lustrat del divuit treballant pel borbó gavatx, això es veu que digué el monarca.

Fa d’Argençó: “Qui no estigui resignat a perdre-hi la vida, així tenint-la per menys que l’ambició i la glòria, més val que no vagi a la guerra. Cert que la guerra és follia. D’ací que els filòsofs no s’hi avinguin. Com, a l’inrevés, bé s’hi avenen les persones amb passions: el jovent, els sanguinis, els carnissers, tots aqueixos s’hi dediquen lleugerament i franca. Ara, els filòsofs s’hi repensen: madurament consiren que no hi ha més alt bé que el de viure. I que el mal pitjor és l’anorreament. Pensen que pel fet que la gent descordada troben a la barreja de la vida més de mals que no pas bens (el contrari del que troben els filòsofs pausats), per això els eixelebrats se’n van a la guerra. I els filòsofs tenen raó: la vida els val la pena, els és delícia.

“Vaig sentir el rei parlar frívolament l’altre dia de la virtut que hom anomena bravesa. Hi havia algú que li parlava d’un dels seus oficials i en deia que era un brutal sense seny, molt estúpid, etc…

“Interrompé burleta el rei: Ei, en una paraula, i prou: és un valent. (C’est un brave homme.)”

Ara, això de brau hom, continua d’ésser força despectiu. Vol dir que, pobrissó, el pesquis no li arriba gaire lluny.

————————————————————————————————————

Soldats, com us feu tractar!

Us n’adoneu que qui us envien a morir tots són iguals?

Quantes de vegades us els haurem de retratar? Car altrament cal ésser de debò ruc.