No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Cançonetes de l’enfadós, irritants rai.

Hom ens assabenta que cap a Lleida els 84% de restaurants tenen les cartes en català. La puta gran cosa, Manela. Per dissort, això no vol pas dir que no les tinguin també en cagalló. A part que allò que vull saber de debò és com les tenen els 16% restants — quina por que no les tinguin només en cagalló! — i si a les cartes només t’ho fiquen en cagalló, pots-te pensar què t’hi fiquen als plats. No entenc com cap català pot anar a menjar a casa de ningú tan verinós.

El que no són figues són bacores, direu, però l’erreu de mig a mig. No és el mateix anar a menjar a un indret adaptat a la terra, que anar-hi al d’algú qui s’hi troba tan malament que ni amb l’idioma de la contrada no se t’adreça. Això el fa un inadaptat perillós, que qui sap quina merdegada no se li pot ocórrer de ficar-t’hi.

I ara que estem de dites, això deia al diari bo (l’Avui, és clar) la senyà Fleuma Simó, vull dir, la senyà Isabel-Clara, escriptora per a les Mèrens i les Mènens (les Emerencianes, les Hermenegildes, que n’hi moltes per la Terreta). Diu que qui confia amb la furibunda merdissalla nacionalista castelladra (el Pudor de Sabates, el Kh-kh-kh-khoy, i els Iburros i Borrels de torn) prou s’enduu cada vegada una decepció (i ho diu en xarnegogavatx, aneu a saber per què), tot volent dir el contrari: que se n’enduu, no pas un engany (que això només vol dir decepció), ans un desengany, un desencant, una desil·lusió. Home, qui és tan ruc de confiar-hi mai — cal ésser Gallina per a fer-ho, collons!

La qüestió que, per a significar’n el desencant, la senyà Isabel-Clara diu que ha trobada una dita escaient d’allò pus, i ho fica en salat, com si ens vingués de Blanes; diu que s’ha quedada, pobrissona, Amb un dit al cul i l’altre a l’orella.

I massa poc, li responc. A part que un dit al cul i l’altre al cony (que això vol dir orella) tampoc no desenganya gens. Al contrari.

Això em duu a l’esment la dita d’En Voltaire (gran home etc.) al qual li feia gràcia d’enfotre-se’n tan sovint com podia d’en Joan Baptista Lully, music i ballarí, al qual retreia que fos tan afeccionadament pederasta i alhora tan supersticiós (és a dir, catòlic). Diu el beat En Voltaire gloriós:

"Un dia se n’era en Joan Baptista amb un xicotet, i amb una mà li la pelava i amb un dit de l’altra mà me’l patinava (me li burxava pel sac); en aquell moment van veure un llamp al cel i tot seguit n’esclatà el tro. Li agafà un calfred a en Joan Baptista i li digué a l’infantó (el qual content rai, cal suposar, i gens desil·lusionat, amb un dit amb cul i s’altre, si doncs no a s’orella, al pipinet): Nen, fes el senyal de la creu, senya’t tu, que jo no puc."

La composició més cèlebre d’en Lully deu ésser la cançoneta infantil, ara internacional, d’A la claror de la lluna, la qual de fet descriu l’intent infructuós d’un parell de farsants típics de donar’s pel sés.

(Fa l’Arlequí espatotxí:)
"A la claror de la lluna / mon amic Peret / presta’m doncs la ploma / per a escriure un mot./ Tinc l’espelma morta / ja no em queda foc / obre’m doncs la porta / per la mort de déu."

(Ara parlarà el sempre desmenjat Peret:)
"A la claror de la lluna / en Peret respon: / De ploma nyeclis, noi / i ja sóc al llit. / Vés-te’n a ca la veïna/  prou crec que hi és / car, a la seua cuina, / hom hi bat l’encenedor."

Clau de la cançó:

Lluna clara: el cul tot blanquet.

Peret: el peret de baix, és clar.

Ploma: ni cal dir-ho (acompareu-hi una altra dita tan famosa: Companys, companys el món és un merder, les homes han la ploma, les dones lo tinter!).

Escriure-hi un mot (a la teua lluna): amb la tinta de la ploma ben sacsada, és clar.

Batre l’encenedor: la noia se la pela (palès!, heu vist mai un cony?)

L’Arlequí vol que el seu peret se li eixoriveixi i per això vol que l’altre se li obri de cul.

Mon amic peret de baix, eixoriveix-te, torna-te’m ploma. Vull escriure-li un mot al cul (la lluna clara), m’estic destrempant, se m’afluixa el foc, obre bé la porta (entre natges). La dona del veí (diu l’altre) t’encendrà el que calgui, prou encesa que ja no va.

Si fa no fot. I variacions adients. Interpretacions rai.

Hi ha cap cançoneta popular innocent? El fabulós Max Cahner n’ha descobertes pilots de catalanes gairebé totes en clau.

I me’n record fa molts d’anys la discussió sobre aquella altra (també del XVII, com la d’en Lully), anònima aquesta, i d’aparença absurda (com totes, si doncs no en veus la clau), que fa: Hey, diddle-diddle, the cat and the fiddle…

Parlant de violins: Nero nas, nero nas / anirem a Barcelona / hi comprarem un violí / per a fer ballar les noies / el diumenge al dematí/  nero nas, nero nas/ caragols a la cassola /  nero nas/ caragols amb bacallà.

Peixos, nasos, bisbes, violins fàl·lics, cargols qui treuen bava (típic dels cantaires de migjorn) i els fiquem a la cassola, i la cassola put a bacallà (exacte!).

Ara allò del diddle-diddle, the cat and the fiddle:

"Ep, fica-fica, el gat i el violí / damunt la lluna la vaca fa un bot / el gosset se’n riu com un flautí / i el plat i la cullera se n’enfugen del tot."

La cullera i el plat, eh? I com s’entrefiquen.

O però es veu que hi ha molt més. L’any 1937 ho explicava l’Edna Sollars a la revista Coronet.

La reina Elisabet d’Anglaterra, la Cat, li abellia molt de fer’s tocar l’orella amb violinets d’entrecuix. Ací teniu el primer vers.

També, pel lletjota i maldestra, hom l’apellava la Vaca, la qual es va saltar o cardar la Lluna, la bella Maria Stuard, la qual féu escapçar. Ací el segon.

El tercer: El gosset era un dels seus efeminats cortesans (no ho són tots? només us cal guaitar la cort dels castelladres, amb el major Orellut, i tots els altres repugnants marquesos), un dels més llepaculs i merdacaners de la fornada.

El quart: El plat i la cullera són els tastaires de la reina. Els setrillaires. Els mestres sala qui fan la salva, com diem en pla català. Éren nobles de naixença: el càrrec era molt ben mirat. Car mira que tastar el menjar de la reina! Només els torcaires del cul reial n’eren més íntims. O potser no. Tant se val. Doncs bé, en aquella saó, el plat i la cullera de la vaca Elisabet eren el baró d’Hertford i Caterina, la germana de la Lady Jane Grey (que ara és el nom que molta de gent carallot posa a llurs gosses, bup-bup); lady Jane Grey, la reina dels nou dies i prou, abans la Mary Stuard no la fes presonera i la fes escapçar. Llavors l’Elisabet féu escapçar la Mary, i així anar fent… Ara comprens per què a les dones els alta tant de seguir romanços de prínceps i merdes d’aqueixes en revistetes repel·lents. Tot hi és sexe, merda i mort.

Tant hi fa. Això s’acaba: el baró i la Caterina s’enamoraren, i fugiren; els batllius de la reina els prengueren, els tancaren, els escapçaren.

I aqueixes cançonets canta la canalleta. Després us queixeu de la televisió.