7 gener 2005
Prou cagarel·la
Visca l’E.T.A., tu!
Ja n’estic fins més amunt; et trobes, viatjant, força de gent qui, seguint les consignes maleites dels capdemerdes qui escriuen als diaris i garlotegen pels televisors, estan contra l’E.T.A.
Sempre són la gent més guilopa, grillada i cofafa; o la més suro, tòtila i lluça; i és clar alhora la més collerada, tacanya i destralera; tots els cotorbes, morrals, bacallars i brutes s’hi apunten, i llavors, geperuts, els desnerits, jafuts i escotiflats qui els aplaudeixen darrere… Ridículs rebavats qui mai no s’han bellugats de casa, qui mai no han ni vist cul en finestra, provincians de cascàrria, plens de bodoixos els garrons, i de grumolls malencetats el cervellot!
“Això de l’E.T.A., quin crim, quin malfat, quin pega i quin gaf!”
I jo en romanc palplantat. Tant que m’agrada a mi l’E.T.A. Tantes de joies i benaurances com sempre m’ha allerades! Haig de dir-ho ben clar: fotríem goig sense E.T.A., malament rai per a tots nosaltres, ja ens couria molt adoloridament, les passaríem magres, els qui tant viatgem en avió, sense l’E.T.A., pobrissons.
Sense l’Estimated Time of Arrival (el temps d’arribada estimat o alfarrassat, ca?) com sabríem els qui som de mena endreçadets i polits a quina hora calcular d’aixecar’ns per a anar’ns-ens als canfelips a quillar’ns-hi el bigotet o a pintar’ns-hi amb pintallavis els llavis?… Quin paperet i quina filota no fotríem altrament a l’arribada!… Qui ens rep en romania esgarrifat!
No, no, al contrari. Sempre direm Visca l’E.T.A!… No voldríem pas quedar’ns amb els pixats al ventre o amb el cul enlaire o amb la carota bruta per sempre i d’empertostemps, no et fot?…
Tornava ahir d’emboirinat viatge i hi pensava…
I ja avui li dic a l’avi — sempre li dic: “AVI, tens nom de pel·lícula, punyeter!” i això el pessigolleja, i l’ànima deixondida amb plomissol i fluixell li frega dolçament, i força de frec a frec, car és un vellet molt simpàtic, ai, i gens sanguinari (com és aquella púrria ignara), i és molt poètic en tost, ell, joflic, gairebé líric i tot — doncs, li dic: Avi, al Plec ja hi tornaré a ficar cosetes jo; aneu, a passejâ’us si voleu amb la mangala; heu feta, dit de passada, una magnífica tasca; i tant, i tant; albíxeres, noi.
On em somriu, angèlic, inspirat, veient-se belleu al cel, amb les aviadrius molt avinents i salades qui, damunt, estimen el temps molt perfectament i acurada. Tafoi, i que mai ningú no goso de treure’ns-les-hi, car, volant-volant, és l’únic que de debò s’hi val.
[@more@]
Filed by cuixplec at 21:40 under General
Comentaris tancats a Prou cagarel·la
