28 novembre 2004
Una taca que s’estén.
Em guaitava suara el mapa universal de l’oratge i me n’adonava de sobte d’una taca bruna, bruta i, m’ho aesmava, pudent.
Semblava merda.
I queia cap al terreny on cau (i de pressa que cau aquests dies malastrucs de decadència a tot estrop) la ciutat de València.
Es veia que hi ploia merda. I merda de la llefiscosa i tova.
I ara veig així mateix que era que els balenthianos havien ahir eixits a manifestar-se contra els gran invasors els catalans.
Ah, hò, sí, els catalans, aquells grans invasors de pobles. No pas els castelladres, no, els castelladres no envaeixen ningú, els castelladres no roben ningú… I els castelladres us ho han pres tot, miserables balenthianos.
Ei, parla’m un xic en balenthiano, balenthiano, ha?…
No, no t’he dit en xarnec; t’he dit en balenthiano. Ha-ha-ha!
En Raimon ja us ho havia dit: sou el fum de la terra. Volia dir el fumet vaporoset que ix del femer que heu esdevinguts… Ah, dissortats, si els grans catalònics aixequéssim el cap. Ah, Martorell, gran invasor català; ah, Osies Marc, gran invasor català. Ah, Eiximenis, ah, Roig, ah, Roís, ah, Muntaner, ah, magnífics catalonesos de bell catalanesc, ah, invasors tots. No pas les cagarrines de ponent qui us ofeguen, no, no pas, la merda lladra, ells no.
Podrem afegir els balenthianos als aragonesos i als murcians: els esbirros nous, els més fanàtics convertits als netejadors de sang, als castelladres de sempre, als inquisidors ofegats d’oprobi a tot el món. Ei, balenthianos, benvinguts al món dels spics i els shitspanics… Prou podeu, collons, quina sort!
Suïcides esclafats, us endinseu a la bassa de merda que és ecspanya; bassiol estantís de merda, així és considerada arreu del món la pretensiosa, monçoneguera, ecspanya — asspain, per als qui parlen en llatí.
Ja us ho menjareu tots sols en un bon entrepà fastigós. Destí esclau de fagocitats, ecs. No vull sàpiguer-ne mai més res. Au, a pastar merda pels segles dels segles. Cruspits sencers pels enemics més odiats. Quina vergonya!
Passi-ho bé, passi-ho bé. Fins a mai més, cagats.
En ben pocs anys, hi hem anat… De València de les riuades a Balenthia de les riotes.
Balenthia — Welcome to Turd City. (Ja ho podeu ficar pertot arreu.)
Quines ganes desficioses d’ésser cagallons, collons; cal ésser sonso! I quan tots ja sereu cagallons diplomats, és a dir, nets de sang, ben castelladres…
Ai, hi tornarem com a l’edat mitjana castelladre, on els nets de sang, és a dir, castelladres diplomats, però mai genuïns del tot en llur castelladregositat molt tibadota de gandul amb carota de jutge, per a millor robar-los, hom trobà de seguida que els mancava prou sal castissa i honorabilitat xarnega.
Llavòrens, què? Veuran que en realitat teniu sang catalana (ai!) i cognoms catalans maldisfressats (ai!) i accent català (ai, ai, ai, quina vergonya!), i amb aqueixes excusetes en tindran prou per a fer-vos la pell.
(Per estrafer el gran poema…)
Robats, us robaran de nou,
i altra vegada, i altra, i vint-i-nou,
i dels sous, els últims nou,
com qui us esclafa al coll la nou,
us en desempallegaran de grat o per força,
dient-vos, miserables desgraciats:
que tindre res molt malament us nou.
Aquells d’ahir, quina gràcia. Fanàtics molt ridículament irritats. Fanàtics amb tics al fanal de cua — quines ganes que l’enemic odiat els dongui pel cul! Quin complex d’inferioritat més gros davant els inferiors castelladres — inferiors en tot, en intel.ligència, en laboriositat, en llengua (heu sentit realment llur papissoteig xafallós, on collons teniu les orelles?), en dignitat, en humanitat… Treiu-vos les putes lleganyes de l’ignorància dels ulls, datspelsac!
Quan comenceu de rebre, no digueu que no us hem avisats. Qui surt de Catalònia pel propi peu, mai més no hi és comptat. En realitat, mai més no compta enlloc.
L’història no s’atura per a ningú. Feu esforços continus per a esdevindre murcians o aragonesos…, que el diable us agafi confessats — confessats d’idiota perquè tingui una mica de pietat vostra. És clar, que quin diable o déu és conegut que tingui pietat?…
Altrament, ei, a la merda, companys.
[@more@]
Filed by cuixplec at 18:41 under General
Comentaris tancats a Una taca que s’estén.
