No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Fa uns quants anys que estic vaccinat contra les merdegades perbocades per la propaganda oficial. Darrerement, he emprat el mètode de substituir el mot “terrorista” pel de “ferroviari”. Llavòrens tots els discursets dels trapelles i farsants de cada pseudonotícia que t’esbomben pels mitjans del poder sonen el falsos i carrinclons que en realitat ja són prou. Et surt el Putà rus, el boig Buix, el Xirac, el Sabatones (i el tros de merda que els xarnecs hi tenien abans, aquell repel·lent hitleret de bot-i-fora), et surten tots els moros de la falorniocràcia — els faliorniòcrates o teòcrates de l’Iran i l’Iraq i tant de moro ruc — et surten el xinès datpelcul i la mare qui va parir l’indonesi — i te n’adones: tots estan d’allò més encontrats contra els pobres ferroviaris! Els ferroviaris — quina excusa per a anar fotent el personal!

A qui enganyeu, desgraciats?… Els ferroviaris com a ases de tots els cops, i vosaltres angelets! Qui s’ho empassa ni creu? Quina creu de falòrnies no ens voleu fotre fotre portar!

Car ja em direu qui és més ferroviari ( — o diguem-ne qui promou més terror — ), els fal·lus-adoradors de can moro, els falorniòcrates de l’al·lah-merda-dels-collons, o el Putà mata-criatures, o el Boig bombardeja-ciutats de cop-descuit i de nit, d’estranquis i traïdorament — Bagdad en ruïnes per tal d’afalagar l’ultracuidança d’un àvid abassegador addicte al petroli… Qui és més ferroviari, el hitlerot al capdavant de totes aqueixes forces massives d’exèrcits assassins — o els quatre ferroviaris desesperats qui acolloneixen quatre rucs?…

Cada vegada que hi ha un (molt repugnant, ja us ho concediré) ataquet ferroviari (ataquet si ho acompareu amb l’atacot de les forces massives), fan feredat els discursets dels hitlerets de torn: la carrincloneria, la tergiversarció, l’enganyifa! Tot és culpa dels ferroviariets! Els hitlerets són un santets qui només maten per caritat! Els ferroviariats maten molt menys però llur crim és molt més ferotge car maten amb odi, no pas amb caritat de cristià o de moro o de cap altra caguerada d’aqueixes.

Escolteu-vos-el aixecant-vos la camisa i pujant-vos a cavall. Diuen: Lluitarem contra el ferroviarisme encara amb més acarnissament, us robarem encara amb més poca-vergonyesa, i us escurçarem les llibertats, i als ferroviaris encara els les escurçarem pus (cas que els en quedi cap, és clar).

Quan és evident que el ferroviarisme només s’acabarà quan s’acabi l’injustícia que el provocava. Tothom sap que ferroviarisme d’estat i ferroviarisme d’indigent es nodreixen mútuament. Car com collons pots acabar amb el ferroviarisme si abans no acabes amb el greuge que el fa nèixer?… I de tota manera com pots dir: Lluitarem contra el ferroviarisme, si saps, farsant, que el ferroviarisme només és una tàctica de lluita emprada per qui no té res a favor?… No és ni una contrada que puguis arranar o àdhuc anorrear, ni un exèrcit qui puguis guanyar, ni una (sola) organització qui puguis despatxar, ni és a cap lloc exacte ni res on puguis fotre-hi ni el dit ni la bomba atòmica. És una manera d’actuar de qui veu que no té cap altra via de fer-se sentir, perquè li has tancada, amb els teus milions (de calers) i els teus milions (d’assalariats armats amb armes de destrucció total i armats amb tots els mitjans de pseudoinformació), tota altra via. I empra la més repugnant, que és l’única que no podràs tapar mai, perquè és la via de l’autosacrifici.

És la tàctica (per exemple) de la dona (o el fill menut) botxinejats, maltractats i abonyegats constantment pel masclot de la casa — covard tros-de-merda amb totes les corretges i els copsdepunys — i vet aquí que la nit on celebra la seua festa nacional de la borratxera…, la dona (o el fill escarransidot) se li atansa de puntetes i li clava el coltell a la golota — sí, mentre dorms la mona, sí, quan menys t’ho esperaves, fastigós. Aquesta és la tàctica de qui no pot altre (la tècnica del ferroviari robat, violat, trepitjat i emmalaltit), car qui entén de raons mentre t’atacona, ebri de la pròpia majestat, ultracuidat a collons?… No li pots dir atura perquè això l’engresca a fotre’t encara més mal, s’ensuma que aviat xiularàs del tot, li dónes forces per a acabar-te d’una puta vegada.

Sempre hi haurà dos camps. Allò que cal és que els camps s’entenguin, arribin a un equilibri assenyat. Altrament, el camp ultraputejat i empobrit no li quedarà altre remei que tornar-se ferroviari. Quina riota les “democràcies parlamentàries” on les lleis estan fetes per a empobrir i esclavitzar les minories! Totes llurs lleis estan toquejades perquè afavoreixin el grup al qual pertany l’exèrcit d’agressió massiva… Els indefensos que es fotin, diuen llurs lleis — i els criminals qui les apliquen foten els indefensos, i de quina manera — ho veieu cada dia!… (Petit exemple, guaiteu com ens tracten les dictadures xarnega i gavatxa — ja ho veieu on els lladres ens han aculats amb llur “democràcia” lladra, al caire de la desaparició.)

Gent putejada, tractada com a merda, dementre que a la vora els abassegadors se la campen impunement amb totes les saluts i privilegis, i tots els jocs, i amb pler de plaers assassins, n’hi ha gairebé pertot. Sobretot on el ferroviarisme és més puixant. Ferroviarisme i injustícia van de bracet. No, no us els cregueu, els hitlerets de la llagrimeta fàcil, us la foten part darrere i part davant: el ferroviarisme no és cap grup organitzat (desapareixeria bombardejat en un tres i no res), no és a cap indret geogràfic (ídem), no és cap exèrcit enemic (ídem)… És allò (aquella indecència) que brolla de tant en tant on la desesperació ateny graus d’autoanihilament. I, si es pot establir, esdevé la tàctica a seguir: és una manera de dir: Home, putegeu-nos tant com vulgueu — emprant les lleis que us cuineu i us emparen, i amb les quals justifiqueu els vostres crims — nosaltres ens en tornarem com podrem, car el combat l’heu trucat completament al vostre favor, teniu armes massives, teniu l’àrbitre, teniu el públic enverinat amb els vostres diariets de propaganda estatal, què altre podem fer que fotre ara i adés qualque contracop baix?… Abandonarem la tècnica, una de dues, quan acabem enverinats, és a dir, desapareguts (i llavòrens, car els sistema és injust sempre un altre grup quedarà desplaçat, fora de balança, i esdevindrà ferroviari) o ens asseiem i discutim i ens repartim les responsabilitats. Car quan la gent fa això (i no es guia pel mètode ferroviari estatal de: qui té més armes, s’ho enduu tot), la cosa (els cabals i la llibertat d’ésser diferent sense perjudicar-te a tu), la cosa es reparteix més o menys equitablement i la pau es manté — la pau de qui s’entén bonament — no la de l’horror del bombardeig mediàtic, no la de l’horror de l’anorreament militar.

Eh?… I a vós que us sigui llegut de veure-ho, mon company.