Senyoreta, si li plau, vostè em dirà què hem de llegir els catalans…

…els catalans — pres, és clar, en el sentit catalònic del terme.

L’Avui, que té gent der vàlua, com el Desclot de la darrera pàgina, com certs col·laboradors, en Roig, n’Alçamora… Té, tanmateix, dues o tres manies imbècils. L’altre dia entrevistava el cap dels exèrcits enemics, els exèrcits només creats per a treure’ns del mapa (o ni ja permetre que hi treguem el nas), entrevistava aquell enemic es veu que si com ara fos una persona. Que no se n’adonen, que l’únic que aquell sinistre ninot sanguinari vol és la nostra desaparició TOTAL?…

També en esport ens informen del que foten els equips de can canfelip com si ens hagués d’importar gens! — ei, que es morin!.

Mantenen tics provincians a manta. I tanmateix és l’únic diari d’abast més o menys general que tenim, tot i llur acolloniment (ben palès) quan es tracta d’enraonar dels catalans de Migjorn (als quals donen, com els franquistes, el nom d’una de les ciutats de Migjorn, com si una ciutat pogués donar el nom a tota una regió d’una gran nació. Com si el migjorn català fos una mena de ciutat del Vaticà, o qualque caca semblant. Per comptes d’anomenar tots el catalans de Catalònia pel nom de sempre: català — i si cal fer distincions, dir dels catalans de Catalunya, catalunyecs — i dels de Migjorn, migjornencs — i dels del les Illes, illencs — i tots plegats catalans catalònics de Catalònia, tafoi, i prou! Encara els veig el molt greu defecte d’esmentar les pel·lícules i peces, i els llibres i revistes, escrits en llengües enemigues, com si fossin de casa. Cap mitjà catalònic hauria de fer cas d’allò que produeix l’enemic fins que l’enemic no fes cas en una proporció idèntica d’allò que nosaltres fem. És tan evident, collons!

Hi ha un mitjà el qual he estudiat últimament. És diu e-notícies. I me n’adonava de seguida que aqueixa “e-” és escurçat per ecspanyol, és clar. Han gosat criticar en Lluís Xirinacs perquè vol la llibertat per als catalans! I en canvi sempre hi tenen el Khosselito Piquete i caguerades encara més infames (si pogués ésser!) com ara els qui manen aqueix Khosselete Ridiculete, com si fossin gent de la qual ens hagués d’importar el vòmit castrelladre que bavegen. Me n’adonava immediatament que aqueix e-notícies, doncs, era un dels altaveus propagandístics del nacional-socialisme ecspanyol engalzat com un verdet de corrupció entre els galzes de decrepitud de la fava Barcelona, ciutat de badocs i engalipats. La meitat o més de l’escrit hi és en castelladre. O en un català tan lleuger que fa cagar. El pensament és totalment provincià i filoxarnec. Hi ha àdhuc el tradicional fanàtic franquista (riota dels altres més fillsdeputes entre la flota inculta dels esbargidors de mentides), qui, per decret merdileny, no pot mancar a cap paperot, un pobre idiota qui es fa dir Serkhío Figabalba, completament obsedit en destruir el Barça en nom (fixeu-vos-hi!) de l’equip infiltrat dels criminals castelladres, el qual merdeta d’equipet duu (damunt!) un nom que el traeix de mig a mig, car prou és (no es pot ésser pus clar, jotfot!) “ecspannol” (tret que, sobre, amb el cagalló onejant i molt pudent damunt l’en!). En dialecte botifler — quan diuen que la cigala els raja, no saps si és que tenen potser una cigala (insecte) qui en una gabieta els ratxa, o és de debò que llur cigaleta els raja altre que càustic greix — només cal veure’ls la carota!, hom es demana com gosen ni jaquir-se fotografiar, només els manca (i no sempre) les ulleres de sol i la mà aixecada cantant els himnes carrinclons dels ignorants (aquells pobres desgraciats qui sempre perden animant la mort-seca corrupta i putrefacta en les arrugues purul·lents de la qual s’amaguen, volpells) — en dialecte botifler es permet (i aquella merda d’e-notícies li ho permet, quan l’haurien de bandejar a mitjans més clarament feixistes, com em diuen que no en manquen pas ni a la xarxa ni enlloc) d’insultar els qui som catalans i els qui no som botiflers. És a dir, ens infligeix molt dolorosament (car ningú a canvi no li trenca la cara, cosa que si fos a can merda i defensés la causa catalana ja li haurien fet, tret que a sobre de trencar-li-la, de segur que l’empresonaven de per vida, com a mant patriota basc i català, o ja l’occien i boranit, no se’n sap res més). Tot això és massa emprenyador.

Els enemics i llurs propagandistes se la campen per casa nostra, i qui protesta?… Poca gent al clar, milions a l’ombra. Per què? Perquè llurs armes les tenen totes agullades justament als nostres caps. Que no ens vinguin amb democràcies, i solidaritats i d’altres paraulotes rere les quals s’escuden, gavatxs, xarnecs, per a anihilar-nos, per a acabar-nos de transformar, exactament, en no re. Car on és la democràcia quan no podem tindre ni seleccions a ca nostra (i un equip que es digui CATALÀ a can merda, ha!), i on és la solidaritat si la nostra llengua (molt més intel·ligent que no pas la llur) ha d’ésser prohibida arreu, i fan tot el que poden perquè arreu sigui prohibida (i on són els c-notícies de can merda? — on c- vulgui dir catalòniques — i on són les pel·lícules i les peces i les escoles i les reivindicacions catalanes a can merda i afins?). Quin fàstic, manois! Els enemics amb llurs armes i exèrcits ens barren d’ésser (en re, ni en esports, ni en política) i perden l’adí perquè en re no sortim — ni a Europa ni al món — i perquè la nostra llengua sigui ignorada i viltinguda, perquè la nostra gent sigui no-ningú (trist espectacle dels catalans enganyats, enbotiflerits, defensant la bandera de l’enemic!)…

Au bah! On és la puta democràcia, on la solidaritat?… Només ens volen per a acabar-nos d’esprémer, per a robar-nos del poc que encara ens roman, i boranit. Ecs.

[@more@]



Comments are closed.